Cordillera de la Costa (Veneçola)

Archiu:Picacho de Galipan.jpg

Cordillera de la Costa (Veneçola)

La cordillera de la Costa és una unitat orogràfica ubicada al nort de Veneçola. Llimita al nort en el mar Carib (oceà Atlàntic), al sur en la Depressió Central Llanera, a l'est en Golf de Paria i a l'oest en la depressió de Yaracuy.

Ocupa una extensió d'uns 53 000 km², i en el seu sen naixen importants rius que aboquen les seues aigües en el mar Carib, en el llac de Valéncia o en el riu Tuy. Entre els més importants estan el Guaire (que passa per Caracas), el Tuy, el Todasana i el Caucagua.

Esta cordillera junt en la serranía de l'Interior formen la cordillera Carib.

Constitució i relleu

La cordillera de la Costa està constituïda per roques ígneas i metamòrfiques; no obstant, en la partix sur del sistema, en la cadena de l'interior, afloren també roques sedimentàries formades entre el Cretáceo i el Paleoceno. Les parts més antigues de la cordillera de la Costa són els complexos ígneos metamòrfics d'El Tinaco i Sebastopol.

Este sistema montanyós es considera com la continuació estructural de l'arc insular caribeny i presenta com una de les seues característiques notòries, el fet d'estar tallades en varis llocs per òbrigues o passos que faciliten la comunicació entre les valls interiors i la mar, com és el cas de Les Trincheres i Tacagua i entre eixes mateixes valls en els plans, a través de Tinaquillo i La Porta.

La depressió del riu Unare dividix la cordillera de la Costa en dos grans trams, el central i l'oriental.

El tram central

El tram central de la Cordillera de la Costa s'inicia en el massiç de Nirgua a l'oest i s'estén paralela a la mar i en el que entra en contacte directament fins a la depressió de Unare en l'est. Per la seua rodalia a la Mar Carib, la planura costera i la plataforma continental són molt estretes, lo que ha originat la formació de costes altes. Les seues majors elevació són el Pico Naiguatá, (2750 m.s.n.m) el Pico Oriental (2640 m.s.n.m) i el Pico Occidental (2480 m s. n. m.).

El tram oriental

La cordillera de la Costa en el seu tram oriental o Serranía del Llitoral, s'estén des de la depressió de Unare fins al oceà Atlàntic en els estats Anzoátegui, Monagas i Sucre, té la seua major elevació en el cerro Tristor (2610 metros), punt de triple frontera dels tres estats i el pico Turimiquire (2595 metros) en l'estat Sucre. El tram oriental de la cordillera de la Costa està representat per les penínsules d'Araya i de Paria, les altures rara de la qual volta sobrepassen els mil metros.

Geografia

La cadena de l'interior constituïx la faixa montanyosa meridional de la Cordillera de la Costa. Comença a elevar-se al sur de la depressió del Llac de Valéncia i termina prop de Caripito a l'oest. El tram central de la cadena de l'interior està format per varis eixos montanyosos, que configuren numeroses files llongitudinals, d'orientacions diverses. Es tracta d'un relleu molt disectado com a conseqüència de l'erosió. El cim màxim és el Cerro Platillón (1930 metros) en l'estat Guárico.

Al sur d'estes formes montanyoses principals, trobem unes formacions calcàrees que originen montanyes aïllades, conegudes regionalmente com a morros i entre els quals destaquen els de Sant Joan (estat Guárico), Sant Sebastià (estat Aragua) i Macaira (estat Guárico). Estos morros estan formats per roques calcàrees, que es varen depositar baix les aigües que cobrien esta zona en el Cretàceu i el Eoceno. Les forces tectónicas varen plegar l'àrea; la calor i la pressió metamorfizaron les calcàrees i les varen fer més resistents que les roques més pròximes, les quals varen ser destruïdes per l'erosió.

Més cap al sur, adossat a esta formació de morros, trobem un paisage caracterisat per chicotetes elevació que escassament sobrepassen els 300 metros, constituïdes per areniscas cobertes per conglomerats, són les galeras, entre elles es distinguixen les galeras del Pao, les d'Ortiz i les galeras de Guarumen en Camatugua.

En el Massiç hi ha llínees de falles que permeten el curs dels rius Manzanares i Aragua cap al nort i del Guarapiche cap al sur. Estos al mateix temps ho dividixen en dos blocs: el Massiç de Bergantín a l'oest i el Massiç de Caripe a l'est.

En l'orografia predominen les roques calcàrees que han permés que l'acció erosiva de les aigües produïxquen fenomens càrstics, com el de la Cova del Guácharo (estat Monagas). Les elevació més importants són: Turimiquire, la màxima de tot el massiç (2595 metros), Peonia (2048 metros), Bergantín (1568 metros), i Tres Picos (1700 metros), ubicades en el massiç de Bergantín i Sant Bonifacio (1500 metros), que pertanyen al massiç de Caripe.

A l'oest i al sur del massiç Oriental apareix una franja d'estrats posteriors al Cretàceu i que formen relleus d'escassa elevació, composts per esquistos arcillosos, areniscas i primes capes de, en jaciments ocasionals de carbó, com ocorre en Naricual, en estos relleus termina la cadena de l'interior i s'inicia la depressió Central Llanera.