Diòcesis de Albarracín
La diòcesis de Albarracín (en latín: Dioecesis Albarracinensis) va ser una circumscripció eclesiàstica de l'Iglésia catòlica en Espanya. Es tractava d'una diòcesis llatina sufragánea de l'archidiòcesis de Saragossa. Va ser suprimida l'11 d'agost de 1984 i unida aeque principaliter en la diòcesis de Terol per a formar la diòcesis de Terol i Albarracín.
Territori i organisació
[editar | editar còdic]La diòcesis estenia la seua jurisdicció sobre els fidels catòlics de rito llatí residents en part de la comunitat autònoma d'Aragó, comprenent part de la província de Terol.
La sèu de la diòcesis es trobava en la ciutat d'Albarracín, en a on es troba la Catedral del Salvador.
Història
[editar | editar còdic]Diòcesis Arcabricense
[editar | editar còdic]Després de que la regió va ser arrebatada al Imperi almohade, entre els anys 1160 i 1168 el cavaller navarrés Pedro Ruiz de Azagra es va convertir en senyor de Albarracín i va desijar refundar la suposta antiga diòcesis de Arcabria en la zona, pero el papa Adriano IV, donó l'iglésia de la ciutat a la de Saragossa, decisió recolzada pel rei d'Aragó Alfonso II el Cast, que també la donó a aquella sèu. Pese a això, Pedro Ruiz de Azagra, va tractar de fundar cadira episcopal en Albarracín. El bisbe de Saragossa, es va opondre a l'erecció d'este bisbat i va obtindre dictamen favorable de la Santa Sèu, declarant a Albarracín subjecta a la sèu cesaraugustana. Pedro Ruiz de Azagra, va recórrer al arquebisbe de Toledo, que usant la facultat que havia otorgat el papa Urbà II al primer arquebisbe de Toledo de nomenar bisbes en llocs que s'hagueren conquistat i ell creguera oportú, va concedir a Pedro Ruiz de Azagra el seu desig. En 1172 Martín va jurar obediència al metropolità de Toledo, prenent cóm títul el de bisbe arcabricense, ya que durant la Reconquista no es fundaven noves diòcesis, sino que es procurava restablir les antigues. En 1200 l'iglésia del Santíssim Salvador de Albarracín va ser consagrada com a catedral.
Diòcesis de Segóbriga i de Albarracín
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Diòcesis de Segorbe-Castelló.
En els anys quaranta de el XIII, despuix de la reconquista de la ciutat de Valéncia en 1238, varen començar les disputes entorn als llímits diocesans. En este periodo els bisbes varen adquirir importància i drets. Quatre anys més tart, en Albarracín era ya comuna sentir que dita terra no va pertànyer a Arcabria, sino a l'antiga diòcesis de Segóbriga, recolzant-se en les antigues divisions territorials del rei Wamba. A conseqüència d'este fet, es va obligar al bisbe Martín a prendre el títul de «bisbe de Segóbrida i de Albarracín», encara que Segorbe, encara no estava reconquistada. El papa Gregorio IX i el papa Inocencio IV, varen exhortar a la noblea castellana i a l'aragonesa per a que prengueren dita ciutat als moros. Quan es va conquistar Segorbe en 1245, la sèu episcopal es va traslladar de Albarracín a Segorbe. En 1247 el papa Inocencio IV va ordenar que s'uniren les dos Iglésies, el bisbe va prendre possessió de Segorbe i va erigir allí una nova catedral.
L'unió va ser sancionada ademés pel papa Alejandro IV el 18 de març de 1258 per mig del breu Petitio vestra.[1][2]
Diòcesis de Albarracín
[editar | editar còdic]L'unió de Segorbe i Albarracín va permanéixer vigent fins al 21 de juliol de 1577, quan les dos sèus varen ser separades per mig de la bula Regimini universalis del papa Gregorio XIII.[3]
La ciutat i la diòcesis varen viure un moment de prosperitat també gràcies a la contribució dels àraps, numerosos en la zona. La conversió més o menys forçada i posterior expulsió en 1609, va provocar greus danys a la ciutat.
La diòcesis era una de les més pobres d'Espanya i també una de les més menudes; a mitan de el XIX constava d'un únic arciprestazgo i 33 parròquies. L'últim bisbe de Albarracín, José Talayero Royo, va morir exiliat en Marsella en 1839 a causa de les guerres carlistas, i no va tindre més successors.
Diòcesis de Terol i Albarracín
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Diòcesis de Terol i Albarracín.
El concordato de 1851 entre la Santa Sèu i el Govern espanyol va establir la supressió de la diòcesis de Albarracín i la seua unió en la diòcesis de Terol.[4] No obstant, el concordato va trobar obstàculs que varen impedir la seua pronta aplicació; de fet la diòcesis de Albarracín va seguir existint, governada per vicaris capitulares fins a 1878, quan els bisbes de Terol varen passar a ser administradors apostòlics.
L'11 d'agost de 1984, per mig de la bula Cor nostrum del papa Juan Pablo II, les dos diòcesis varen ser unides aeque principaliter.[5]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Breu Petitio vestra» (en la).
- ↑ Bula de l'unió de les iglésies de Segorbe i Albarracín expedida pel papa Alejandro IV [1] archivat en Wayback Machine..
- ↑ «Bula Regimini universalis» (en la).
- ↑ Cfr. art. 5 del concordato en Angelo Mercati (editat per) Raccolta vaig donar concordati el seu materie ecclesiastiche tra la Santa Sèu i li autorità civili, Roma, 1919, pp. 772-773.
- ↑ «Bula Cor nostrum» (en la).
- Este artícul conté una traducció derivada de «Diócesis de Albarracín» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.