Ecotaxes

Un impost ambiental, impost ecològic o impost vert o ecotaxa és un tribut que establixen un incentiu a la protecció ambiental, o que compensa els danys ocasionats al mig ambient per subjectes que soporten la càrrega tributària.[1]
Encara que els térmens s'usen a voltes indistintament, cal distinguir entre impost i taxa ecològica. Mentres l'impost s'aplica a qui contamina, per a reduir o impedir emissions que danyen efectivament l'ambient, la taxa, en canvi, tendix a la cobertura de costs d'un servici públic relatiu a bens ambientals.[1]
En molts països la política fiscal introduïx imposts per a promoure les activitats ecològicament sostenibles a través d'incentius econòmics. Estes polítiques poden ser complementàries o previndre els acostaments al problema en solucions d'índole reguladora. A sovint estes polítiques intenten mantindre el total d'imposts rebuts reduint de forma proporcional atres imposts,[2] com per eixemple, en el treball i en els recursos naturals, en el cas dels quals es coneix com la taxa verda. Els imposts introduïts en esta política són els coneguts com imposts pigouvianos.
Eixemples d'imposts ecològics són l'impost sobre el carbono, l'impost sobre hidrocarburs i la tarificació de rutes.
El conjunt d'ecotaxes d'un país constituïx el seu fiscalitat ecològica.
Orige
[editar | editar còdic]El nom "ecotaxa" prové del prestigiós institut nortamericà Worldwatch, en el seu informe denominat «L'estat del planeta en 1995» que va ser presentat en Washington D. C. subrallant la necessitat de que este tipo de gravàmens substituïxquen parcialment alguns imposts.[3]
Tipos d'imposts ambientals
[editar | editar còdic]D'acort en l'objectiu principal dels imposts ambientals s'han classificat en tres categories principals:
- Cubrimientos de costs: per eixemple, els gravàmens per a cobrir els costs dels servicis ambientals, com la pren de mides com el tractament d'aigües, per mig d'un impost als usuaris, i que pot relacionar-se per a les despeses ambientals.[4]
- Taxes d'incentius: dissenyats per al canvi d'un comportament siga dels productors i/o els consumidors.[4]
- Imposts ambientals fiscals: dissenyats principalment per a aumentar els ingressos.[4]
En les décades de 1980 i 1990 es comencen a combinar els imposts ambientals en els incentius fiscals, més recentment els imposts sobre els ‘mals’, tals com la contaminació, comencen a substituir alguns imposts com els laborals en la recaptació fiscal.[4]
Existix ademés una classificació sobre cual és l'objecte de l'impost:
- Imposts especials sobre els productes: aplicables a bens contaminants, siga en l'etapa industrial, la del consum o quan és un residu.
- Imposts generals sobre consum i insumos: es tracta d'un impost sobre la contaminació afegida, en la finalitat d'incrementar el valor del producte i desalentar la demanda de bens i servicis contaminants.
- Impost sobre les emissions (o imposts de Pigou): configurats per l'emissió de gasos o substàncies contaminants. El problema principal radica que són difícils de controlar devent ser constantment monitoreados. Els mateixos es basen en funció del volum d'emissió i el grau de dany ecològic produït.
- Imposts diferencials, subsidis i incentius: Els imposts diferencials són aplicables en transport, elevant els imposts de vehículs contaminants per a incentivar la compra d'automòvils nets i com a diferenciació de les gasolina en major contingut de plom. Els subsidis poden ser ingressos adicionals sense efecte de contaminació podent consistir en reduccions tributàries o deduccions sobre l'impost a la renda a canvi d'evitar la contaminació. Els incentius o estímuls tributaris permeten la finançació indirecta de la reconversió tecnològica verda, podent ser préstams en determinis especials, taxes d'interés reduïdes, desgravació impositives o incentius i premis per l'eliminació de residus i rebujos.
- Certificats verts: són títuls negociables que reconeixen l'ocupació d'energies netes, com la producció d'energia energètica renovable. En això, es protegix el mig ambient i evita l'agotament de recursos no renovables i, ademés, les energies renovables colaboren mitigant el canvi climàtic.
- Permissos d'emissió i llicències negociables: establit pel Protocol de Kyoto de 1992 permet l'elecció per a la reducció d'emissions de gasos als imposts ecològics (ecotaxes) o les llicències negociables, tals com l'intervenció directa i la reglamentació.
- Depòsits reembossables: es paga un depòsit en efectuar una compra i a la seua devolució percep el reembós. Això succeïx en els envasos, piles, oli, bateries d'automòvils, per mencionar alguns eixemples, i s'utilisa per a evitar els desperdicis o abocades illegals.[1]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 Edgardo Héctor Ferré Olive. Llegislació ambiental i política tributària Fòrum virtual de contabilitat ambiental i social, Universitat Nacional de Buenos Aires, octubre de 2010. Consultat el 9 de febrer de 2013.
- ↑ Ecotaxes Esquerra Socialista d'Espanya. Consultat el 9 de febrer de 2013.
- ↑ Manuel Pentinat Lorca. Imposts ecològics o ecotaxes
- Archivat el 4 de març de 2016 archivat en Wayback Machine. Diari d'Alcalà (Universitat d'Alcalà), 3 de maig de 1996. Consultat el 9 de febrer de 2013.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Enviromental issue report Nº1 (en anglés) European Enviromental Agency. Luxemburc, 21 de juliol de 1996. Consultat el 9 de febrer de 2013.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ecotasas» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.