Dispositiu generador de veu

Stephen Hawking (1942-2018), astrofísic i destacat usuari de SGD

Els dispositius generadors de veu (SGD per les seues sigles en anglés), també coneguts com a ajudes per a la comunicació en eixida de veu, són sistemes electrònics de comunicació aumentativa i alternativa (CAA) que s'utilisen per a complementar o substituir el parla o l'escritura en persones en deficiències greus del parla, permetent-los comunicar-se verbalment. Els SGD són importants per a les persones que tenen mijos llimitats per a interactuar verbalment, ya que els permeten participar activament en les interaccions comunicatives. Són especialment útils per a pacients en esclerosis lateral amiotrófica (ELA), pero recentment s'han utilisat en chiquets en deficiències del parla previstes.

Existixen varis métodos d'entrada i visualisació per a que usuaris en distintes capacitats puguen utilisar els SGD. Alguns SGD tenen vàries pàgines de símbols per a donar cabuda a un gran número d'enunciats, per lo que només una part dels símbols disponibles són visibles en un moment donat, i el comunicador navega per les distintes pàgines. Els dispositius generadors de veu poden produir una eixida de veu electrònica utilisant gravacions digitalisades del parla natural o a través de la síntesis del parla, que pot dur menys informació emocional pero pot permetre a l'usuari dir mensages nous.

El contingut, l'organisació i l'actualisació del vocabulari d'un SGD depenen de varis factors, com les necessitats de l'usuari i els contexts en els que s'utilisarà el dispositiu. Els elements del vocabulari deuen ser de gran interés per a l'usuari, aplicar-se en freqüència, tindre diversos significats i una funcionalitat pragmàtica.

Existixen múltiples métodos per a accedir als mensages en els dispositius: de forma directa o indirecta, o utilisant dispositius d'accés especialisats, encara que el método d'accés específic dependrà de les habilitats i capacitats de l'usuari. L'eixida SGD sol ser molt més llenta que el parla, encara que les estratègies de millora de la velocitat poden aumentar la velocitat d'eixida de l'usuari, lo que es traduïx en una major eficàcia de la comunicació.

El primer SGD conegut es prototipó a mitan dels anys 70, i els ràpits alvanços en el desenroll d'hardware i software han permés integrar funcions de SGD en dispositius com els teléfons inteligents. Entre els seus usuaris destaquen Stephen Hawking, Roger Ebert, Tony Proudfoot i Pete Frates (fundador de el ALS Isse Bucket Challenge).

Els sistemes generadors de parla poden ser dispositius dedicats desenrollats exclusivament per a la CAA o dispositius no dedicats, com a ordenadors en software adicional que els permet funcionar com a dispositius de CAA.

Història

El mecanisme selector accionado pel pacient (POSM o POSSUM), es va desenrollar a principis de la década de 1960

Els SGD tenen el seu orige en els primers dispositius electrònics d'ajuda a la comunicació. El primer dispositiu d'este tipo va ser un interruptor de glop/bufe cridat mecanisme selector accionado pel pacient (Naman), el prototip del qual va ser creat per Reg Maling en el Regne Unit en 1960. POSSUM escanejava un conjunt de símbols en una pantalla allumenada. Investigadors de l'Universitat de Delft (Països Baixos) varen crear en 1970 la màquina d'escriure accionada per un punt lluminós (LOT), que utilisava menuts moviments del cap per a dirigir un chicotet punt de llum cap a una matriu de caràcters, cada u d'ells equipat en una cèlula fotoeléctrica. Encara que no va tindre èxit comercial, la LOT va ser ben rebuda pels seus usuaris.

En 1966, Barry Romich, estudiant de primer any d'ingenieria en la Case Western Reserve University, i Ed Prentke, ingenier del Highland View Hospital de Cleveland (Ohio), es varen associar per a crear la Prentke Romich Company. En 1969, l'empresa va fabricar el seu primer dispositiu de comunicació, un sistema de mecanografía basat en un teletipo rebujat.

En 1979, Mark Dahmke va desenrollar un software per a un programa d'ajuda a la comunicació vocal que utilisava el sintetisador de veu analògic Computalker CT-1 en un microordenador. El software utilisava fonema per a generar el parla i ajudar a les persones en problemes de comunicació a construir paraules i frases. El treball de Dahmke va contribuir a l'alvanç de la tecnologia d'assistència per a persones en discapacitat. En particular, va dissenyar el «Sistema de Gestió del Vocabulari» per a Bill Rush, un estudiant en paràlisis cerebral. Esta primera tecnologia de síntesis del parla va facilitar la comunicació de Rush i va aparéixer en un número de 1980 de la revista LIFE. Les contribucions de Dahmke han influït en el desenroll de les tecnologies de comunicació aumentativa i alternativa (CAA).

En els anys setanta i principis dels huitanta varen escomençar a sorgir atres empreses que des de llavors s'han convertit en destacats fabricants de SGD. Toby Churchill va fundar Toby Churchill Ltd en 1973, despuix de perdre el parla com a conseqüència d'una encefalitis. En Estats Units, Dynavox (coneguda llavors com Sentient Systems Technology) va sorgir d'un proyecte estudiantil de l'Universitat Carnegie-Mellon, creat en 1982 per a ajudar a comunicar-se a una jove en paràlisis cerebral. A partir de la década de 1980, les millores tecnològiques varen permetre aumentar considerablement el número, la varietat i les prestacions dels dispositius de comunicació disponibles en el mercat, aixina com reduir el seu tamany i preu. Els métodos alternatius d'accés, com el Target Scanning (també conegut com eye pointing), calibren el moviment dels ulls de l'usuari per a dirigir un SGD en la finalitat de produir la fase del parla desijada. L'escanege, en el que les alternatives es presenten a l'usuari de forma seqüencial, va passar a estar disponible en els dispositius de comunicació. Les possibilitats d'eixida del parla incloïen tant el parla digitalisada com la sintetisada.

Varen continuar els ràpits alvanços en el desenroll d'hardware i software, inclosos proyectes finançats per la Comunitat Europea. En la década de 1990 es varen desenrollar els primers dispositius generadors de veu de pantalla dinàmica disponibles en el mercat. Es varen desenrollar programes informàtics que permetien la producció per ordenador de taulers de comunicació. Els dispositius d'alta tecnologia han seguit fent-se més menuts i llaugers, a l'hora que aumentaven la seua accessibilitat i capacitat; es pot accedir als dispositius de comunicació per mig de sistemes de seguiment ocular, funcionen com una computadora per al tractament de texts i l'us d'Internet, i com dispositiu de control ambiental per a l'accés independent a atres equips com la televisió, la ràdio i el teléfon.

Stephen Hawking va aplegar a associar-se en la veu única del seu particular equip de síntesis. Hawking era incapaç de parlar per una combinació de discapacitats causades per l'esclerosis lateral amiotrófica (ELA) i una traqueotomia d'urgència. En els últims 20 anys aproximadament, els SGD han guanyat popularitat entre els chiquets menuts en deficiències del parla, com autisme, síndrome de Down i dany cerebral previst per cirugia.

A principis de la década de 2000, els especialistes varen vore les ventages d'utilisar SGD no només en adults, sino també en chiquets. Els neurolingüistas varen descobrir que els SGD eren tan eficaços per a ajudar als chiquets que corrien el risc de sofrir dèficits temporals del llenguage despuix de sometre's a una operació cerebral com per als pacients en ELA. En concret, els SGD digitalisats s'han utilisat com a ajudes a la comunicació per a pacients pediàtrics durant el procés de recuperació.

Métodos d'accés

Existixen molts métodos per a accedir als mensages dels dispositius: directe, indirecte i en dispositius d'accés especialisats. Els métodos d'accés directe impliquen contacte físic en el sistema, utilisant un teclat o una pantalla tàctil. Els usuaris que accedixen als SGD de forma indirecta i per mig de dispositius especialisats deuen manipular un objecte per a accedir al sistema, com maniobrar un joystick, una rata de cap, una busca òptica de cap, una busca lluminosa, una busca infrarrojo o un escàner d'accés en interruptor.

El método d'accés específic dependrà de les habilitats i capacitats de l'usuari. Per a la selecció directa pot utilisar-se una part del cos, una busca, un rata adaptat, un joystick o el seguiment ocular, mentres que per a la selecció indirecta sol utilisar-se l'exploració per accés commutat. A diferència de la selecció directa (per eixemple escriure en un teclat, tocar una pantalla), els usuaris de l'exploració d'objectius només poden realisar seleccions quan l'indicador d'exploració (o cursor) del dispositiu electrònic es troba sobre l'opció desijada. Aquells que no poden senyalar solen calibrar els seus ulls per a utilisar la mirada com a forma de senyalar i el bloqueig com a forma de seleccionar les paraules i frases desijades. La velocitat i el patró d'escanege, aixina com la forma de seleccionar els elements, s'individualisen en funció de les capacitats físiques, visuals i cognitives de l'usuari.

Vore també

• Orca (tecnologia d'assistència) - Software d'accessibilitat