Domini espanyol d'Haití

El Domini espanyol en Haití fa referència a un periodo històric que s'estén des de finals del XV, quan Cristóbal Colón va descobrir l'Illa de Sant Dumenge, fins a 1697, data en la qual Espanya cedix l'oest de dita illa a França. Este periodo és seguit per l'ocupació francesa del territori, que dura fins a 1804, i l'etapa de la República d'Haití (que s'estén fins als nostres dies).

En este artícul tractarem de lo que va ocórrer en Haití fins a l'ocupació oficial francesa en el territori, en 1697. Cert és, no obstant, que l'immigració espanyola –i el seu control– en la regió va ser escassa, raó per la qual va ser fàcil l'ocupació francesa –i la cessió per part d'Espanya– del territori de l'actual Haití. La colónia francesa va aumentar el seu territori en l'ocupació de determinades zones del Sant Dumenge espanyol (Sant Miguel de l'Atalaya, Sant Rafael de la Angostura, Unfla i Les Caobes), en 1809 i en 1822, any en que Haití va invadir el restant del Sant Dumenge espanyol, que es va independisar finalment en 1844 com República Dominicana. No obstant, la nova república va deixar les zones llavors fronterices en Haití en poder haitiano, en que han permaneixcut fins a hui.

Nom del territori durant l'ocupació espanyola

Gonzalo Fernández d'Oviedo i Bartolomé de les Cases varen registrar que el costat oest de l'illa era cridada Haití ("Terra Montanyosa") pels taínos. Encara que l'us de Haití pels taínos va ser verificat i el nom va ser utilisat per eixos historiadors, provablement els taínos no la cridaven aixina. Haití era el nom taíno d'una regió situada en el noreste de l'actual República Dominicana, concretament de la regió coneguda com Els Haitises.

En el mapa més antic documentat de l'illa, creat per Andrés de Morals, eixa regió és nomenada Montes d'Haití. Bartolomé de les Cases aparentment va nomenar l'illa completa Haití basant-se en eixa regió en particular; Pedro Màrtir d'Anglería va dir que el nom d'una part va ser donat a tota l'illa.

El nom Haïti va ser adoptat pel revolucionari haitiano Jean-Jacques Dessalines com el nom oficial despuix de l'independència de Saint-Domingue, com un tribut als antecessors indígenes. Quisqueya (de Quizqueia) s'utilisa per a referir-se a la República Dominicana.

Història

1492-1697

Durant molt temps l'illa va estar habitada per les ètnia dels taínos (arawak), caribes i siboneyes. El 5 de decembre de 1492 Cristóbal Colón va aplegar a L'Espanyola, concretament a l'actual Haití, i l'illa va passar a formar part de l'Imperi espanyol. Part de la tripulació es queda en l'illa, establint un chicotet fort en la partix nort de l'illa, en l'actual Haití, que varen denominar «El Nadal». En el segon viage, Colón descobrix que els marins han segut assessinats pels habitants de l'illa, pero va seguir el seu viage i no va tornar fins a pocs anys despuix. Els espanyols varen retornar a l'Espanyola occidental en 1502, establint un assentament en La Yaguana, prop de l'actual Léogâne. Un segon assentament es va establir en la costa nort, en 1504, i va ser cridat Port Real, prop de l'actual Forta Llibertat que en 1578 es va traslladar a una regió propenca i va ser renomenat com Bayahá. També l'Illa de la Tortuga va ser colonisada originalment per uns pocs colon espanyols, encara que varen ser ocupades tres voltes per grups de colon anglesos i francesos a lo llarc del XVII els quals, en cada cas, eren expulsats pels espanyols.

La població local de l'illa va ser esclavizada per a treballar en les plantacions i en les mines. Es varen produir varis intents de rebelió seguits de repressions brutals. L'introducció de malalties europees, per a les quals els indígenes no tenien defensa, sumat a hambruna, matances, i les terribles condicions dels indígenes esclavizados, varen conduir a un descens abrupte de la població isleña que per a 1506 no superava els 60 000, incloent als europeus, i la població indígena va passar a ser lo suficientment escassa com per a que en 1540 ya es considerara virtualment extinta (encara que açò no fora del tot cert, puix varen quedar chicotetes comunitats). La cultura indígena va ser casi totalment aniquilada mentres que els pocs sobreviviente varen ser assimilats al restant de la població.

Ademés, si durant els seus primers anys la colónia va mostrar un gran auge, en les conquistes espanyoles en el continent americà (fonamentalment les de Mèxic i Perú) la colónia va entrar en una llarga decadència, en la que molts dels habitants de l'illa varen emigrar.

Per una atra part, des de 1522, quan es va iniciar el primer tumult d'esclaus en Sant Dumenge –en l'actual Rep. Dominicana–, els tumults d'esclaus no feyen sino aumentar. En el temps, la rebelió va conduir a que molts esclaus, originalment presents únicament en la part oriental de l'illa, fugiren de les seues opresores i establiren moltes comunitats en el Suroest, Nort i Est de l'illa, provocant la primera arribada d'esclaus, encara que lliures, en l'actual Haití.

La colónia de Yacanagua va ser incendiada tres voltes en el seu poc més d'un sigle com a assentament espanyol, primer pels pirates francesos en 1543, de nou el 27 de maig de 1592, per l'esquadra naval anglesa Golden Dragon, liderada pel llavors corsario Christopher Newport, que va destruir les 150 vivendes de l'assentament, i finalment pels propis espanyols en 1605, per les raons que s'exponen a continuació.

En 1595 els espanyols, frustrats pel vigèsim any de la rebelió dels seus súbdits holandesos, els qui volien l'independència dels Països Baixos, varen tancar els seus ports als rebels enviats per dit territori. En 1605, Espanya estava furiosa per la persistència dels espanyols residents en les costes nortenyes i occidentals de l'illa que, per la lluntea de la capital de l'illa, Sant Dumenge, comerciaven illegalment i a gran escala en atres grups europeus, a pesar de que el comerç en estrangers estava prohibit en Hispanoamèrica, situació que s'agravava pel fet de que els estrangers en els que comerciaven eren els anglesos, un enemic molt recent, aixina com en els mencionats holandesos. A açò cal afegir que els anglesos i holandesos estaven influint als espanyols en els que comerciaven, els qui estaven contractant a bisbes protestants per a que batejaren als seus fills i posseïen bíblies protestants. Aixina, el governador espanyol Antonio Osorio i Villegas va ordenar, entre 1605 i 1606, la reubicación forçada dels habitants de les bandes septentrionals i occidentals de l'illa, enviant-els a Sant Dumenge o a zones propenques a dita ciutat en la finalitat de tindre'ls més controlats.

Esta acció, coneguda com Devastación d'Osorio, va resultar desastrosa: més de la mitat dels colon reubicats varen morir de fam o malaltia, més de 100 000 animals varen ser abandonats, i molts esclaus varen escapar. Cinc dels tretze assentaments existents en l'illa varen ser brutalment arrasats per les tropes espanyoles, incloent els dos assentaments en el territori de l'actual Haití, La Yaguana i Bayajá. Molts dels habitants varen lluitar, varen escapar a la selva, o varen fugir als bucs en trànsit de llauradors holandesos, per a obtindre seguritat. Esta acció espanyola era contraproduent ya que els pirates anglesos, holandesos i francesos eren ara lliures d'establir les bases sobre les costes nortenyes i occidentals de l'illa, ya abandonades, a on el ganado salvage ara era abundant i debades.

En el temps, des de 1625 i en les zones despoblades de la partix oest, es varen ser assentant bucaneros, hòmens que vivien de la caça de reses i porcs, el comerç de pells i el cultiu de tabac, i filibusteros, abdós d'orige francés. Ells varen ocupar inicialment l'Illa de la Tortuga.

A partir d'allí els francesos varen començar a colonisar la zona occidental de l'illa que havia segut descuidada pels espanyols. Al principi va sobreviure la pirateria de barcos espanyols, pirates que menjaven vaques i porcs salvages, i venien les pells als comerciants de totes les nacions. Encara que els espanyols varen destruir els assentaments bucaneros vàries voltes, en cada una d'elles estos varen retornar per l'abundància de recursos naturals: arbres de fusta dura, porcs salvages, ganado i aigua fresca. En 1652 els francesos varen saquejar Sant Joan dels Remeis en Cuba i les autoritats de Sant Dumenge els varen expulsar de zona (encara que l'illa va tornar a mans franceses en 1660). L'acort sobre Tortuga va ser establit oficialment en 1659 baix la comissió del rei Luis XIV.

En 1665, els francesos es varen expandir per l'illa de Tortuga i l'oest de L'Espanyola, imponent un sistema esclaviste basat en l'activitat agrícola, cas de la plantació del cultiu del café, i la ganaderia.

En 1697, Espanya va cedir a França eixa part de l'illa pel Tractat de Ryswick, constituint-se el Saint Domingue francés. No obstant, encara una part oriental de l'actual Haití (fronteriça en l'actual Rep. Dominicana), va continuar sent espanyola, de la mateixa manera que la part oriental de l'illa.

Despuix de la cessió (1697-1844)

Despuix de la cessió de l'oest de Sant Dumenge a França, la Corona espanyola va aprofitar el cridat Tribut de Sanc per a enviar a varis grups de colon de les Illes Canàries a regions fronterices en Saint Domingue (com llavors es dia l'oest de l'illa de Sant Dumenge) en la finalitat d'evitar l'expansió francesa cap a l'encara Sant Dumenge espanyol. No obstant, l'àrea fronteriça en el territori francés va terminar sent incorporat a Haití entre finals del XVIII i el XIX.

La primera d'estes regions va ser l'actual Unfla, la qual va vore aplegar les seues costes un grup de colon canaris a principis del XVIII, el qual va fundar la regió en 1704. Més tart, en 1761, un atre grup de colon canaris va emigrar a la frontera en el Sant Dumenge Francés, fundant Sant Rafael de la Angostura, Les Caobes i Dajabón.

Varis anys despuix, en 1768, el vescomte del ya mencionat Sant Rafael de la Angostura, José de Guzmán i Meléndez, funda Sant Miguel de l'Atalaya en els terrenys de l'Estància Marigallega. Eixe lloc també va ser, posteriorment, poblat per colon espanyols del mateix orige que els anteriors.

Durant estos anys, els canaris també ocupen les zones portuàries dominicanes d'interés estratègic, establint-se en els ports de les províncies de Montecristi, Port Argent, Samaná i Sabana de la Mar per a impedir l'expansió francesa.

Paradòxicament, els colon que es varen establir en eixos llocs per a evitar l'expansió francesa, es varen beneficiar d'ella, comerciant productes en els francesos i creixent en la mida que esta demandava aliment, ganados, fusta, tenyides i tabac, al mateix temps que els intercanviaven per esclaus, vins, farina i manufactura gals.

Degut a que les fronteres entre les parts espanyola i francesa no estaven del tot clares, grups de francesos anaven alvançant a zones més orientals de l'illa. Per això, en 1773 el capità general de la part espanyola de l'illa, José Solano, i el governador de la part francesa, marqués de Valière, varen firmar en Sant Miguel de l'Atalaya un tractat (Tractat de Sant Miguel de l'Atalaya), en el qual es va dispondre crear dos comissions per a establir una frontera entre les dos colónies prenent com a referència els rius Dajabón i Pedernals. En 1776 José Solano i el comte d'Ennery ratificarien este acort en l'ajuda d'una comissió de topógrafos que senyalarien físicament els llímits establits (Tractat d'Aranjuez (1777)).

Encara que en este tractat Sant Miguel es mantindria en poder espanyol, durant la guerra de la Primera Coalició la ciutat va passar a ser ocupada per França, concretament en l'any 1794. Aixina, a l'any següent (1795), la ciutat va ser cedida formalment a França, per mig de la Pau de Basilea, junt en el restant de l'actual Rep. Dominicana. Per això, els habitants de les ciutats fronterices en Saint Domingue emigren a l'interior de la Rep. Dominicana, aixina com a Cuba, Puerto Rico i Veneçola, deixant eixes ciutats despoblades.

En 1809, despuix de la Batalla de Pal Estacat (per la qual la qual la Rep. Dominicana torna a mans espanyoles), Henri Christophe, president d'Haití, va ocupar els municipis de Sant Miguel de l'Atalaya i Sant Rafael d'Angostura, pertanyents fins a eixe moment a territori dominicà, per lo que la població d'eixos llocs es va convertir en haitiana.

Ademés, el 9 de febrer de 1822, despuix de la seua independència d'Espanya (1821), Haití (al que ya pertanyia Sant Miguel i Sant Rafael) ocupa la part hispana de l'illa (actual Rep. Dominicana), la qual no conseguix l'independència fins a 1844, ni tampoc la conseguix en la seua totalitat, puix Unfla i Les Caobes es mantenen en mans haitianas, permaneixent en elles fins a l'actualitat, succés que va anar finalment ratificat per un tractat realisat pels governs de la República Dominicana i Haití en 1929.

Vore també

• Idioma espanyol en Haití