Disputa limítrof d'Alaska

Disputa limítrof d'Alaska

Els diversos reclams territorials abans de l'arbitrage internacional de 1903. En blau la frontera segons els reclams nortamericans, en roig la frontera segons la posició canadenca i britànica, i en vert es mostra la frontera segons Columbia Britànica. La frontera actual en groc.

La disputa limítrof d'Alaska va ser una disputa territorial entre els Estats Units i Canadà (en eixe llavors un Domini Britànic les relacions exteriors del qual eren controlades des de Londres) sobre l'ubicació de frontera entre l'estat d'Alaska i la província de Columbia Britànica. Va ser resolta per mig d'arbitrage en 1903. La disputa va començar en 1821 entre els imperis rus i britànic, i va ser heretada pels Estats Units en la compra d'Alaska en 1867. La resolució va ser en favor de la posició nortamericana, i Canadà no va rebre una eixida a la mar completament canadenca des dels camps d'or de Yukón. La decepció i el disgust per esta resolució en Canadà va ser dirigida menys cap a Estats Units i més cap al Regne Unit, per traïcionar els interessos canadieneses en favor d'una millora a les relacions Estats Units-Regne Unit.

Antecedents

1825-1898

En 1825 russos i britànics varen firmar un tractat per a definir les fronteres de les seues respectives possessions en Amèrica del Nort, el Tractat de Sant Petersburgo de 1825. Part de l'acort dia:

"...dita llínea ascendirà cap al nort del canal cridat Canal de Portland fins al punt del continent a on es troba en el paralel 56° latitut nort; des d'este últim punt, la llínea de demarcació deurà seguir el cim de les montanyes paraleles a la costa fins al punt d'intersecció en el meridiano 141° de llongitut oest".

L'ambigua expressió "les montanyes paraleles a la costa" es concretava aixina:

"Tots els punts en el cim de les montanyes (...) deuen estar a no més de dèu llegües de l'oceà, el llímit (...) deurà estar format per una llínea paralela a la costa, i mai deuria excedir la distància de dèu llegües marines des d'allí".

Esta part del tractat era en realitat un acort sobre els principis generals per a establir una frontera en un futur, en lloc de l'establiment d'una llínea de demarcació exacta.

En 1838, la Companyia Rus-Americana i la Companyia de la Baïa de Hudson varen firmar un acort en el que llogaven les terres des del Estret de Cross fins a la llínea del paralel 54° 40′ de latitut nort a la Companyia de la Baïa de Hudson a canvi de productes làcteus i carn de les granges del Departament de Columbia. Este acort va ser denunciat més alvance per la Província de Columbia Britànica per afectar als seus propis interessos territorials en la regió, pero el seu reclam va ser ignorat per Ottawa i Londres.

En la compra d'Alaska a Rússia en 1867, els detalls sobre els llímits del nou territori nortamericà es varen mantindre ambigus. És més, quan en 1871 la Columbia Britànica es va incorporar a la Confederació Canadenca i esta va solicitar una exploració i evaluació de la frontera, el govern d'Estats Units va rebujar l'idea per ser molt costosa. La regió fronteriça era molt remota i poc poblada, i no hi havia cap interés estratègic o econòmic en la mateixa en eixa época. En 1898, els governs nacionals varen aplegar a un acort, pero el govern de Columbia Britànica ho va rebujar. També el president nortamericà McKinley va propondre un arrendar de forma permanent a Canadà un port prop d'Haines, pero açò també va ser rebujat.

Febra de l'or de Klondike

Durant la febra de l'or de Klondike en Yukón, Canadà, la població de la regió es va incrementar substancialment i va alcançar les 30 000 persones, en la seua majoria nortamericanes —es calcula que, per eixemple, uns 100 000 aventurers es varen traslladar en algun moment des d'Alaska—.

La presència de l'or i la creixent població varen aumentar de gran manera l'importància de la regió i la disposició per a fixar una frontera en més exactitut: Canadà volia que la ruta que anava de les mines d'or als ports en el Pacífic passaren solament per territori canadenc. Va haver casos en els que ciutadans canadencs varen ser intimidats per part del govern d'Estats Units per a que no reclamaren terres.

Destacament de la Policia Montada del Noroest en el cim del pas White, en Yukón (1899).

La capçalera del canal de Lynn era l'entrada principal al Yukón, i la Policia Montada del Noroest va enviar un destacament per a assegurar la zona per a Canadà. Açò es va basar en l'interpretació canadenca de que el lloc estava a més de dèu llegües marines de la costa, la qual cosa era part de la definició de fronteres de 1825. No obstant, una massiva afluència de buscadors d'or nortamericans a través de Skagway va obligar a la policia canadenca a replegar-se, i és que este encara era un territori disputat mentres que molts nortamericans creïen que l'entrada al llac Bennett, a uns 12 quilómetros més al nort, devia ser l'ubicació de la frontera. Per a respalar a la policia en el seu reclam de sobirania, el govern canadenc també va enviar a la zona a la Força de camp de Yukón, una unitat de l'eixèrcit composta de 200 hòmens. Els soldats varen establir el seu campament en Fort Selkirk per a que puguen ser enviats ràpidament en cas de presentar-se algun problema en qualsevol dels passos costers o entorn a la frontera del meridiano 141°.

Arbitrage

Els llocs establits en els passos per la policia montada canadenca varen ser efectius en el curt determini, i la frontera va ser acceptada provisionalment. En setembre de 1898, els Estats Units i Canadà varen començar negociacions séries per a solucionar el conflicte, uns primers intents que varen fracassar pels problemes per a interpretar el Tractat de Sant Petersburgo de 1825, que havia segut redactat en francés, i les discordances que s'havien trobat entre la redacció de tal acort —que apelava a una cadena montanyosa més o menys ininterrompuda— i l'autèntica orografia de la zona.

Finalment, en 1903, el Tractat Hi ha-Herbert entre Estats Units i el Regne Unit va encomanar la decisió a un comité d'arbitrage compost per sis membres: tres nortamericans, dos canadencs i un britànic. Els representants d'Estats Units varen ser Elihu Root (Secretari de Guerra), Henry Lodge (senador per Massachusetts) i George Turner (exsenador per Washington); sir Louis Jetté (lloctinent de Quebec) i sir Allen Aylesworth (exministre de Justícia) varen representar a Canadà, i lord Alverstone (Richard Webster, parlamentari) va ser l'enviat britànic. Mentres que els representants britànics i canadencs eren ilustres advocats,^{cita requerida} que els nortamericans enviaren a dos congressistes (Lodge i Turner) va ser sériament criticat per Canadà i Regne Unit com un patrioterisme poc objectiu.

El tribunal va considerar sis punts principals:

• On començava la frontera;
• La definició de el "canal de Portland", i com es delimitaria la frontera a través d'est. Quatre illes estaven en disputa;
• La definició de la llínea des de "el punt més meridional de l'illa del Príncip de Gales al canal de Portland", la qual depenia de la resposta a la qüestió anterior;
• La llínea des del canal de Portland al paralel 56° de latitut nort;
• L'ample de la frontera i com es devia medir;
• L'existència de cadenes montanyoses en la zona.

El representant britànic, lord Alverstone, es va posar del costat dels Estats Units en estos temes bàsics, pese a que la demarcació final que es va acordar era una miqueta menor a lo reclamat per EE. UU. mentres que se situava aproximadament entre la màxima reivindicació dels Estats Units i la màxima reivindicació de Canadà. La regió més propenca al mànec d'Alaska, (la dels rius Tatshenshini i Alsek) no va terminar com un exclavament de la Columbia Britànica.

Segons analisaria en 1952 el polític i diplomàtic canadenc Hugh Ll. Keenlyside, "els nortamericans, per supost, tenien l'argument més sòlit" i va determinar que gran part de les decisions del tribunal varen ser justes. No obstant, sobre la qüestió de les illes del canal de Portland, va criticar lo següent:

No queda dubte de que el tribunal va acceptar un acort per a esta qüestió, que, pese a que està justificat per les consideracions polítiques que havia de per mig, supon una clara violació del caràcter jurídic del tribunal. En lloc d'acceptar la reclamació americana o britànica in toto, la llínea fronteriça va ser dibuixada creuant a través del Pas de Tongas, donant aixina a cada país una part de la seua reclamació, pero ignorant per complet el problema real. L'intenció original dels negociadors pot ser que anara, llògicament, la de demarcar la frontera com la desijaven o els britànics o els nortamericans; molt provablement no pretenien dividir les illes del canal entre abdós (...) No hi ha dubte de que la declaració final de lord Alverstone va ser un simple intent de justificar una decisió política (...) Totes les qüestions en disputa salve varen ser preses en justícia, i no obstant varen permetre que tan sol un cas basat en consideracions polítiques embrute tot el tractat.

Esta va ser una de vàries concessions que el Regne Unit va oferir als Estats Units (les atres varen ser en matèries de peixca i sobre el canal de Panamà), part d'una política general per a terminar en el distanciament de les relacions anglo-nortamericanes —conseguir un acostament, guanyar-se el favor dels Estats Units i resoldre problemes importants—. Esta convergència és coneguda com el Gran Acostament.

Vore també

• Frontera entre Estats Units i Canadà
• Guerra del Porc

Bibliografia

• Bailey, Thomas A.Canadian Historical Review.18(2)

• Begg, Alexander (1902). Alaska boundary question, Victoria (Columbia Britànica), p. 1387.
• Carroll, F. M.International History Review.9(2)
• Cranny, Michael (1999). Horizons: Canada moves west, Prentice Hall Ginn, p. 256. ISBN 978-0130123671.
• Gelber, Lionel Morris (1938). The rise of Anglo-American friendship: a study in world politics, 1898-1906. ISBN 978-0781248648.
• Gibson, F. W.Canadian Historical Association Report.

25-40.

• Diplomacy & Statecraft.19(1)doi:10.1080/09592290801913692.
• Keenleyside, Hugh Ll. (1952). Canada and the United States: some aspects of their historical relations, Nova York, pp. 178-189.
• Kennedy, Paul (1987). The rise and fall of the great powers: economic change and military conflict from 1500 to 2000, Random House, p. 251. ISBN 0-394-54674-1.
• Kohn, Edward P. (2004). This kindred people: Canadian-American relations and the Anglo-Saxon idea, 1895-1903, McGill-Queen's University Press. ISBN 978-0773527966.
• Munro, John A.Ontario History.57(4)ISSN 0030-2953.
• (1970) The Alaska boundary dispute, Toronto: Copp Clark Publishing Company.
• Neary, PeterCanadian Historical Review.49(4)doi:10.3138/CHR-049-04-02.
• Pounds, Norman J. G. (1972). Political geography, p. 82. ISBN 0-07-050566-7.
• Penlington, Norman (1972). The Alaska boundary dispute. A critical reappraisal, Toronto: McGraw-Hill Ryerson. ISBN 978-0070929647.
• Schull, Joseph (1965). Laurier: the first Canadian, Macmillan of Canada, pp. 431-432. ISBN 978-0771595677.