Anar al contingut

Denali

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Denali
Per a atres usos d'este terme vore Denali (desambiguació).

El mont Denali[1] o McKinley és la montanya més alta d'Amèrica del Nort, en una altitut de 6190 m s. n. m.[2] Està situat en la cordillera d'Alaska, en el centre-sur del estat d'Alaska (Estats Units). A pesar de no ser un dels més alts del món, el desnivell que cal superar (uns 4000 m des del camp base) i les baixes temperatures, donada la seua rodalia al círcul polar àrtic, fan del mont un dels més complicats d'ascendir.

El seu nom oficial, Mont McKinley, fa honor al vigèsim quint president d'Estats Units, William McKinley. El seu nom comú, Denali, prové de les llengües atabascanas de la regió i significa «El més gran».[3]

Situació

[editar | editar còdic]

Es troba en el parc nacional i reserva Denali, formant part de la cordillera d'Alaska, en 6168 m s. n. m., a on a la seua volta es troben importants cims, com el mont Hunter, el mont Foraker, o el mont Huntington. A tan sol tres graus del círcul polar àrtic (63°5′52,34″N), és l'elevació superior a sis mil metros més septentrional del món. Totes les demés cims de més de 6000 m estan situades entre 43ºN i 33ºS.

Denominació

[editar | editar còdic]

En 1896 la montanya va ser batejada per un buscador d'or com "mont McKinley" (de forma oficial en 1917) en honor del llavors candidat i futur 25.º president d'Estats Units, William McKinley. Activistes en pro dels drets dels amerindios varen començar a pressionar per la recuperació del nom natiu Denali que, de fet, era el preferit pels montañistas.

Quan el Parc Nacional de Denali va ser establit en 1980, l'estat d'Alaska va fer canviar el nom, pero no aixina el Comité de Noms Geogràfics d'Estats Units, que va mantindre el nom de "McKinley".

El 30 d'agost de 2015, just abans d'una visita presidencial de Barack Obama a Alaska, es va anunciar que l'orónimo "Denali" seria establit en honor a les comunitats natiu americanes, d'acort en la designació de la Junta Geogràfica d'Alaska.[4] La batalla pel nom del mont va enfrontar en el Congrés als llegisladors d'Alaska en els de Ohio, d'a on era natural McKinley.[5]


El 20 de giner de 2025, el president Donald Trump va firmar una orde eixecutiva per a restablir el nom de «Mont McKinley»,[6] encara que dit document no menciona cap canvi de nom per al Parc nacional i reserva Denali.[7] Davant la mida de Trump, dos senadors republicans d'Alaska, Lisa Murkowsi i Donen Sullivan, i líders natiu americans s'han manifestat en contra.[8][9]

Aspectes destacats

[editar | editar còdic]

El Denali és el tercer pico ultraprominente del món, en una prominència de 6140 m «superior» a la del Everest (en sentit supost de desnivell, ya que el Everest no té prominència teòrica al no haver un atre pico més alt en el món). Pese a que és 2700 m més alt, el fet de tindre la base en la replanell del Tibet (a una altitut de 5200 m) faria que la seua «prominència real» anara solament de 3700 m. La base del Denali està situada en un replanell d'uns 600 m d'altitut, convertint-se aixina en una «paret» de 5500 metros.

La montanya també es caracterisa per conferir als escaladors un inusual alt risc de patir el cridat mal d'altura, lo que s'afig a la presència perenne d'un clima polar, per la seua latitut i la proximitat a una corrent en chorrada. En l'equador, una montanya d'esta altura tindria un 47 % més d'oxigen disponible en el seu cim.

Clima

[editar | editar còdic]

El clima en Denali combina el clima polar propi de la regió en la que es troba en el clima de montanya donada la seua altitut. Açò es traduïx en unes condicions meteorològiques molt extremes. Les geladas i les abundants nevadas, presents tot l'any, dificulten la vida vegetal i animal, aixina com la pròpia ascensió per als alpinistes. Un atre factor determinant d'este clima tan fret és el vent, que pot aplegar a alcançar els 100 km/h en el cim.

En juny de 2002, es va colocar una estació meteorològica al nivell dels 5800 m d'altitut. Esta estació meteorològica va ser dissenyada per a transmetre senyes en temps real, per al seu us pel públic en l'escalada i la comunitat científica.

L'estació meteorològica va registrar una temperatura de −59,7 °C l'1 de decembre de 2003. El dia anterior, el 30 de novembre de 2003, una temperatura de −59,1 °C que, combinat en vent a una velocitat de 29,6 km/h, va produir una sensació tèrmica récort en el continent nortamericà de −83,4 °C.

Inclús en juliol, esta estació meteorològica ha registrat temperatures de fins a −30,5 °C.

Història

[editar | editar còdic]

Va passar a ser ya conegut pels amerindios, els qui ho varen batejar com Denali, els primers hòmens blancs que varen contemplar el mont varen ser els exploradors de la febra de l'or, a finals del sigle xix. Maravillados per la seua impressionant silueta, no varen tardar en organisar expedicions al seu cim.


El mege Frederick A. Cook, despuix de dos intents fallancs de trobar una via per a alcançar el cim, va decidir en agost de 1906 fer un últim intent, solament acompanyat per un ajudant natiu. A la seua tornada, va assegurar que havia alcançat el cim, conseguint aixina un gran reconeiximent com a alpiniste. Despuix de la publicació del llibre To the Top of the Continent, a on es narrava l'ardit, incloses supostes fotos del cim, varis exploradors que li varen acompanyar en els seus primers intents varen assegurar conéixer el lloc exacte a on varen ser preses les fotografies. Açò els va dur en 1910 a organisar una expedició per a desmentir la versió del doctor, i seguint la ruta que havia descrit, varen aplegar al punt que consideraven com el final de l'història real i varen prendre les mateixes fotografies que va publicar Cook. Estaven a uns 30 km del cim. Mentrestant, un grup de montañistas que havia partit rumbo al cim pel sur va tornar assegurant que havia aplegat i que, per a demostrar-ho, havien deixat un asta de 4 m en la que havien issat una bandera.

Ya en 1912, Brown i Parker, els qui havien format part de l'equip en l'expedició per a desmentir a Cook, varen tornar a intentar-ho, en l'ajuda d'un tercer home, Merle LeVoy. Despuix d'una dura ascensió i donades les males condicions climatològiques, varen prendre la decisió de tornar al campament base quan casi havien alcançat el cim. Entre els molts contratemps que varen trobar en el seu camí, cal destacar que res més baixar varen sentir un dels majors terremots coneguts, el que va acompanyar l'erupció volcànica de Katmai. Tots els grans picos de gèl que varen tindre que escalar varen quedar reduïts a blocs de gèl escampats per la neu.

Més vesprada, un atre home va decidir intentar-ho. El seu nom era Hudson Stuck, misionero d'uns cinquanta anys. En companyia del seu equip (Hudson Stuck, Harry Karstens, Walter Harper i Robert Tatum) varen prendre la mateixa ruta nort que varen seguir Brown i Parker. Despuix de vàries semanes d'ascensió per la ruta destrossada pel terremot, el 7 de juny de 1913 varen partir rumbo al cim. Despuix de passar pel punt en a on es varen quedar Brown i Parker, no varen tardar en alcançar-la. En ella no varen trobar cap màstil de fusta, pero varen fer una gran troballa: es varen donar conte de que el mont tenia un segon pico situat més al sur, més baix. Despuix de contemplar-ho detenidamente en els prismáticos, es varen donar conte de que, efectivament, hi havia un asta clavada en la neu. Varen passar 19 anys fins que un atre grup d'alpinistes, entre els que es trobava el principal responsable del parc Denali, ho intentara.

El 20 de juny de 2019, el deportiste equatorià-suís Karl Egloff va conseguir establir el récort d'ascens i descens en 11 hores i 45 minuts.[10]

Llínea de temps

[editar | editar còdic]
  • 1896-1902: Estudis realisats per Robert Muldrow, George Eldridge i Alfred Brooks.[11]
  • 1913: Primera ascensió, per Hudson Stuck, Harry Karstens, Walter Harper i Robert Tatum per la ruta del glaciar Muldrow.[12]
  • 1932: Segona ascensió, per Alfred Lindley, Harry Liek, Grant Pearson i Erling Strom. (Es varen escalar abdós picos)[13][14]
  • 1947: Barbara Washburn es convertix en la primera dòna en alcançar el cim, mentres que el seu marit Bradford Washburn es convertix en la primera persona en fer cim dos voltes.[15]
  • 1951: Primera ascensió de la ruta del contrafort oest, dirigida per Bradford Washburn.
  • 1954: Primera ascensió de la larguísima Ruta del Contrafort Sur per George Argus, Elton Thayer (fallit en el descens), Morton Wood i Els Viereck. La deterioració de les condicions darrere de l'equip els va espentar a realisar la primera travessia del Denali. El Gran Circ Traleika, a on varen acampar just baix del cim, va ser rebatejat com Conca Thayer, en honor a l'alpiniste caigut.[16][17]
  • 1954 (27 de maig) Primera ascensió pel Northwest Buttress al North Peak per Fred Beckey, Donald McLean, Charles Wilson, Henry Meybohm i Bill Hackett.[18]
  • 1959: Primera ascensió de la Costella Oest, que ara és una ruta popular i llaugerament tècnica per a aplegar al cim.[16]
  • 1961: Primera ascensió de la cresta Cassin, que du el nom de Riccardo Cassin i és la ruta tècnica més coneguda de la montanya.[19] Els membres de l'equip de la primera ascensió són: Riccardo Cassin, Luigi Airoldi, Luigi Alippi, Giancarlo Canali, Romà Perego i Annibale Zucchi.[20][21]


  • 1962: Primera ascensió del espolón surest, equip de sis escaladors (C. Hollister, H. Abrons, B. Everett, Jr., S. Silverstein, S. Cochrane i C. Wren)[22]
  • 1963: Un equip de sis alpinistes (W. Blesser, P. Lev, R. Newcomb, A. Read, J. Williamson, F. Wright) realisa la primera ascensió al Collado Este. El cim es va alcançar a través de Thayer Basin i Karstens Ridge. Vore AAJ 1964.
  • 1963: Dos equips realisen la primera ascensió de dos rutes diferents en la paret Wickersham.[23][24]
  • 1967: Primera ascensió hivernal, per la West Buttress, per Dave Johnston, Art Davidson i Ray Genet.[25]
  • 1967: Sèt membres de l'expedició de dotze hòmens de Joe Wilcox perixen, mentres estan varats durant dèu dies prop del cim, en lo que s'ha descrit com la pijor tormenta registrada. Fins a eixe moment, era el tercer pijor desastre de l'història de l'alpinisme en térmens de vides perdudes[87]. Abans de juliol de 1967, només quatre hòmens havien perit en el Denali.[26]
  • 1970: Primera ascensió en solitari de Naomi Uemura.[27]
  • 1970: Primera ascensió d'un equip femení (les "Damiselas del Denali"), liderat per Grace Hoeman i la posteriorment famosa alpinista americana Arlene Blum junt en Margaret Clark, Margaret Young, Faye Kerr i Dana Smith Isherwood.[28][16]
  • 1972: Primer descens en esquís per la escarpada cara suroest, per Sylvain Saudan, "Esquiador de lo impossible".
  • 1976: Primera ascensió en solitari de la cresta de Cassin per Charlie Porter, una escalada "alvançada al seu temps".[20]
  • 1979: Primera ascensió per equip de gossos conseguida per Susan Butcher, Ray Genet, Brian Okonek, Joe Redington, Sr., i Robert Stapleton.[16]
  • 1984: Uemura torna a realisar la primera ascensió hivernal en solitari, pero fallix despuix de fer cim. To Križo, František Korl i Blažej Adam, de l'Associació Eslovaca de Montanyisme, escalen una ruta molt directa cap al cim, ara coneguda com la Ruta Eslovaca, en la cara sur de la montanya, a la dreta de la cresta Cassin.
  • 1988: Primera ascensió hivernal en solitari en èxit. Vern Teixixques va escalar en solitari el Contrafort Oest en febrer i març, va ascendir en èxit i va descendir.[29]
  • 1990: Anatoli Boukreev va escalar la Costella Oest en 10 hores i 30 minuts des de la base fins al cim, lo que va supondre en el seu moment el récort d'ascens més ràpit.[30]
  • 1997: Primera ascensió en èxit pel forcall oest del glaciar Traleika fins a la cresta Karstens, baix la torre Browne. Esta via va ser batejada com "Butte Direct" pels escaladors Jim Wilson i Jim Blow.[31][32]
  • 2015: El 24 de juny, un equip de topografia dirigit per Blaine Horner va colocar dos receptors de posicionament global en el cim per a determinar la posició i l'elevació precises del cim. La profunditat de la neu en el cim es va medir en 4,6 m (15 peus). El Servici Geodèsic Nacional dels Estats Units va determinar posteriorment que l'elevació del cim era de 6.190 metros (20.310 peus).
  • 2019: El 20 de juny, Karl Egloff (suís-equatorià) va establir nous récorts de velocitat per a l'ascens (7h 40m) i el viage d'anada i regrés (11h 44m), començant i retornant a un campament base a 7,200 peus (2,200 m) en el glaciar Kahiltna[33][34]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «[1]». Consultat el 2025-01-25 (en en-GB).
  2. ↑ (en anglés) USGS Science for a changing world - Science Feature - New Elevation for Nation's Highest Peak [2] archivat en Wayback Machine.
  3. ↑ DPA. «seu-nom.shtml »(SHTML). Consultat el 30 d'agost de 2015.
  4. ↑ «¿Pot Trump renombrar el golf de Mèxic com "golf d'Estats Units"?» (en és). CNN. Consultat el 2025-01-22.
  5. ↑ «Alaska, el mont McKinley tornarà a cridar-se Denali». EFE Vert. Consultat el 3 de setembre de 2015.
  6. ↑ «Trump Renames Denali To Mount McKinley—Here’s What To Know» (en en). Forbes. Consultat el 2025-01-23.
  7. ↑ «President Trump Orders That Denali Be Renamed Mount McKinley» (en en). www.nationalparkstraveler.org. Consultat el 2025-01-23.
  8. ↑ «[3]». Consultat el 2025-01-25 (en en-US).
  9. ↑ «Alaska Native leaders call to preserve Denali name for Mount McKinley» (en en). www.ncronline.org. Consultat el 2025-01-25.
  10. ↑ «Karl Egloff establix un nou récort en el Denali, Alaska» (en és). Desnivell.com. Consultat el 21 de juny de 2019.
  11. ↑ Borneman, 2003, p. 221.
  12. ↑ Stuck, Hudson. The Ascent of Denali.
  13. ↑ Borneman, 2003, p. 320.
  14. ↑ Verschoth, Anita. Mount Mckinley On Cross-country Skis And Other High Old Tals.
  15. ↑ Waterman, 1998, p. 31.
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 16,3 «Historical Timeline». Denali National Park and Preserve. National Park Service.
  17. ↑ MacDonald, Dougald. «Remembering Denali's Greatest Rescue».
  18. ↑ Selters, Andy (2004) Ways to the Sky. Golden, CO: the American Alpine Club Press. ISBN 0-930410-83-1
  19. ↑ Denali (Mount McKinley).
  20. ↑ 20,0 20,1 «Cassin Ridge». supertopo.com.
  21. ↑ «Cassin Ridge».
  22. ↑ «We Climbed our Highest Mountain: First ascent McKinley's ES Spur and South Face».26(21)
    60–69.ISSN 0024-6336.
  23. ↑ Geiger, John (2009). The Third Man Factor, Weinstein Books, p. 109. ISBN 978-1-60286-116-9.
  24. ↑ «Climb Mount McKinley, Alaska».
  25. ↑ Blomberg, Gregg. «The Winter 1967 Mount McKinley Expedition».
  26. ↑ Babcock, Jeffrey T. (2012). Should I Not Return: The Most Controversial Tragedy in the History of North American Mountaineering!, Publication Consultants. ISBN 978-1-59433-270-8.
  27. ↑ Beckey, 1993, p. 214.
  28. ↑ Beckey, 1993, p. 298.
  29. ↑ «Denali First Ascents and Interesting Statistics». National Park Service.
  30. ↑ Franz, Derek. «Katie Bono sets provable women's speed record on Denali». Alpinist Magazine.
  31. ↑ “North America, United States, Alaska, Denali National Park, Denali, Butte Direct” (1998). American Alpine Journal 40 (72). Golden, Colorat: American Alpine Club. ISSN 0065-6925.
  32. ↑ Secor, 1998, p. 35.
  33. ↑ «Karl Egloff - Denali (AK) - 2019-06-20 | Fastest Known Clave» (en en).
  34. ↑ «Karl Egloff Smashes Denali Speed Record».


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Denali&oldid=728307»