Distribució disyunta
En biogeografía, un tàxon en una distribució disyunta, distribució disyuntiva o distribució disjunta és una distribució geogràfica d'una espècie (o un atre tàxon) que té dos o més poblacions àmpliament separades una d'una atra geogràficament.
- "Un patró de distribució disyunta consistix en dos o més àrees ocupades per un mateix tàxon (o varis taxa relacionats) que es troben separades entre sí per una distància que excedix la capacitat de dispersió del tàxon. Açò significa que existix una disjunció geogràfica, representada per barreres geogràfiques que produïxen aïllament reproductiu (Llorente i Morrone 2001)."[1]
Causes de la distribució disyunta
[editar | editar còdic]La causa sol ser l'aparició d'una barrera natural, com l'inundació del Mediterràneu despuix de la Crisis salina del Mesiniense, la regressió glaciar o la desertisació del Sahara.
En ocasions, no obstant, es produïx una intervenció humana molt antiga, si be en freqüència és difícil de detectar.
Patrons de distribució disyunta
[editar | editar còdic]Existixen numerosos patrons de distribució disyunta a escales molt diferents:
Relictos glaciars
[editar | editar còdic]Molts gèneros tenen espècies vicariants com a conseqüència de la regressió glaciar. Açò ocorre en el gènero Abies, present en numerosos massiços montanyosos a on especiaron despuix de la retirada de les conyes glaciars. Les poblacions migraron latitutinalmente de forma paralela a la retirada dels gèls, pero algunes varen remontar les cordilleres i es va produir una especiación alopátrica. Un atre eixemple podria ser el gènero Cedrus presente solament en les montanyes del Magreb (Cedrus atlantica), en les del Líban(Cedrus libani), en Chipre (Cedrus brevifolia) i en el Himalaya (Cedrus deodara).
Disjunció Irano-Turaniana
[editar | editar còdic]Stipa tenacissima té una distribució disjunta entre la regió entre la mar Negra i la mar Caspio i el Mediterràneu Occidental. Provablement estes espècies aplegarien en la Crisis salina del Mesiniense en la que es desecó pràcticament el Mediterràneu.
Disjunció Europa-Suràfrica
[editar | editar còdic]El gènero Erica es troba distribuït entre Suràfrica (més de 600 espècies) i Europa (unes 70 espècies), en un gran buit en tot el continent africà.
Espècies relictas en el Sahara
[editar | editar còdic]Alguns gèneros com Olea presenten una distribució disyunta entre el Mediterràneu (Olea europaea) i les montanyes centrals del Sahara (Olea laperrini). El cocodril de l'Nilo (Crocodylus niloticus) es troba també en algunes gueltas saharianes i en els massiços montanyosos com el Hoggar. Vàries espècies de vertebrats tenen esta mateixa distribució disyunta entre el nort i el sur del Sahara com a conseqüència de la seua desertisació: Psammophis schokari, Bitis arietans, Gazella dorcas. Algunes, com l'elefant, el lleopart o el lleó de l'Atles, han desaparegut en temps històrics.
Distribució lusitánica
[editar | editar còdic]Vàries espècies tenen una distribució denominada lusitánica apareixent en la península ibèrica i en Irlanda, sense passar per Gran Bretanya. Entre les espècies que tenen esta distribució, estan alguns gasteròpodes Geomalacus maculosus o Semilimax pyrenaicus i vàries plantes com algunes ericáceas com Daboecia cantabrica o Arbutus unedo. Les teories sobre l'orige d'esta distribució passen per supondre que va existir un pont terrestre lliure de gèl que va permetre l'existència d'un refugi cuaternario. Esta hipòtesis està descartada en l'actualitat.
En l'ocupació de marcadors genètics s'ha pogut desenrollar una nova teoria. Mascheretti et al. (2003)[2] varen examinar els genotips de Sorex minutus i varen comprovar que les poblacions irlandeses estaven més pròximes a les ibèriques que a atres poblacions europees i l'estructura genètica de la població sugeria un únic efecte fundador. Els autors conclouen que existiria un contacte Paleolític o Mesolítico des del suroest d'Europa. Alguna cosa semblant ocorre en Microtus arvalis en les Orcadas[3][4] i en atres micromamíferos que apareixen en les illes britàniques com Microtus epiroticus o Clethrionomys glareolus[5][6][7]
Estos resultats coincidixen en els treballs en genètica humana[8][9] que afirmen una forta similitut entre les poblacions humanes ibèriques i del sur d'Irlanda.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Acadèmia.edu. Practica 2. Disjunció
- ↑ Masheretti S., Rogatcheva M. B., Gündüz I., Fredga K. & Searle J. B. 2003. How did pygmy shrews colonize Ireland? Clues from a phylogenetic analysis of mitochondrial cytochrome b sequences. Proc. Roy. Soc. B 270: 1593-1599.
- ↑ Haynes, S., M. Jaarola & J.B. Searle. 2003. Phylogeography of the common vole (Microtus arvalis) with particular emphasis on the colonization of the Orkney archipelago. Molecular Ecology 12 (4): 951-956.
- ↑ Haynes, S., M. Jaarola, J. Searle & K. Dobney. 2004. The origin of the Orkney vole: a proxy for reconstructing human movements, in: R. Housley and G. Cols (eds.). Atlantic connections and adaptations: Economies, environments and subsistence in the north Atlantic realm. Oxford: Oxbow books.
- ↑ Corbet, G. B. 1961. Origin of the British insular races of small mammals and of the 'Lusitanian' fauna. Nature 191, 1037-1040.
- ↑ Fredga, K., Jaarola, M., Ims, R. A., Steen, H. & Yoccoz, N. G. 1990. The 'common vole' in Svalbard identified as Microtus epiroticus by chromosome analysis. Polar Research 8, 283-290.
- ↑ Smal, C. M. & Fairley, J. S. 1984. The spread of the Bank vole Clethrionomys glareolus in Ireland . Mammal Review 14, 71-78.
- ↑ Hill E. W., Jobling M. A. & Bradley D. G. 2000. I chromosome variation and Irish origins. Nature 404: 351.
- ↑ McEvoy B., Richards M., Forster P. & Bradley D. G. 2004. The longue durée of genetic ancestry: multiple genetic marker systems and Celtic origins on the Atlantic facade of Europe. Am. J. Hum. Genet. 75: 693-702.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Distribución disyunta» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.