Diekplous

Erro al crear miniatura:

Trirreme grec en espolón.

El diekplous (

• ) va ser una antiga maniobra naval grega, un gran penetració en les llínees enemigues en llargues llínees, a on els trirremes per mig de llínees discontínues, giraven i envestien en l'espolón els flancs dels barcos enemics. Requeria coordinació, resposta ràpida, i una eixecució neta. Els atacants alvançaven en fila índia o en esquadres en igual formació, i pretenien que les llínees adversàries quedaren molt espayades. Un sol barco podia obrir un forat pel que el restant de la flota podria seguir-ho, pero el diekplous era una maniobra de la flota.

L'adestrament dels remeros era essencial per a conseguir l'eixecució del diekplous i es practicava entre llínees amigues.

Quan les flotes es trobaven, dos formacions es colocaven abans de la batalla, una intentant eixecutar el diekplous i l'atra intentant frustrar-l'en el periplous. En conseqüència, podia ser capaç de conseguir el diekplous la flota més ràpida, posseint una ventaja tàctica. Alguns especialistes, com A. J. Holladay, creuen que la ruptura dels rems de l'enemic era l'objectiu del diekplous, en lloc d'envestir el caixco. Si eixe era el cas, es podria posar a un enemic fòra de combat sense arriscar-se a que els espolones de les naus atacants quedaren clavats en els caixcos dels barcos enemics. També permetria als atacants passar i eixir molt ràpidament. Atres arguyen que el diekploús no era possible en realitat. Anderson afirma que «el pas de la flota més maniobrable i de més ràpit moviment en llínea cap a davant tenia que ocórrer a través de «un lloc preestablit de bestreta» de la llínea de l'enemic». Esta és una teoria interessant, perque sembla exigir que l'enemic devia ser còmpliç en la «organisació prèvia», i devia estar dispost a permetre que una processó de barcos de guerra enemics navegara a través dels seus barcos sense interferències. La resposta més acceptada consistix en el fet de que els barcos tenien que navegar a banda i que els més ràpits podrien afluir a través de l'enemic ràpidament.

Bibliografia

• Anderson, J. K. (1969). Review of Greek Oared Ships 900-322 B.C. per J. S. Morrison. Classical Philology 64, pp. 180-183
• Casson, Lionel (1991). The Ancient Mariners: Seafarers and Siga Fighters of the Mediterranean in Ancient Claves, pp. 89-96 Princeton: Princeton University Press.
• Holladay, A. J. (1988). “Further Thoughts on Trireme Tactics.” Greece and Rome Second Séries 35, pp. 149-151
• Morrison, J.S. (1974). “Greek Naval Tactics in the 5th century BC.” International Journal of Nautical Archaeology and Underwater Exploration 3, pp. 21-26

---