Crisis de la cochinilla

La crisis de la cochinilla va ser una depressió econòmica que es va produir en l'archipèlec Canari en la segona mitat de el XIX, a principis de 1880, i que es va caracterisar per la pèrdua de valor en els mercats internacionals de la cochinilla.

Orígens

Durant la primera mitat de el XIX les classes dominants, en especial els sectors burguesos, varen tractar de reajustar el sistema productiu i comercial per a remontar la llarga crisis del sector vinícola i exportador en general. Exceptuant alguns anys compresos entre 1800 i 1820, les guerres napoleòniques, etc., la situació general va ser de crisis larvada anteriorment i complicada per l'independència de les colónies espanyoles en Amèrica, lo que es traduïa en els escassos volums de vins, aguardientes, barrilla i orchilla exportats, principalment a Anglaterra.

En este moment de recessió del sector extravertido de l'economia canària es va produir, com era habitual en l'época, una major pressió sobre el sector subsistencial –agricultura de medianías- que es va traduir en un increment de la producció de cereals i en un enduriment de les condicions d'arrendament, para d'esta manera assegurar-se els propietaris les rendes. A pesar d'esta ‘recuperació’ del sector subsistencial es varen succeir hambruna i epidèmies, estant esta situació agravada per l'impossibilitat d'emigrar a Amèrica –la principal vàlvula d'escape de les tensions socials- durant les décades de 1820-1830.

Des de la década dels anys vint es va introduir i es va iniciar el procés d'aclimatació de la cochinilla, que es va convertir en el primer producte d'exportació canari des de 1848 fins a 1852 aproximadament, aplegant a representar el 90% del total de les exportacions i evitant durant alguns anys la deficitària situació tradicional de la balança comercial. Els factors principals que varen estimular la producció massiva i el seu èxit radiquen en la bona adaptació al clima canari, la proclamació de la Llei de Ports Francs de Canàries i en això l'adopció d'una política librecambista adoptada pel govern britànic i l'epidèmia que va començar en Mèxic i que posteriorment es va estendre per tot Centroamérica, assolant les plantacions de cochinilla.

Estos tres elements varen propiciar el ‘boom’ d'este cultiu i que anara cultivat per grans i menuts propietaris. Els últims anys de la década de 1850 i la década de 1860 varen ser els de alça, i la cochinilla va aplegar a vendre's a preus elevats en els mercats europeus, britànics i francesos. En 1853 la lliura de cochinilla es cotisava a 23,75 reals de vellón ; vint anys més tart s'havia depreciat i es venia a 7,5 reals de vellón. A pesar de la constant depreciació es va seguir produint cochinilla fins a la década de 1880. La situació d'eufòria dels primers vint anys i algunes implicacions d'este cicle nos la relata, de forma alguna cosa exagerada, J. Mateo Díaz de la següent manera:

Del cultiu i exportació d'este bicho varen viure espléndidamente les Canàries durant el tercer lustre del sigle passat, puix els fabricants europeus pagaven per ell preus magnífics [...]. Esta activitat va ser excitada en gran part pel nou tràfic marítim i el contacte en els numerosos estrangers que havien aplegat a les illes i en elles s'havien establit [...]. En els ingressos procedents de la cochinilla es varen posar els puntales del nostre actual desenvolvimiento. El negoci de la cochinilla va ser la primera sacsada forta dels canaris per a incorporar-se a la vida econòmica mundial”.

Entre 1845 i 1853 el valor exportador va passar de 14.187 lliures a 275.114. L'eufòria s'incrementava a l'hora que decaïen els preus i no es va buscar una alternativa basada en el control de la producció, que s'anava incrementant i estenent cap a zones no aptes, en rendiments decreixents. La década de 1860 va ser la de major auge.

Inicis de la Crisis

De l'eufòria es va passar a la depressió, la cotisació exterior del producte baixava i s'aveïnava una crisis de gran importància que es basava en els efectes de la contracció econòmica mundial de la década de 1870, en l'introducció en el mercat d'anilinas sintètiques de menor cost de producció que la ‘cochinilla, en l'irracional política d'acumulació de ‘estocs’ en els mercats europeus, que contribuïa a depreciar encara més el producte aixina com l'excessiva extensió territorial del cultiu de nopales, que, ademés de generar rendiments decreixents, impossibilitava el generar una atra alternativa exportadora i llimitava el desenroll dels cultius de subsistència, i per últim, a la recuperació de les plantacions centroamericanes. La crisis estava servida.