Dodecafonismo

Dodecafonismo

La tècnica dels dotze tons —també coneguda com dodecafonismo, serialismo dels dotze tons, i composició de dotze notes— és un método de composició musical ideat per primera volta pel compositor austríac Josef Matthias Hauer, qui va publicar el seu "llei dels dotze tons" en 1919. En 1923, Arnold Schoenberg (1874-1951) va desenrollar la seua pròpia versió, més coneguda, de la tècnica dels dotze tons, que es va associar en els compositors de la "Segona Escola de Viena", que varen anar els principals usuaris de la tècnica en les primeres décades de la seua existència. La tècnica és un mig de garantisar que les 12 notes de l'escala cromàtica sonen en la mateixa freqüència en una peça musical, a l'hora que s'evita l'émfasis en una sola nota

La gran majoria de la música occidental està composta sobre una estructura anomenada sistema tonal que regula les relacions entre les notes d'una escala i els concordes que d'ella emergixen. El sistema s'organisa entorn a una nota que serà cridada tònica i donarà nom a la tonalitat, la qual podrà ser major o menor (Do Major o El meu menor per eixemple). El dodecafonismo propon en les seues regles l'igualtat de totes les notes compreses en una octava, eliminant la tònica com a nota més important entorn a la qual s'ordenen el restant dels sons.

Històricament, procedix de manera directa del «atonalismo lliure», i sorgix de la necessitat que hi havia a principis de el XX d'organisar coherentment les noves possibilitats de la música i enfocar-la a les sensibilitats emergents. Com a regla fonamental no es repetix cap sò fins que hagen sonat tots els atres tons.

Història del seu us

Encara que la majoria de les fonts diran que va ser inventat pel compositor austríac Arnold Schoenberg en 1921 i descrit per primera volta en privat als seus associats en 1923, de fet Josef Matthias Hauer va publicar el seu "llei dels dotze tons" en 1919, requerint que sonen les dotze notes cromàtiques abans de repetir qualsevol nota. El método va ser utilisat durant els vint anys següents casi exclusivament pels compositors de la Segona Escola de Viena -Alban Berg, Anton Webern i el propi Schoenberg. No obstant, un atre nom rellevant dins d'esta corrent és el de la compositora Elisabeth Lutyens que va escriure al voltant de 50 obres serial.

La tècnica dels dotze tons va ser precedida per peces "lliurement" atonal de 1908-1923 que, encara que "lliures", a sovint tenen com "element integrador ... una minúscula cèlula interválica" que ademés d'expandir-se pot transformar-se com en una fila de tons, i en la que les notes individuals poden "funcionar com a elements pivotales, per a permetre enunciats superposts d'una cèlula bàsica o l'enllaç de dos o més cèlules bàsiques". La tècnica dels dotze tons també va ser precedida per la "composició serial no dodecafónica" utilisada de forma independent en les obres d'Alexander Scriabin, Igor Stravinsky, Béla Bartók, Carl Ruggles i uns atres. Oliver Neighbour sosté que Bartók va ser "el primer compositor en utilisar un grup de dotze notes conscientment en un propòsit estructural", en 1908 en la tercera de les seues catorze bagatelas."Essencialment, Schoenberg i Hauer varen sistematisar i varen definir per als seus propis propòsits dodecafónicos una característica tècnica omnipresent de la pràctica musical 'moderna', l'ostinato". Ademés, John Covach argumenta que l'estricta distinció entre abdós, emfatisada per autors entre els que s'inclou Perle, és exagerada:

La distinció que sol fer-se entre Hauer i l'escola de Schoenberg -que la música del primer es basa en hexacordes desordenats mentres que la del segon es basa en séries ordenades- és falsa: encara que va escriure peces que podrien considerar-se "peces tropo", gran part de la música dodecafónica de Hauer ampra séries ordenades.

.

El "ordenament estricte" de la Segona Escola Vienesa, per una atra part, "estava inevitablement atemperat per consideracions pràctiques: treballaven sobre la base d'una interacció entre coleccions de tons ordenades i desordenades.".

Rudolph Reti, un dels seus primers defensors, afirma: "Substituir una força estructural (tonalitat) per una atra (major unitat temàtica) és, de fet, l'idea fonamental que subyacer a la tècnica dels dotze tons", argumentant que va sorgir de les frustracions de Schoenberg en la atonalidad lliure,Plantilla:Page needed proporcionant una "premissa positiva" per a la atonalidad. En l'obra pionera de Hauer Nomos, Op. 19 (1919) va utilisar seccions de dotze tons per a marcar grans divisions formals, com en els cinc enunciats inicials de la mateixa série de dotze tons, enunciats en grups de cinc notes formant dotze frases de cinc notes.

L'idea de Schoenberg en desenrollar la tècnica era que "substituïra a les #diferenciació estructurals proporcionades anteriorment per la tonal [Com a tal, la música de dotze tons sol ser atonal, i tracta cada u dels 12 semitonos de l'escala cromàtica en la mateixa importància, a diferència de la música clàssica anterior que havia tractat algunes notes com més importants que unes atres (en particular la tònica i la nota dominant).

La tècnica es va generalisar en els anys cinquanta i va ser adoptada per compositors com Milton Babbitt, Luciano Berio, Pierre Boulez, Luigi Dallapiccola, Ernst Krenek, Riccardo Malipiero i, despuix de la mort de Schoenberg, Igor Stravinsky. Alguns d'estos compositors varen ampliar la tècnica per a controlar aspectes distints dels tons de les notes (com la duració, el método d'atac, etc.), produint aixina música serial. Alguns inclús varen sometre tots els elements de la música al processe serial.

Charles Wuorinen va dir en una entrevista en 1962 que mentres "la majoria dels europeus diuen que han 'anat més allà' i 'agotat' el sistema de dotze tons", en Amèrica, "el sistema de dotze tons ha segut cuidadosadament estudiat i generalisat en un edifici més impressionant que qualsevol conegut fins ara".

El compositor nortamericà Scott Bradley, més conegut per les seues partitures per a obres com Tom & Jerry i Droopy Dog', va utilisar la tècnica dels dotze tons en la seua obra. Bradley va descriure el seu us aixina:

The Twelve-Tone System proporciona les progressions 'fòra d'este món' tan necessàries per a subescribir les situacions fantàstiques i increibles que contenen els dibuixos animats actuals.

Un eixemple de l'us que Bradley fa d'esta tècnica per a transmetre una tensió creixent apareix en el curt de Tom i Jerry "Puttin' on the Dog", de 1944. En una escena en la que la rata, en una caraça de gos, corre per un pati de gossos "disfrassats", una escala cromàtica representa tant els moviments de la rata com l'aproximació d'un gos sospitós, reflectida octaves més avall. A banda del seu treball en partitures per a dibuixos animats, Bradley també va compondre poema tonals que es varen interpretar en concert en Califòrnia.

El guitarriste de roc Ron Jarzombek va utilisar un sistema de dotze tons per a compondre la #estendre play de Blotted Science The Animation of Entomology']. Va posar les notes en un rellonge i les reordenó per a que s'utilisaren una al costat de l'atra o consecutives Va cridar al seu método "Dotze tons en files fragmentades"

Serialismo dodecafónico

Enllace principal: serialismo.

La proposta del dodecafonismo és establir un principi serial a les dotze notes de l'escala cromàtica. L'escala cromàtica és aquella que inclou tots els semitonos entre una nota i la seua octava (per eixemple, si comencem en do, l'escala cromàtica seria la següent successió: do, do sostingut, re, re sostingut, el meu, fa, fa sostingut, sol, sol sostingut, la, la sostingut, si ―o be, per als sostinguts, les seues notes bemoles corresponents―). El compositor elegix un orde determinat que es deuen tocar estes notes, sense poder repetir-se una fins que s'hagen tocat les atres onze (impedint aixina que hi haja qualsevol coherència tonal). A esta seqüència es denomina “série original” (O).

En esta tècnica compositiva, les dotze notes de l'escala cromàtica tenen la mateixa igualtat jeràrquica, al no poder repetir-se una sense que les atres onze hagen segut tocades prèviament. Ya no hi ha, com havia establit la tradició, una nota fonamental (tònica) a partir de la qual les demés prenen una jerarquia particular. Ya no hi ha dominants, subdominantes, sensibles. Ara, l'única estructura rectora serà aquella que el compositor haja determinat en la série original, a partir de la qual es donarà el desenroll de l'obra.

Série Original

Una volta establit l'orde en que es deuen tocar les dotze notes, és dir l'anteriorment nomenada “série original” (O), es transmuta la série original al seu retrògrat (R), o siga les notes de la série original tocades en l'orde invers (l'última nota de la série es toca primer, la penúltima en segon lloc, la antepenúltima en tercer, etc.). Posteriorment, la série original es posa en la seua inversió (I), és dir invertint la direcció dels intervals entre les dotze notes. Si entre la primera nota i la segona de la série original hi ha un interval de, per eixemple, dos tons en direcció ascendent, ara entre la primera i la segona nota deu haver dos tons en direcció descendent (per eixemple, do-el meu en la série original, i do-la bemol en l'inversió). Per últim, s'establix el retrògrat de l'inversió (RI), és dir l'inversió (I) tocada en l'orde contrari. Morhead i MacNeil proporcionen un eixemple clar (vejau Eixemple 1).

Adicionalment, cada una d'estes quatre possibilitats (O, R, I, RI) pugues transponerse a qualsevol interval, per lo que es poden tocar fins a 48 #transposició de la série (els dotze graus de l'escala cromàtica multiplicats per les quatre possibilitats O, R, I i RI). Naturalment, el compositor pot elegir quàntes modificacions incloure, sense que les 48 siguen obligades.

Séries simètriques

• De tritonos

En atres obres poden trobar-se séries del tipo simètriques lo que implica una relació de "espill" entre els seus 12 notes. Un eixemple d'esta classe de séries pot trobar-se en la Simfonia Op. 21 d'Anton Webern:

Este tipo de séries emana solament 24 séries, la mitat de possibilitats d'una série normal. Si es realisa un quadro matriu es vorà, per eixemple, que la série original 1 és igual el retrògrat de l'original de la nota 12, que la série original 11 és igual al retrògrat de l'original 2, etc., i que la serie inversió 1 és igual a la série retrògrat de l'inversió 12, que la serie inversió 2 és igual a la série retrògrat de l'inversió 11, etcétera.

• En relació de mateixa interválica en direcció inversa

Un atre tipo de série simètrica és també utilisada per Webern en la seua Quartet d'cuerdo Op. 28 :

En dita série posseïm la mateixa interválica partint entre les notes 6 i 7, en la tercera menor descendent com a interval comú entre els dos punts d'inici i dirigint-nos en sentit opost a l'inici i al fi. No es donen relacions de tritonos en espill com en la série de l'Op. 21 de Webern, aixina i tot, si analisem la matriu que devé es vorà que solament hi ha 24 séries diferents trobant-nos, per eixemple, en que la série original 1 és igual la série retrògrat de l'inversió 12, l'original 4 igual al retrògrat de l'inversió 11, etcétera.

També ocorre que hi ha séries paninterválicas (són aquelles que posseïxen tots els intervals possibles dins d'una octava) i paninterválicas simètriques.

El dodecafonismo en obres

Schönberg va introduir el dodecafonismo en els seus Fünf Klavierstücke, op. 23 (més desenrollat en la seua Serenata, op. 24; el seu Suite per a piano, op. 25; els seus Variacions per a orquesta, op. 31; el seu Klavierstück, op. 33a). Particularment, ho explica i ejemplifica en el seu Sistema de composició de dotze notes (1921). Esta tècnica va ser adoptada ―encara que en distintes modificacions i aportacions― pels seus discípuls Alban Berg i Anton Webern. No obstant, Berg (Der Wein; Concert per a violí; Suite lírica per a quartet de cordes; la seua òpera Lulu) va buscar conservar alguns nexes tonals dins de l'estructura dodecafónica, ademés de que mai, en cap de les seues obres, es apegó estrictament a una série particular. Webern (Concerto, op. 24; Quartet de cordes, op. 28), en canvi, és molt més radical en el método dodecafónico, puix tots els elements formals d'algunes de les seues obres deriven enterament d'est i no de cap convenció musical prèvia o atres influències.

Alguns compositors serialistas han recorregut a este método usant menys notes de les dotze de l'escala cromàtica. Inclús Schönberg va aplegar a usar séries en menys de dotze notes (en la segona de les seues Fünf Klavierstücke, op. 23 i la seua Serenata, op. 24), lo mateix que Stravinsky en el seu Cantata i en In memoriam Dylan Thomas, en a on adopta el serialismo pese a ser considerat per molts com antagonista de Schönberg. També alguns compositors, notablement Olivier Messiaen (en el seu Quatour pour la fi du temps) i Luciano Berio (Senars), varen crear séries en més de dotze notes, naturalment repetint algunes.

Història de l'us de la tècnica

Fundat pel compositor austríac Arnold Schönberg en 1921 i descrit en privat als seus associats en 1923, el método va ser usat al voltant de 20 anys per la Segona Escola Vienesa, composta per Alban Berg, Anton Webern, Hanns Eisler i el propi Arnold Schoenberg. Rudolph Reti, un dels iniciadores, dia que «reemplaçar una força estructural (tonalitat) per una atra (increment d'unitats temàtiques) és en sí l'idea fonamental del dodecafonismo», argumentant el seu sorgiment de les frustracions de Schönberg per la lliure atonalidad. La tècnica es va usar àmpliament en la década de 1950, presa per compositors com Luciano Berio, Pierre Boulez, Luigi Dallapiccola, Juan Carlos Pau i, despuix de la mort de Schönberg, Igor Stravinsky. Alguns d'estos compositors varen estendre la tècnica per a poder controlar atres aspectes i no solament l'altura de les notes, com són la duració, articulació, etc., produint d'esta manera música serial. Alguns varen incloure tots els elements de la música en el procés serial, lo que es coneix com Serialismo|serialismo integral. En esta pàgina es fa referència a la prohibició de l'us repetit d'una nota, pero més be la repetició de la seqüència melòdica (intervals), inclús té que estar restringit i est és el «patró d'intervals» .

Bibliografia

• Serial Composition and Atonality: An Introduction to the Music of Schönberg, Berg, and Webern by George Perle, ISBN 0-520-07430-0
• Simple Composition by Charles Wuorinen, ISBN 0-938856-06-5.
• Brett, Philip. "Britten, Benjamin." Grove Music Online ed. L. Macy (Consultat el 08 January 2007), http://www.grovemusic.com [1] archivat en Wayback Machine..
• Chase, Gilbert. 1992. America's Music: From the Pilgrims to the Present. University of Illinois Press, ISBN 0-252-06275-2.
• Perle, George. 1977. Serial Composition and Atonality: An Introduction to the Music of Schoenberg, Berg, and Webern. Fourth Edition. Berkeley, Los Angeles, and London: University of Califòrnia Press. ISBN 0-520-03395-7
• Reti, Rudolph. 1958. Tonality, Atonality, Pantonality: A study of some trends in twentieth century music. Westport, Connecticut: Greenwood Press. ISBN 0-313-20478-0.
• Rufer, Josef. 1954. Composition with Twelve Notes Related Only to One Another. Trans. Humphrey Searle. New York, The Macmillan Company. (Original German ed., 1952)
• Schoenberg, Arnold. 1975. Style and Idea, edited by Leonard Stein with translations by Leo Black. Berkeley & Los Angeles: University of Califòrnia Press. ISBN 0-520-05294-3.
  • 207–208 "Twelve-Tone Composition (1923)"
  • 213–14 "'Schoenberg's Tone-Rows' (1936)"
  • 214–45 "Composition with Twelve Tones (1) (1941)"
  • 245–49 "Composition with Twelve Tones (2) (c.1948)"

Enllaços externs

Dodecafonismo en Viquidites.

• Tècnica dodecafónica, referència bàsica per Donen Román
• Archivat el 17 de abril de 2018 archivat en Wayback Machine.
• Introducció al dodecafonismo en eixemples musicals.
• Database on tone rows and tropes
• Dodecafonismo: edició del 21 de març del 2014 de Música i significat, programa de Ràdio Clàssica d'anàlisis musical.