Desastre de la fàbrica Pizarreño

Archiu:Sepultura Eduardo Miño 01.jpg

Tomba d'Eduardo Miño, qui es va suïcidar en 2001 en protestes per la negligència del govern chilé cap a les víctimes del asbesto utilisat per Pizarreño.

El desastre de la fàbrica Pizarreño és un desastre ambiental ocorregut en les comunas de Maipú i Lo Espill de Santiago, Chile des de la década de 1930 fins a fins de la década de 1990 a causa de l'utilisació d'asbesto en la fàbrica de revestiment de fibrociment Pizarreño, hui propietat de la multinacional belga Etex. A pesar de que Pizarreño va deixar de produir productes en asbesto en 1998 i la seua posterior prohibició en 2001, els efectes secundaris es prolonguen casi 30 anys despuix.

Història

Des de 1935 a 1998, Pizarreño va produir materials de construcció fabricats en la seua totalitat o en part en asbesto, exponent als treballadors de la seua fàbrica al perillós material. En 1951, Pizarreño decidix traslladar la seua planta industrial al sector de Camí a Melipilla, en Maipú, a on l'empresa va construir Vila Pizarreño, un barri residencial per als seus treballadors.

Els treballadors retornaven a les seues llars despuix de les faenes en la planta en roba de treball, lo que contribuïa a la propagació del polvillo de asbesto al seu grup familiar en situacions quotidianes i durant el llavat de l'uniforme. Esta situació es va estendre fins a 1989, quan Pizarreño va inaugurar un sistema d'lavandería per als treballadors de la planta.

D'acort a certes versions, durant la dictadura militar un dirigent sindical de Pizarreño va pretendre denunciar a l'empresa en tribunals, pero hauria segut seqüestrat per agents de la CNI i lliberat sis mesos despuix sense càrrecs.

L'exministre René Cortázar ha segut acusat de rebujar activament l'aplicació del Conveni sobre el Asbesto en 1992; ademés, Cortázar ha segut acusat per Raúl Sohr d'actuar a la parell de Pizarreño en la supressió d'investigacions periodístiques sobre la contaminació en asbesto en el seu periodo com a director eixecutiu de Televisió Nacional de Chile entre 1995 a 2000.

En 1996, el ministre de Vivenda, Edmundo Hermosilla, va continuar recolzant l'us de asbesto en vivendes, supostament afirmant que la regulació del asbesto encariria els proyectes de vivenda per als pobres i que açò seria un "lux" que Chile no podria poder pagar. Hermosilla també s'hauria mostrat preocupat per la possibilitat de que una cobertura mediàtica sobre el tema provocara una "psicosis com en Europa".

Com a resultat del desastre des de 2001, la llei ha prohibit varis tipos de asbesto i usos del mateix, en lo que és una prohibició efectiva de l'amiant. No obstant, la prohibició del asbesto es va produir notòriament en acabant de que Pizarreño deixara d'usar-ho voluntàriament en els seus productes en 1998.

Víctimes notables

• Eduardo Miño: Es va suïcidar per mig d'autoinmolación en novembre de 2001 front al Palau de la Moneda en protesta per l'abandó de les víctimes d'asbestosis com ell i uns atres.
• Julieta Bernal Blat: Va morir en maig de 2016 de càncer de pulmó. Va quedar exposta per la seua rodalia a la planta de Pizarreño i en llavar la roba del seu pare, treballador de la fàbrica. En 2018 un tribunal va ordenar a Pizarreño pagar CLP$ 125 millons de pesos chilens en indemnisació als seus familiars que la sobreviuen.
• Manuela del Carmen Marín Cabell: Va morir en juliol de 2012. Va estar exposta al asbesto provinent tant de l'ambient general propenc a la seua casa com de la roba del seu espós, treballador de Pizarreño. En 2017, els tribunals varen dictaminar que Pizarreño devia pagar-li CLP$ 80 millons com a indemnisació als seus fills.
• Patricia Gálvez: Quan era chiqueta, vivia en un entorn saturat de asbesto en la Vila Pizarreño, i a voltes jugava en les "dunes de asbesto" de la fàbrica junt a la seua llar. En 2019 patia mesotelioma pleural com a resultat de l'exposició prolongada al asbesto. Junt en atres tres dònes afectades va demandar al Grup Etex, propietari de Pizarreño.