Coprecipitación
En química, la coprecipitación és el procés pel qual determinades substàncies, normalment solubles en les condicions amprades, són arrastrades per un precipitat d'una atra substància durant o despuix de la seua formació.[1] El fenomen de la coprecipitación pot tindre el seu orige en fenomens d'adsorció sobre la superfície de les partícules sòlides del precipitat en formació o ya format, pero també pot produir-se per oclusió durant el procés de precipitació. També es considera coprecipitación a la formació de cristals mixts entre el precipitat i la substància soluble coprecipitante.[2]
La coprecipitación sol ser un fenomen poc desijable en alguns processos d'anàlisis químic, com en l'anàlisis gravimétrico o en els processos de separació per precipitació, pero també pot explotar-se de manera útil com a tècnica de preconcentración de traces [3][1] També té diferents utilitats en atres camps de la ciència i la tècnica. Aixina, per eixemple, en medicina i biologia molecular, s'utilisa una tècnica denominada imunoprecipitación i que consistix en separar per coprecipitación un antígeno proteic que és precipitat d'una solució fent us d'un anticòs que s'unix específicament a una proteïna. [4]Este procediment pot ser utilisat per a aïllar i concentrar una proteïna particular d'una mostra que continga atres proteïnes distintes. També s'utilisa en la síntesis de nanopartículas magnètiques.[5]
Mecanismes de coprecipitación
[editar | editar còdic]La formació dels coprecipitados pot produir-se per mig de diferents mecanismes, sent els més importants: adsorció superficial, formació de cristals mixts o inclusió, oclusió i trampa mecànica.[6][7]Tant l'adsorció superficial com la formació de cristals mixts són processos d'equilibri, mentres que l'oclusió i la trampa mecànica sorgixen a partir de la cinètica del creiximent cristalí.
Adsorció superficial
[editar | editar còdic]l'adsorció és un dels mecanismes més habituals de coprecipitación i és el procés pel qual àtoms, molècules o ions s'adherixen a les superfícies sòlides de les partícules de precipitat. En tractar-se d'un fenomen de superfície, el procés de coprecipitación és més intens quant menor siga el tamany de les partícules de precipitat per lo que es dona, preferentment, en precipitats en grans àrees de superfície específica, com són els precipitats amorfos i gelatinosos que s'obtenen per coagulació dels coloide. L'unió a la superfície pot ser més o menys forta, depenent de la naturalea del adsorbato (substància que s'adherix a la superfície), puix en els mecanismes d'adsorció superficial juguen un important paper les interaccions electrostàtiques. Per lo general, els ions es adsorben més fortament que les molècules sense càrrega o els àtoms, ya que estos sol poden adsorberse per mig de la formació de dipols temporals o permanents o per mig d'enllaces d'hidrogen, que són enllaços més dèbils.
Formació de cristals mixts
[editar | editar còdic]En este cas, un dels ions en la ret cristalina d'un sòlit precipitat és reemplaçat per un ion d'un atre element. Açò sol ocórrer quan els dos ions tenen igual càrrega i similar tamany i les estructures cristalines són similars. Aixina, per eixemple, el sulfat de bari format en agregar clorur de bari a una dissolució que continga ions sulfat, plom (II) i acetat es troba greument contaminat per sulfat de plom. Esta contaminació ocorre aun cuando els ions acetat solen evitar la precipitació de sulfat de plom en formar un complex soluble en el plom.[6] El grau de contaminació de cristals mixts és regit per la llei d'acció de masses i aumenta en incrementar-se la relació de concentració entre el contaminant i el analito. És dir, la provabilitat de formació d'una inclusió és major quan el ion que interferix està present en concentracions substancialment més altes que el ion reticular dissolt.[7]La formació de cristals mixts és un tipo de coprecipitación que es dona tant en la precipitació a partir de coloide com en la formació de precipitats cristalins, de major tamany. En els casos en que la coprecipitación siga un inconvenient, es pot minimisar utilisant un reactiu de precipitació diferent que no forme cristals mixts en els ions en qüestió.
Oclusió
[editar | editar còdic]Una oclusió ocorre quan una impurea queda atrapada físicament dins del cristal a mida que creix. Si el creiximent del cristal és molt ràpit durant la formació d'un precipitat, ions aliens poden quedar atrapats, o ocluidos, en el cristal en creiximent, pero sense formar part de la seua ret cristalina. Esta forma de coprecipitación se sol produir en els primers moments del procés de precipitació, quan s'alcança la sobresaturación. A mida que progressa la precipitació, la cantitat de matèria ocluida va disminuint.
Trampa mecànica
[editar | editar còdic]La trampa mecànica és una atra forma d'oclusió, diferenciant-se de l'anterior en que en este cas les espècies que coprecipitan són atrapades entre varis cristals. La coprecipitación per atrapament es produïx, sobretot, quan les dissolució estan molt concentrades i poc agitades, lo que fa que els cristals els cristals es troben propencs uns d'uns atres durant el creiximent.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Patnaik, P. (2004). «2.5.1 Coprecipitation and Gathering», McGraw-Hill (ed.). Dean's Analytical Chemistry Handbook, 2nd edició, McGraw-Hill.
- ↑ Burriel Martí, F.; Lucena Comte, F.; Arribes Jimeno, S.; Hernádez Mendez, J. (1999). «Aspectes físics de la precipitació», Química Analítica Qualitativa, Madrit: Paraninfo, pp. 169. ISBN 84-283-1253-2.
- ↑ Valcárcel Cases, M.; Gómez Hens, {{{nom2}}} (1988). «Cap. 3.7 Preconcentración de traces per coprecipitación», Tècniques analítiques de separació, Barcelona: Reverté. ISBN 84-291-7984-4.
- ↑ Thermo Scientific. «Immunoprecipitation (IP) technical guide and protocols».
- ↑ Angewandte Chemie International Edition.46(8)
- 1222–1244.ISSN 1433-7851.doi:10.1002/anie.200602866.Consultat el 2025-01-20.
- ↑ 6,0 6,1 Douglas A. Skoog, Donald M. West, F. James Holler and Stanley R. Crouch. (2015). «Cap. 12A.5 Coprecipitación», Fonaments de química analítica, Cengage Learning. ISBN 978-607-519-937-6.
- ↑ 7,0 7,1 Harvey, David (2000). Modern analytical chemistry (en Inglés), McGraw-Hill, pp. 238-240. ISBN 978-0-07-116953-0.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Coprecipitación» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.