Creu grega
La creu grega o crux immissa quadrata és una creu formada per quatre braços d'igual mida que intersecan en àngul recte.
En arquitectura l'intersecció de nau i transepto conferix a les iglésies una planta de creu. Es parla de planta de creu grega per a les iglésies en les que nau i transepto tenen el mateix llarc i es intersecan a la mitat de la seua llongitut. Quan la nau i el transepto són de diversa llongitut, es parla de planta de creu llatina.[2]
És típica de l'arquitectura bizantina: el prototip és la ya destruïda Iglésia dels Sants Apòstols en Constantinopla, recreada despuix en Itàlia durant l'alt medievo, pero casi completament substituïda per la creu llatina en l'arribada del romànic. Un famós eixemple d'iglésia en creu grega d'inspiració bizantina és la basílica de Sant Marcos de Venècia. En les iglésies ortodoxes d'Europa oriental la creu grega ha segut usada des de l'Edat Mija fins a l'actualitat, utilisant-se per a descriure la seua planta el terme creu en quadrat, cúpula en creu o iglésia en creu inscrita (cross-in-square i crossed-dome en anglés, église à croix inscrite en francés, Kreuzkuppelkirche en alemà, Βυζαντινός ρυθμός en grec i Крестово-купольный храм en rus).[3] Una forma particular és la tetraconcha (quatre closques).[4]
La planta de creu grega va ser represa en Itàlia central durant el Renaixença, quan es varen construir varis edificis de planta central: Filippo Brunelleschi la va experimentar en la Sacristia Vella de Sant Lorenzo i la va usar en la Capella Pazzi. Sugestionados pel resultat varen quedar els germans dona Sangallo: primer Giuliano va realisar la Basílica de Santa Maria delle Carceri en Prato, després Antonio va proyectar l'iglésia de Sant Biagio en Montepulciano; del mateix periodo són també el Temple de Santa María de la Consolació de Todi (encara que l'atribució és incerta) i el proyecte originari de Donato Bramante i de Miguel Ángel per a la Basílica de Sant Pedro en la Ciutat del Vaticà. Bramante reintrodujo esta tipologia també en el nort d'Itàlia. Un atre eixemple d'iglésia en creu grega és l'iglésia de Sant'Egidio, més coneguda com iglésia de Sangallo, en Cellere (província de Viterbo).
- Iglésies centrals renaixentistes
En l'Iglésia del Gesù en Roma i en la modificació del proyecte de sant Pedro, els experiments de planta en creu grega es varen terminar, per a aplicar millor el harmonia pròpia de la renaixença a través de l'ocupació de plantes en creu llatina. No obstant, durant el Barroc, Pietro dona Cortona va realisar l'iglésia dels sants Luca i Martina en Roma recorrent a una creu grega llaugerament allargada; ademés es poden considerar plantes de creu grega l'iglésia de Sant Carlo ai Catinari (també en Roma) i la capella de la Sorbona (1635-1642), en París, obra de Jacques Lemercier.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Cattolica vaig donar Stilo, font citada en Cattolica vaig donar Stilo de la Wikipedia en anglés.
- ↑ La creu llatina és una creu formada per dos segments de diversa mida que es intersecan en àngul recte, a on el segment menor té una relació de tres quartos en el major.
- ↑ Ch. Bouras, "The Byzantine tradition in the church architecture of the Balkans in the sixteenth and seventeenth centuries", in J.J. Yiannias, ed., The Byzantine tradition after the fall of Constantinople (Charlottesville, 1991), 107-49. ISBN 0-8139-1329-2; i atres fonts de l'artícul Cross-in-square de la Wikipedia en anglés.
- ↑ *V.I. Atroshenko and Judith Collins, The Origins of the Romanesque, Lund Humphries, London, 1985, ISBN 085331487X Hill, Julie. The Silk Road Revisited: Markets, Merchants and Minarets, AuthorHouse, 2006, ISBN 1425972802, Google books Kleinbauer, W. Eugene. Zvart'nots and the Origins of Christian Architecture in Armènia, The Art Bulletin, Vol. 54, No. 3 (Sep., 1972), pp. 245-262 JSTOR Fonts de l'artícul Tetraconch de la Wikipedia en anglés.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cruz griega» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.