Control remot

Control remot

Unitat de control remot d'un televisor.

El control remot (en Hispanoamèrica) o mando a distància (en Espanya) és un dispositiu electrònic usat per a dictar i realisar una operació sobre una màquina, sense mediar contacte físic directe algun entre els components d'abdós aparats ni dels seus possibles anexos. A sovint són referits simplement com «el mando» o «el control».

Este artilugio s'ampra generalment para televisorés i atres tipos d'aparats electrònics casers, tals com DVD, Hi-Fi, computadoras o ordenadors, aixina com per a l'encés i apagat d'un interruptor, l'alarma, l'obertura de la porta de l'estacionament, etcétera. El soport físic per a eixos aparats són normalment objectes menuts (fàcilment manipulables en una mà) en una matriu de botons que ajusten els distints valors, com per eixemple, el canal de televisió, el número de cançó i el volum. De fet, en la majoria de dispositius moderns el mando conté totes les funcions de control, mentres que el propi aparat controlat solament dispon dels controls més primaris. La majoria d'estos mandos a distància es comuniquen en els seus respectius aparats via senyales d'infrarrojo (IR) i solament uns pocs utilisen senyals de radi. En els vehículs moderns les clàssiques claus incorporen ara controls remots en diverses funcions. La seua font d'energia sol ser chicotetes piles de tipo: AA, AAA o de botó.

Història

Els primers eixemples de control remot varen ser versions controlades per radi com la dels ingeniers britànics Ernest Wilson i CJ Evans (1897) o en Nova York en 1898 per Nikola Tesla en el seu palés número 613809, titulada "Método d'un aparat per al mecanisme de control de vehícul o vehículs en moviment". El receptor de Tesla disponia de tres estats operatius («Dreta», «Esquerra», «Quet») per a ajustar el rumbo per mig d'un procés d'aproximació. No obstant, el seu sistema no permetia controlar el motor de propulsió de forma directa a distància, ya que este estava acoplat al timó i es detenia si superava un àngul de 45 graus.

En 1903, Leonardo Torres Quevedo va presentar el telekino en l'Acadèmia de Ciències de Parísacompanyat d'una memòria i fent una demostració experimental. En eixe mateix any va obtindre la palés número 327218 en França, Espanya, Gran Bretanya i Estats Units, titulada "Sistema denominat telekine per a governar a distància un moviment mecànic". Torres Quevedo va establir un método per a controlar qualsevol dispositiu mecànic o elèctric en múltiples estats d'operació. El seu sistema requeria un transmissor capaç d'enviar paraules de còdic per mig d'una senyal telegràfica binaria i un nou tipo de receptor que establia un estat d'operació diferent segons la paraula de còdic rebuda. En aplicar el telekino a tricicles o embarcacions elèctriques, va conseguir seleccionar de forma independent les posicions del motor de direcció i les velocitats del motor de propulsió, sent capaç d'eixecutar fins a 19 accions distintes. En l'any 2007, el telekino va ser reconegut per l'IEEE com «milestone», una ‘fita’ per a l'història de l'ingenieria.

El primer model d'avió per control remot va volar en 1932. Durant la Segona Guerra Mundial, es va portar a terme l'us de tecnologia de control remot per a propòsits militars; un dels resultats d'açò va ser el missil alemà Wasserfall. El primer artilugio dissenyat per a controlar remotamente un televisor va ser desenrollat per Zenith Ràdio a principis de la década de 1950. El control —extraoficialment cridat Lazy Bones (per a vagos)— usava un cable per a conectar-se al televisor. Per a millorar el engorroso sistema, es va crear un mando a distància sense cables en 1955. El control, cridat “Flashmatic”, funcionava enviant un raig de llum a una cèlula fotoeléctrica. Desafortunadament, les cèlules no distinguien entre la llum del mando i la llum d'atres fonts. El Flashomatic també requeria que s'apuntara el mando a distància al receptor en precisió.

En 1956, Robert Adler desenrolle el Zenith Space Command (mando de l'espai cenit), un control sense cables. Era mecànic i usava ultrasons per a canviar el canal i el volum. Quan l'usuari pulsava un botó del mando a distància, feya un esclafit i colpejava una barra, d'ahí el vocablo per a denominar-ho en EE. UU. clicker (chasqueador). Cada barra emetia una freqüència diferent i els circuits en el televisor detectaven el soroll. L'invenció del transistor va fer possible controls electrònics més barats, que contenia un cristal piezoelèctric que era alimentat per una corrent elèctrica oscilatòria a una freqüència propenca o major a la del llindar superior d'oïment humana, encara que encara audible para goss. El receptor contenia un micròfon unit a un circuit que estava configurat a la mateixa freqüència. Alguns problemes d'este método eren que el receptor podia ser activat accidentalment per sorolls que ocorregueren de forma natural en eixe ranc de freqüències i, algunes persones, especialment dònes jóvens, podien sentir les agudes senyals ultrasòniques. Va haver inclús un incident memorable, en el qual un xilòfon canviava els canals d'eixe tipo de televisors, ya que alguns dels harmònics de l'instrument eren iguals a la freqüència ultrasònica del mando a distància.

L'impuls per a un tipo més complex de control remot vi a finals dels 70 en el desenroll del servici de teletext Ceefax per part de la BBC. La majoria dels controls que existien per llavors tenien un número llimitat de funcions, a voltes solament quatre: canal següent, canal anterior, pujar o baixar el volum.

Control remot d'un televisor Philips de 1978.

Este tipo de mando no satisfea les necessitats de televisors en teletext a on les pàgines s'identificaven en un número de tres dígits. Un control remot per a seleccionar pàgines de teletext necessitaria botons per a cada número del zero al nou, aixina com atres funcions, com per eixemple, canviar del text a l'image (i viceversa) i els controls normals d'un televisor: volum, canal, lluentor, intensitat del color, etc. Els primers televisors en teletext usaven mandos en cable per a elegir les pàgines, pero el seu us continuat, requerit per al teletext, va indicar ràpidament la necessitat d'un dispositiu sense cables. Aixina que ingeniers de la BBC varen començar conversacions en un o dos fabricants de televisors, la qual cosa va dur als primers prototips sobre 1977-78, ya podent controlar un major número de funcions. ITT va ser una de les companyies, la qual més vesprada donaria el seu nom al Protocol ITT de comunicacions infrarrojas. [1]

A principis dels anys 1980, quan es varen desenrollar els semiconductorés per a emetre i rebre radiació infrarroja, els mandos a distància varen ser gradualment canviant a esta tecnologia que, en el XXI, encara és àmpliament usada. També existixen tecnologies de radi, com els Sistemes d'àudio Bose i aquelles basades en Bluetooth.

A principis dels anys 2000, la cantitat d'electrodomèstics que hi ha en la majoria de les llars havia aumentat notablement. D'acort en l'Associació d'electrònica de consum, l'americà mig dispon de quatre mandos a distància. Per a manejar un "home theater" es poden aplegar a necessitar sis mandos, inclosos un per al receptor del cable o satèlit, el video, el reproductor de DVD, el televisor i l'amplificador d'àudio. Es necessita usar varis d'estos mandos de manera seqüencial, pero, com no existix un disseny comú acceptat, el procés es fa més intrincado. Molts especialistes, com Jakob Nielsen [2], renombrado especialiste en usabilidad, i Robert Adler [3], l'inventor del mando actual, senyalen lo confús, difícil de manejar i frustrant que s'ha convertit bregar en múltiples mandos a distància. En eixe sentit, els dissenyadors de mando a distància de TiVo han reemplaçat les clàssiques columnes de botons en un rectàngul negre per un disseny en forma de maní que ha segut ben rebuda pels seus usuaris. El disseny, que ha provocat vàries imitacions, provablement signifique un canvi en la forma en la que els dissenyadors d'aparats electrònics visualisen este artilugio.

Tipos

Mando a distància per a un temporisador fotogràfic.

Existixen mandos o radiocontrolés per a molts atres dispositius: models a escala d'avions, helicòpters, i atres models per radiocontrol són joguets prou populars. Molts robots es controlen remotamente, especialment aquells que han segut dissenyats per a portar a terme tasques perilloses; aixina com alguns dels més nous caces de combat es maniobren per control remot.

Ademés, un mando universal combina diversos controls en un, normalment en alguna classe d'interruptor o botó per a seleccionar l'aparat controlat. Els mandos universals varien des de models bàsics barats a un mando com el model de 700$ en Linux de Sony [4]. El primer model de control remot universal va ser desenrollat per William Russell McIntyre a mitan dels 60, mentres treballava en Philips. Al disseny del software de McIntyre se li varen ser otorgades palesos, ya que va ser el primer control remot que podia apuntar-se a un aparat electrònic i deprendre els seus controls operatius.

El següent pas en els mandos a distància són els panels de control domèstic. Estos controls remots no solament funcionen en televisors o sistemes d'entreteniment, sino que permeten controlar atres aparats elèctrics tals com a cortines electròniques, interruptors de la llum i cambres de seguritat. Alguns dels últims panels de control domèstics permeten la transmissió d'àudio aixina com prendre fotografies.

En ocasions s'usen armes de fòc per control remot para caçar pardals o atres animals. En 2005, l'estat de Virginia (Estats Units), va prohibir esta pràctica [5].

Vore també

• Teleoperación
• Domòtica
• Control Remot Wii
• Emissora radiocontrol
• LIRC
• Mando universal
• Nikola Tesla
• Radiocontrol
• Stand by
• X10
• Zapeo
• IR de consum (en anglés)