Corrent de les Illes Canàries
La corrent de les Illes Canàries, a la que dona nom l'archipèlec del mateix nom (Illes Canàries), és una corrent costera d'aigües molt fredes del oceà Atlàntic. Es troba com «atrapada» entre la costa noroest d'Àfrica i el ramal meridional de la corrent del Golf o corrent atlàntica del Nort, visible en l'image de satèlit per una franja de núvols ubicada entre les Canàries i les Azores, que poden vore's en el cantó noroest de l'image satelital. No constituïxen, com es pot vore, una mateixa corrent, per la distinta temperatura de les seues aigües, coincidint la franja de núvols pròxima a les Canàries, en el ramal sur (de tornada) de la corrent del Golf, que és d'aigües més càlides. Per una atra part, per la seua latitut subtropical ve a ser la zona a on s'inicien els vents alisios, sense núvols sobre les aigües fredes i en bandes de núvols sobre aigües més càlides. Les diferències entre la distinta nuvolositat dels alisios determinen el clima de l'archipèlec de les Canàries, molt més plujós cap al nort i oest i molt sec cap a l'est (illes de Lanzarote i Fuerteventura, especialment). Esta image sinóptica no és permanent sino que varia a lo llarc de l'any, ampliant-se l'efecte de les aigües fredes fins a incloure a totes les Canàries (com es veu en l'image de satèlit) o alvançant cap a l'est les bandes plujoses dels alisios que duen les pluges a les illes occidentals de l'archipèlec. La diferent influència dels alisios determina també la major o menor sequetat estacional de les illes: el predomini de l'àrea anticiclònica de les aigües fredes (idea explicada en l'artícul sobre la diatermancia) pot dur llarcs periodos de sequia inclús a les illes de clima més humit que, en alguns anys han determinat extensos incendis la chafada dels quals sol vore's en la corfa negra de molts pins canaris, una varietat de coníferes adaptada durant mils d'anys als freqüents incendis, no tant deguts a raons climàtiques, sino a les erupció volcàniques. Estos pins, encara que sofrixquen un incendi de grans proporcions seguixen vivint i creixent, a diferència dels eucaliptos, que sembrats en grans extensions creen problemes insolubles quan es produïxen incendis forestals (vore Divendres Negre (1939))
Diferències en atres corrents de l'Atlàntic Nort
[editar | editar còdic]Esta riquea peixquera es deu, no directament a la fredor de l'aigua, sino a la surgencia o ascens d'aigües molt fredes i profundes, que arrastren cap a la superfície tota la matèria orgànica vegetal i animal que constituïx la base de l'alimentació de tot el fitoplàncton , de tots els peixos que constituïxen eixa gran riquea econòmica. A grans traces, tota la matèria orgànica tant vegetal com a animal en descomposició té una densitat llaugerament superior a la de l'aigua, per lo que, de no ser per l'ascens de l'aigua, tota eixa matèria orgànica s'aniria al fondo abissal oceànic com succeïx en atres parts de l'oceà. En un front marítim d'aproximadament 500 km, manté en la seua trayectòria una direcció NE-SO. La seua velocitat de desplaçament és relativament llenta (25 cm/s), pero en introduir-se en l'archipèlec, est eixercix un efecte barrera que produïx un increment de la seua velocitat fins a superar els 60 cm/s en les aigües interinsulares de Canàries.
La corrent de les Illes Canàries es distinguix de la branca sur de la corrent de l'Atlàntic Nort per la seua temperatura molt més freda, i fluïx cap al suroest fins a les illes de Veta Verda, i des d'allí torna a l'oest. El refredat de la temperatura i la sequetat del clima són causats per l'aflorament d'aigües profundes i, per lo tant, molt fredes. El major aflorament es produïx entre 23 i 25 graus de latitut nort ([1]) encara que el seu front d'acció pot vore's en l'image de satèlit entre els 15º de latitut nort (Veta Verda, Dakar) i els 30ª, al nort de les Canàries. Este ampli i llent moviment es creu que ha segut explotat en l'antiguetat en els primers assentaments i navegació fenicias a lo llarc de la costa occidental de Marroc. Els antics fenicios no només varen explotar numeroses pesquería en esta zona, sino que també varen establir una fàbrica de púrpura en l'illa de Mogador, hui Esauira, per a obtindre una tenyida púrpura d'un gasteròpode marí (múrice) del gènero Murex (vore illa de Mogador en WikiMapia:[2]).
Les calma
[editar | editar còdic]Les calma són zones d'aigües més estables que es generen a sotavent de les illes de major relleu a costa de la protecció que la pròpia altura del seu territori li conferix, front a la mencionada corrent de les Illes Canàries i també al alisio.
Estos llocs de calma, que s'establixen fonamentalment en les illes de Tenerife, La Palma, Gran Canària, El Ferro i La Gomera, són originats a conseqüència del buit que els relleus insulars imprimixen a la corrent general. Ademés, estes costes estan menys assotades pel vent, lo que fa que les seues aigües es mesclen en menor proporció en les aigües fredes provinents de l'est. En Lanzarote i Fuerteventura, illes de significatiu menor relleu, la formació de les calma és menys evident. No obstant, en estes illes el fenomen que es pot observar és el socaire o sotavent.
Un atre efecte resultant del buit orogràfic és el de les turbulèncias que es produïxen pel rozamiento dels vents i la corrent contra l'orografia de les illes Canàries. Este fenomen propicia l'aparició de moles, denominats ciclònics i anticiclònics, a l'oest i a l'est de les illes, respectivament.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Corriente de las Islas Canarias» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.