Cynara cardunculus
La penca o penca comestible (Cynara cardunculus) és un membre de les asteráceas, similar a Cynara scolymus, de la que a voltes es considera subespecie.
Descripció
[editar | editar còdic]És una planta perenne i vivaz en raïl tuberosa. En el seu primer any produïx una roseta de grans fulls en fins a un metro de llongitut i 0,6 m d'ample que estan profundament dividides, són pinnadas i sub espinoses en el envés blanquecino i tomentoso i nervaduras molt pronunciades. En el segon any del centre de la roseta ix un llarc talle acanalado de fins a 150 cm d'altura que es ramifica en la seua part superior. Els seus grans capítuls florals són els que produïxen les carchofes i tenen flors tubuladas (flósculos) de color violeta, plumosas i sésilés, que estan dispostes sobre un receptàcul carnoso rodejat de bràcteas ovales i puntagudes. El frut és una cipsela de color pardo obscur en un penacho de consistència sedosa.
Els tallos de penca poden estar coberts en espines menudes, casi invisibles, que poden causar dolor considerable si s'estagen en la pell. Varis cultivarés sense espines s'han desenrollat per a superar este inconvenient.
Història
[editar | editar còdic]La primera descripció de la penca pot vindre des de el
| Sigles: | [[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]] |
| Décades: | [[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]] [[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]] |
| [[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]] | |
per l'escritor grec Teofrasto, baix el nom κάκτος (llatí: cactus), encara que l'identitat exacta d'esta planta és incerta.[1] La penca era popular en la cuina grega, romana i persa i va seguir sent-ho en la Europa medieval i moderna. També va aplegar a ser comú en els horts de l'Amèrica colonial. Varen caure de moda solament en el
| Sigles: | [[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]] |
| Décades: | [[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]] [[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]] |
| [[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]] | |
. En Europa, la penca es cultiva encara en França (Provença, Saboya), Espanya i Itàlia. En la regió de Ginebra, a on els hugonotes refugiats la varen introduir aproximadament en 1685, el cultivar local 'Argenté de Genève' («Cardy»)[2] es considera una especialitat culinària.
Usos
[editar | editar còdic]Es consumixen els seus pencas o tallos, per ad açò li'ls blanqueja tapant-los d'algun modo o en terra durant el seu creiximent. Estos tallos es preparen generalment cuits, una volta nets de la pell espinosa que els cobrix, en preparacions com els penques en armeles.[3]
En la província de #Soria[4] i en les comunitats autònomes d'Aragó, Navarra i La Rioja (Espanya) és típica l'elaboració de receptes a pur de penca durant la Nadal.
Els capítuls florals es poden preparar com carchofas.
Les penques també són comunes en la dieta del nort d'Àfrica, a sovint utilisats en Argèlia o Tunis en el cuscús.
Les seues flors servixen per les seues propietats coagulantes per a fer la quallada d'alguns formages ibèrics tradicionals, com el «Serra dona Estrela» i «Castelo Branco» (Portugal); «Formage De Flor» de Guia (Gran Canària), formage de «La Serena» (Badajoz), la «Coca del Casar» (Càceres), el «Va matar» (Catalunya) i ho seguixen utilisant queseros artesans en Extremadura i Salamanca. Les poblacions selvades de la planta han sofrit extincions locals i en eixes zones s'ha perdut el seu us com a quall vegetal, utilisant des de llavors l'industrial.
Es pot obtindre biodiésel de l'oli extret de les llavors, similar al del girasol en composició.
En Chile, especialment en la zona centre sur i nort, es consumixen els seus tallos o pencas, pelant-los i consumint en ensalades crues com l'api, en llima, oli i sal.
Propietats
[editar | editar còdic]- Conté cinarina que químicament és l'àcit 1-3 discafeilquínico i que sol anar acompanyat pels #àcit cafeico, clorogénico i neoclorogénico.
- Conté el principi amarc cinaropicrina, que és una lactona sesquiterpénica que es concentra en els fulls verts abans de la seua floració.
- Conté flavonoides derivats de la luteolina, com el cinarósido, el escolimósido i el cinaratriósido,, que són els que ennegrixen els fulls.[5]
Taxonomia
[editar | editar còdic]Cynara cardunculus va ser descrita per Carlos Linneo i publicat en Species Plantarum 2: 827–828. 1753.[6]
Número de cromosomas de Cynara cardunculus (Fam. Compositae) i tàxons infraespecíficos: 2n=34[7]
Cynara: nom genèric que deriva del grec κινάρα, -αςl o κυνάρα, «carchofa», derivat de κυων-κυνός, cyon-cynos, «gos», per les bràcteas involucrales que, per la seua forma, s'assemblen a les dents de dit animal. Va passar al llatí com cinara i s'usava també per a designar a la penca.
cardunculus: epítet latino que significa «diminutivo de Carduus».[8]
- Cynara sylvestris Lam. 1783
- Cynara horrida Aiton 1789
- Cynara spinosissima C.Presl 1822
- Cynara corsica Viv. 1824
- Cynara humilis Viv. 1753
- Carduus cardunculus (L.) Baill.
- Carduus cynara I.H.L.Krause
- Carduus scolymus Baill.
- Cnicus communis Lam.
- Cynara ferox Tingues. ex Steud.[9]
Noms comuns
[editar | editar còdic]- Castellà: carchofa, alcachofera, alcachofera selvada, alcaciles, alcancil, alcarchofera, alcarcil, alcasil, alcasilera, alcaucil, alcaucil cultivat, alcaucil selvada, arcasil, argacofa, pera, cancil, capota, carchofa, cardillo, penca, penca alcachofero, penca sec, penca sec que es menja, penca blanca, penca colorada, penca comestible, penca comuna, penca de sec, penca de menjar, penca d'horta, penca d'os, penca de l'horta, penca lletera, penques, quall, herba-col, herba de quall, herba de la quallada, fulls de penca, morilla, morra, morras, morrillera, penquera, penca.[10]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Sonnante, G., Pignone, D, & Hammer, K. (2007). The Domestication of Artichoke and Cardoon: From Roman Claves to the Genomic Age. Ann. Bot. 100: 1095–1100. Full text.
- ↑ «Conservation of plant genetic resources: Swiss National Database». Archivat des d'el original, el 10 de novembre de 2014. Consultat el 10 de novembre de 2014.
- ↑ Malcolm Coxall, (2013), Traditional Christmas Recipes of Spain, Cornelio Books
- ↑ «la-penca-roja-en-agredixca.html Jornades de la Penca Rojo» (en és-és). guiadesoria.és. Consultat el 29 de decembre de 2019.
- ↑ Dr.Berdonces i Serra. Gran enciplopedia de les Planta Medicinals ISBN 84-305-8496-X
- ↑ «Cynara cardunculus». Tropicos.org. Missouri Botanical Garden. Consultat el 17 de juliol de 2012.
- ↑ Chromosome atles of flowering plants. Darlintong, C. D. & A. P. Wylie (1955)
- ↑ En Epítets Botànics
- ↑ Cynara cardunculus en PlantList
- ↑ Sinònims en Real Jardí Botànic
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Abrams, L. & R. S. Ferris. 1960. Bignonias to Sunflowers. 4: 732 pp. In L. Abrams Ill. Fl. Pacific States. Stanford University Press, Stanford.
- CONABIO. 2009. Catàlec taxonómico d'espècies de Mèxic. 1. In Capital Nat. Mèxic. CONABIO, Mexico City.
- Davidse, G., M. Sousa-Penya, S. Knapp & F. Chiang Cabrera. (editors generals) 2012. Asteraceae. Fl. Mesoamer. 5(2): ined.
- Flora of China Editorial Committee. 1988-2013. Fl. China Unpaginated. Science Press & Missouri Botanical Garden Press, Beijing & St. Louis.
- Flora of North America Editorial Committee, i. 2006. Magnoliophyta: Asteridae, part 6: Asteraceae, part 1. 19: i–xxiv. In Fl. N. Amer.. Oxford University Press, New York.
- Hickman, J. C. 1993. Jepson Man.: Higher Pl. Calif. i–xvii, 1–1400. University of Califòrnia Press, Berkeley.
- Jørgensen, P. M. & S. #León-Yánez. (eds.) 1999. Catalogue of the vascular plants of Equador. Monogr. Syst. Bot. Missouri Bot. Gard. 75: i–viii, 1–1181.
- Marticorena, C. & M. Quezada. 1985. Catàlec de la Flora Vascular de Chile. Gayana, Bot. 42: 1–157.
- Munz, P. A. 1974. Fl. S. Calif. 1–1086. University of Califòrnia Press, Berkeley.
- Munz, P. A. & D. D. Keck. 1959. Calç. Fl. 1–1681. University of Califòrnia Press, Berkeley.
- Zuloaga, F. O., O. Morrone, M. J. Belgrano, C. Marticorena & I. Marchesi. (eds.) 2008. Catàlec de les Plantes Vasculars del Con Sur (Argentina, Sur de Brasil, Chile, Paraguay i Uruguay). Monogr. Syst. Bot. Missouri Bot. Gard. 107(1): i–xcvi, 1–983; 107(2): i–xx, 985–2286; 107(3): i–xxi, 2287–3348.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]A collection of recipes from various computer networks.
Discusses (and generally warns against) growing cardoon.
Wikispecies té un artícul sobre Cynara cardunculus.- Este artícul conté una traducció derivada de «Cynara cardunculus» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.