Cultura Dorset

La cultura Dorset va precedir a la cultura inuit en l'Àrtic nortamericà. Les llegendes inuit mencionen als tuniit (singular tuniq) o sivullirmiut ("Primers habitants"), els qui varen ser desplaçats pels inuit. Segons la llegenda, eren «jagantes», gent més alta i més forta que els inuit, pero atemorisats en facilitat per l'alvanç inuit. Els Dorset varen ser cridats Skræling pels nòrdics que varen visitar l'àrea.

Erro al crear miniatura:

Se'ls acredita una intachable comprensió del seu mig ambient local (el qual podrien haver compartit en els nouvinguts inuit) pero en tecnologia inferior. Els Dorset no disponien de trineus tirats per gossos, d'embarcacions sofisticades o de arpones evolucionats, en dos puntes en lloc d'una, i per tot això s'haurien adaptat pobrement al sever clima de finals del primer mileni. Els Dorset tampoc coneixien la tecnologia de l'arc i les fleches. Els Dorset podrien haver-se desenrollat a partir de les cultures prèvies, cultura Saqqaq o (més incert) cultura Independència I. Estes primitives cultures tenien arcs i fleches, pero provablement a causa del canvi de la caça terrestre a l'aquàtica, es perdria el habilitat per al seu us. La peça final de tecnologia que s'ha perdut dels Dorset són els taladros. Curiosament, no apareixen forats en res relatiu a ells. En lloc d'això, els Dorset feyen orificis lenticulares poc precisos. Per eixemple, les agulles d'os són comuns en els jaciments Dorset, pero tenen orificis llarcs i estrets fabricats en poca precisió. Tant els pre-Dorset com els Thule (inuit) tenien taladros.

Les característiques tecnològiques de la cultura Dorset inclouen chicotetes i triangulars fulls, les quals eren utilisades en els caps dels arpones. Estos arpones eren utilisats principalment per a caçar foques, pero existixen evidències de l'explotació de recursos derivats de mamífers marins de major envergadura. El talc era utilisat en la construcció de llànties, les quals calfaven les vivendes Dorset durant els mesos de hivern. El combustible per a dits fòcs era el greix de les foques. Un tercer distintiu de la seua cultura era els cinceles. Estos cinceles eren peces treballades de pedra, de les quals podien traure's menuts peces desconchadas que s'usaven per a tallar. Estes ferramentes eren usades per grups pre-Dorset, i tenien la forma distintiva de manopla. Els Dorset varen ser molt homogéneus en l'àrtic canadenc, pero va haver variacions importants en Groenlàndia i les regions de Terranova i Labrador.

La cultura Dorset es podia dividir en varis periodos: Primitiu, Mig, Tardà i Terminal. La fase Terminal va poder tindre lloc quan els Thule entrabar en l'àrtic canadenc en emigrar des d'Alaska. Esta fase final també va tindre lloc quan el clima s'estava calfant. En clima més càlit, la mar de gèl era més impredictible i açò va aïllar l'Alt Àrtic. Els Dorset seguirien al gèl i varen concentrar els seus assentaments en l'Alt Àrtic durant els periodos Tardà i Terminal.

No sembla existir conexió genètica entre els Dorset i els Thule. Existix, no obstant, evidència arqueològica que recolza l'interacció Thule-Dorset. Per eixemple, els Thule es dedicaven a la caça de la foca per mig de forats en el gèl, la qual cosa no era conegut en Alaska. Solament els Dorset usaven esta tècnica de caça, que provablement requerix l'aprenentage previ. Ademés, la velocitat i la direcció de la migració Thule pot implicar conexions Dorset-Thule. Els Thule varen fer una migració casi directa a través de terres desconegudes, directament a Groenlàndia, en l'espai d'una o dos generacions. Per als Thule este event pot haver requerit una direcció i assistència, les quals podrien haver facilitat els Dorset. Una de les preguntes principals, no obstant, és si els Thule i Dorset varen interactuar, ¿cóm va resultar això? ¿Els Thule varen dur malalties en ells?, ¿varen disputar i varen lluitar?, ¿varen socialisar i es varen casar entre ells?, o ¿les seues trobades varen ser molt llimitats? No obstant, sembla ser segons l'arqueologia que els Dorset estava declinant quan varen aplegar els Thule, propencs a desaparéixer de les seues possessions.

L'antropòlec Diamond Jenness en 1925 va rebre alguns estranys artefactes de Cape Dorset, Nunavut, els quals semblaven derivar d'un antic estil de vida diferent al dels inuit. Jenness va nomenar a la cultura pel lloc de la troballa dels objectes. Els seus descobriments varen mostrar un patró cultural consistent i diferent, que incloïa art sofisticat que descrivia, per eixemple, llarcs pentinats per a les dònes i parkas sense capucha, en llarcs colls per a abdós sexes. Un expert en el camp dels estudis Tuniit/Dorset és Robert McGhee, qui ha escrit numerosos llibres sobre esta cultura i sobre la transició a la tradició Thule (inuit).

El poeta canadenc Al Purdy va escriure un poema titulat Lament for the Dorsets, el qual escomença: «Ossos animals i musgosos anells de tendes... tots els restants dels jagants Dorset, els qui varen fer tornar als vikingos als seus barcos...» Este poema llamenta la pèrdua de la seua cultura i els descriu a ells i al seu final.

Els Sadlermiut

Erro al crear miniatura:

Sadlermiut peixcant sobre un pot inflable de pell de morsa (1830)

En 1824, el barco HMS Griper, baix el mando del Capità George Francis Lió, va ancorar a l'altura de la veta Pembroke, en l'illa Coats, en la baïa de Hudson. Els balleneros varen descobrir una banda d'esquimalés que parlava un "estrany dialecte", i que varen ser cridats Sadlermiut (Sallirmiut en la moderna llengua Inuktitut), pel terme Salliq, el nom Inuktitut de l'assentament de Coral Harbour, Nunavut.

Els sadlermiut, que vivien en un aïllament casi total en la zona de l'illa Southampton, varen preservar una cultura distinta a la dels inuit. Varen continuar el contacte en els occidentals i varen contraure les seues malalties. En 1896, només quedaven 70 d'ells. En l'autumne de 1902, alguns d'ells varen visitar el Active, un buc ballenero que havia fondejat en l'illa Southampton. Es varen contagiar pel contacte en un mariner malalt, possiblement en febra tifoidea o tifus. Tota la comunitat va fallir a les poques semanes.

En 1954 i 1955, Henry B. Collins, del Smithsonian Institution, va estudiar els restants de vivendes esquimal de l'àrtic canadenc. Va determinar que eixes ruïnes eren característiques de la cultura Sadlermiut. També va trobar evidència de que els Sadlermiut eren els últims restants de la cultura Dorset. Recents investigacions genètiques recolzen la continuïtat entre els Dorset i els Sadlermiut.

Bibliografia

Michael Fortescue, Steven Jacobson & Lawrence Kaplan 1994: Comparative Eskimo Dictionary; with Aleut Cognates (Alaska Native Language Center Research Paper 9); ISBN 1-55500-051-7 Robert McGhee 2005: The Last Imaginary Plau: A Human History of the Arctic World; ISBN 0-19-518368-1 Robert McGhee 2001: Ancient People of the Arctic Plumet, Patrick and Serge Lebel 1997 Dorset Tip Fluting: A Second 'American' Invention. Arctic Anthropology 34(2):132-162

• Renouf, M.A.P. 1999 Prehistory of Newfoundland Hunter-Gatherers: Extinctions or Adaptations? World Archaeology 30(3):403-420