Cultiu del safrà en Espanya
El cultiu del safrà en Espanya descriu la situació del cultiu del safrà en les diverses zones d'Espanya a on es dona est.
El safrà era un dels productes que més importància havia tingut en les exportacions, encara que com a conseqüència d'una série de falsificacions, en l'Edat Moderna va perdre importància en el mercat francés, que durant els sigles anteriors havia segut un dels principals clients d'este producte.
Un dels mijos proposts en el XVII pel arbitrista aragonés Antonio Cubero per a revitalisar el comerç del safrà va ser la seua exportació a Amèrica, a on es cotisava a preus molt elevats. Les mides propostes no varen ser portades a terme i l'àrea cultivada va ser reduint-se progressivament molt ràpit.
Aragó
[editar | editar còdic]
En Aragó el cultiu del safrà va tindre una gran importància durant els sigles XVI i XVII. S'estenia per àmplies zones del regne: cap al nort, el seu llímit es trobava en Somontano oscense i els pobles ribereños del Cinca també varen conéixer este cultiu, sent Barbastro, el núcleu a on es comercialisava la producció d'abdós zones. En alguns llocs dels Monegros tenia gran importància, fins al punt de ser el més important recurs. Cock, un viager que recorria les terres aragoneses a finals de el XVI, comentava que els veïns dels pobles monegrinos menjaven safrà en gran abundància i que este era el seu principal mig de vida.
En el Baix Aragó turolense, el safrà s'estenia per tota la comarca i també ocupava grans extensions de terreny en Huesa del Comú, en Monreal del Camp i en les serranías montalbinas. Actualment s'ha recuperat el cultiu de safrà en Terol.
Catalunya
[editar | editar còdic]El safrà va aplegar a Catalunya segurament de mà dels àraps i ya en l'Alta Edat Mija es va escomençar a cultivar, en un principi per a consum propi local, ya que ràpidament l'espècia es va incorporar a la cuina local, i després també per a l'exportació.[1] Un estudi fet en recetarios valencians de l'Alta Edat Mija, com el llibre de Sent Soví escrit en idioma valencià (el llibre original manuscrit n.º 216, està en la Biblioteca General i Històrica de l'Universitat de Valéncia i una còpia posterior, ampliada en més receptes, en la Univ. de Barcelona) mostra que era l'espècia que apareix en un número major de receptes,[2] i que continua sent-ho en un atre recetario de la renaixença, escrit també en Idioma valencià el Llibre del Coch', l'autor del qual Robert de Nola, segurament seria un cuiner valencià (heretat en Nola, Nàpols, d'ahí el seu nom) que es va dur per al seu servici el rei Alfonso el Magnánimo a la seua cort napolitana.[3][2] que va ser traduït per expresse desig de l'emperador Carlos I al castellà[4] i utilisat també en Castella durant part de el XVI.
Al contrari que en atres països d'Europa, en especial del nort, com França o Gran Bretanya, el consum habitual del safrà no ha minvat en esta regió en el temps sino que s'ha solidificado.[2][5] En l'actualitat el safrà es cultiva en Catalunya en la comarca de la Conca de Barberá, (Tarragona) i Els Garrigues (Lleida).
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Els granges de Poblet al segle XV, Agustí Altisent, Institut d'Estudis Catalans, 1972 (en català)
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Cuina medieval catalana: història, dietètica i cuina, Eliana Thibaut i Comalada, Cossetània Edicions, 2006. ISBN 84-9791-216-0 (en català)
- ↑ Biblioteca General i Històrica en l'Universitat de Valéncia, manuscrit nº 216
- ↑ Conquista i menjar: conseqüències de la trobada de dos móns, Janet Long, Ed. UNAM, 2003. ISBN 970-32-0852-5
- ↑ El gust d'un poble, Jaume Fàbrega, Cossetània Edicions, 2002. ISBN 84-95684-91-8 (en català)
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cultivo del azafrán en España» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.