Dinastia Seuna

La dinastia Seuna (Plantilla:Lang-kn, Plantilla:Lang-mr), coneguda també com els yadavas de Devagiri (850-1317) va ser una dinastia medieval índia, que en el seu màxim apogeu governava una part del regne de Tungabhadra, incloent lo que actualment són els estats de Maharashtra, el nort de Karnataka i part de Madhya Pradesh, a on es trobava la seua capital Devagiri (actualment Daulatabad). Els yadavas varen governar inicialment com feudatarios del imperi dels chalukya occidentals (abans de 850-1173) i quan el poder dels chalukyas va decaure, en la segona mitat de el XII, varen declarar la seua independència i varen governar casi sigle i mig de forma independent (1173-1317).

Etimologia

La dinastia Seuna va ser reclamada pels yadavas i per tant, els seus reis són a sovint coneguts com els ___protected_title_3___. El nom correcte de la dinastia, aixina i tot, és Seuna o Sevuna. El nom deriva provablement del nom del seu segon gobernant, Seunachandra.

Els «Sevuna» (o Seuna) varen ser descrits en l'antiguetat per John Faithfull Fleet en el seu llibre Dynasties of the Kanarese districts of the Bombay Presidency from the earliest historical claves to the Musalman conquest.

Orige

El primer governant històric de la dinastia Seuna/Yadava pot datar-se a mitan de el IX, pero l'orige de la dinastia és incert. Poc se sap sobre la seua història primerenca: Jemadri Pandit (XIII-1309), primer ministre i poeta del regne yadava, registra els noms dels primers governants de la família, pero la seua informació sobre els governants anteriors a el XII a sovint és incompleta i inexacta.

La dinastia reclamava la seua descendència de Yadu, un héroe mencionat en les llegendes puránicas. Segons eixe relat, trobat en Vratakhanda de Hemadri, aixina com en vàries inscripcions, els seus antepassats haurien residit originalment en Mathura, i després emigrarien a Dvaraka (Dvaravati) en l'actual estat de Gujarat. Una llegenda mitològica jainista afirma que el sant jainista Jainaprabhasuri va salvar a la mare embarassada del fundador de la dinastia, Dridhaprahara, d'un gran incendi que va destruir Dvaraka. Una família feudataria als yadavas va emigrar de Vallabhi (també en l'actual Gujarat) a Khandesh. Pero per lo demés, no hi ha cap evidència històrica que corrobore la seua conexió en Dvaraka. La dinastia mai va intentar conquistar Dvaraka, ni establir conexions polítiques o culturals en eixa regió. Els seus governants varen començar a afirmar ser descendents de Yadu i migrants de Dvaraka despuix de fer-se políticament prominents. Dvaraka es va associar en els descendents de Yadu, i el reclam de la dinastia de la seua conexió en eixa ciutat pot ser simplement el resultat de la seua reivindicació de la seua descendència de Yadu en lloc del seu orige geogràfic real. Les hoysalas, els veïns del sur de la dinastia, igualment varen reclamar eixa descendència de Yadu i varen afirmar ser els antics senyors de Dvaraka.

El territori dels primers governants yadavas es trobava en l'actual Maharashtra, i varis estudiosos (especialment els historiadors de Maharashtra) han afirmat un orige «maratha» de la dinastia. No obstant, el marathi, l'idioma actual de Maharashtra, solament va començar a aparéixer com a idioma dominant en les inscripcions de la dinastia en el XIV, ans que el kannada i el sánscrito foren l'idioma principal de les seues inscripcions. El maratí apareix en unes doscentes inscripcions yadavas, pero generalment com una traducció o adició al text kannada o sánscrito. Durant l'últim mig sigle del govern de la dinastia, es va convertir en el llenguage dominant de l'epigrafia, lo que pugues haver segut el resultat dels intents dels yadavas de conectar en els seus súbdits de parla marathi i de distinguir-se dels hoysalas que parlaven kannada. La primera instància dels yadavas que usen el terme «maratha» com una designació pròpia apareix en una inscripció de 1311 que registra una donació al temple de Pandharpur, cap al final del govern de la dinastia.

L'evidència epigràfica sugerix que la dinastia provablement va sorgir d'un context de parla kannada. S'han descobert al voltant de cinccentes inscripcions yadavas, i el kannada és l'idioma més comú en elles, seguit del sánscrito. De les inscripcions trobades en l'actual Karnataka (sent la més antiga del regnat de Bhillama II), la majoria estan en idioma i escritura kannada; unes atres estan en l'idioma Kannada pero usen l'escritura devanagari. Les inscripcions més antigues de Karnataka també atesten l'existència de feudatarios yadavas (com «Seunas de Masavadi») en la regió de Dharwad en el IX, encara que eixos feudatarios no poden relacionar-se en la llínea principal de la dinastia en certea. Molts dels governants de la dinastia tenien noms i títuls en kannada com «Dhadiyappa», «Bhillama», «Rajugi», «Vadugi» i «Vasugi» i «Kaliya Ballala». Alguns reis tenien noms com «Simhana» (o «Singhana») i «Mallugi», que també varen ser utilisats pels Kalachuris de Kalyani, que varen governar en l'actual Karnataka. Els registres mostren que un dels primers governants, Seunachandra II, tenia un títul de Kannada, Sellavidega. Els governants varen tindre relacions matrimonials molt propenques en les famílies reals de parla kannada a lo llarc del seu govern. Bhillama II es va casar en Lachchiyavve, família descendent en Karnataka. Vaddiga estava casat en Vaddiyavve, filla del sobirà rashtrakuta. Les esposes de Vesugi i Bhillama III eren princesss dels chalukyas. Les primeres monedes de Seuna també tenien llegendes kannadas gravades en elles lo que indica que era un llenguage de la cort. Els primers yadavas poden haver emigrat cap al nort per la situació política en la regió de Deccan, o poden haver segut enviats pels seus senyors Rashtrakuta per a governar les regions del nort.

Notes

• ^{[enllaç trencat]}

• T. V. Mahalingam (1957). «The Seunas of Devagiri», R. S. Sharma (ed.). A Comprehensive history of Índia: A.D. 985-1206 (vol. 4 (Part 1)), Indian History Congress / People's Publishing House. ISBN 978-81-7007-121-1.

• Christian Lee Novetzke (2016). The Quotidian Revolution: Vernacularization, Religion, and the Premodern Public Sphere in Índia, Columbia University Press. ISBN 978-0-231-54241-8.

Bibliografia

• A. V. Narasimha Murthy (1971). The Sevunas of Devagiri, Rao and Raghavan.
• Cynthia Talbot (2001). Precolonial Índia in Practice: Society, Region, and Identity in Medieval Andhra, Oxford University Press. ISBN 978-0-19-803123-9.

• Colin P. Masica (1993). «Subsequent spread of Indo-Aryan in the subcontinent and beyond», The Indo-Aryan Languages, Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-29944-2.
• Onkar Prasad Verma (1970). The Iādavas and Their Claves, Vidarbha Samshodhan Mandal. OCLC 138387.
• P. M. Joshi (1966). «Alauddin Khalji's first campaign against Devagiri», H. K. Sherwani (ed.). Dr. Ghulam Yazdani Commemoration Volume, Maulana Abul Kalam Azad Oriental Research Institute. OCLC 226900.
• Shrinivas Ritti (1973). The Seunas: The Yadavas of Devagiri, Department of Ancient Indian History and Epigraphy, Karnatak University.
• Suryanath Kamat (1980). A Concise History of Karnataka, Archana Prakashana.