Protocol de Kyoto
El Protocol de Kyoto[1] és un protocol de la Convenció Marque de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC), i un acort internacional que té per objectiu reduir les emissions de sis gasos d'efecte hivernàcul (GEI).[2] Este document va comprometre als països industrialisats signatarios a estabilisar les emissions de GEI, i la Convenció per la seua banda ha encorajat als països a fer-ho. Estructurat en funció dels principis de la Convenció, el protocol establix metes vinculants de reducció de les emissions per a 37 països i l'Unió Europea (UE), reconeixent implícitament que, en 1997, eren els principals responsables dels elevats nivells d'emissions de GEI en l'atmòsfera.[3]
El protocol va ser adoptat l'11 de decembre de 1997 en Kyoto, Japó, pero no va entrar en vigor fins al 16 de febrer de 2005. En novembre de 2009 eren 187 els Estats que ho havien ratificat.[4] En el protocol es va acordar una reducció d'a lo manco un 5 %, de les emissions d'estos gasos en 2008-2012 en comparació a les emissions de 1990. No obstant, el periodo de compromís del Protocol es va ampliar fins al 2020.[5]
Com a part de la CMNUCC —subscrita en 1992 dins de lo que es va conéixer com la Cim de la Terra de Riu de Janeiro— el protocol va vindre a donar força vinculant a lo que en eixe llavors esta no va poder fer. No obstant, solament les Parts en la Convenció que siguen també Parts en el Protocol (és dir, que ho ratifiquen) es veuen obligades pels compromisos del Protocol.[3] En general el compromís va ser considerat com a primer pas cap a un règim mundial de reducció i estabilisació de les emissions de GEI, i va proporcionar l'arquitectura de base per a qualsevol acort internacional sobre el canvi climàtic que es ferm en el futur.[3]
El Protocol ha impulsat a varis governs a establir lleis i polítiques per a complir els seus compromisos, a les empreses a tindre en conte el mig ambient a l'hora de prendre decisions sobre les seues inversions, i ademés ha propiciat la creació dels abonaments de carbono.[6]
Els GEI —que causen el calfament global— són el diòxit de carbono (CO2), el metà (CH4), l'òxit nitroso (N2O), i els atres tres són tipos de gasos industrials fluorados: els hidrofluorocarbonos (HFC), els perfluorocarbonos (PFC) i el hexafluoruro de sofre (SF6).[7]
Història
[editar | editar còdic]L'11 de decembre de 1997 els països industrialisats es varen comprometre en Kyoto a un conjunt de mides per a reduir les emissions de gasos d'efecte hivernàcul (GEI). Els governs signatarios de dits països varen pactar una reducció, a ser alcançada entre 2008 i 2012, d'a lo manco un 5 % en promig de les emissions dels gasos de GEI, prenent com a referència els nivells de 1990. Es va establir que el compromís seria d'obligatori compliment quan ho ratificaren els països industrialisats responsables de, a lo manco, un 55 % de les emissions de CO2.[8]
l'Unió Europea (UE), com a agent especialment actiu en la concreció del Protocol, es va comprometre a reduir les seues emissions totals miges durant el periodo 2008-2012 en un 8 % respecte de les de 1990. No obstant, a cada Estat membre de la UE se li va otorgar un marge distint en funció de diverses variables econòmiques i migambientals segons el principi de «repartiment de la càrrega».[2]
En Amèrica del Nort, el llavors president d'Estats Units Bill Clinton va firmar l'acort pero el Congrés del seu país no ho va ratificar per lo que el seu adheriment solament va ser simbòlica fins a 2001, quan el governe de George W. Bush es va retirar del protocol, segons la seua declaració, no perque no compartia la seua idea de fondo de reduir les emissions, sino perque considera que l'aplicació del Protocol és ineficiente.[9]
Alguns països en desenroll, que no estaven obligats a complir les metes quantitatives fixades pel Protocol de Kyoto, varen ratificar l'acort. Tal és el cas d'Argentina que va concloure el tràmit, prèvia aprovació del Congrés Nacional el 13 de juliol de 2001, a través de la Llei Nacional 25.438.[10]
En la ratificació de Rússia en novembre de 2004, despuix de conseguir que la UE pague la reconversió industrial, aixina com la modernisació de les seues instalacions, en especial les petroleres, el protocol va entrar en vigor el 16 de febrer de 2005.[11]
Despuix de l'entrada en vigor
[editar | editar còdic]Les cridades Partixes —membres de la Convenció Marque de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC)— es varen reunir per primera volta per al seu seguiment en Montreal, Canadà, en 2005,[12] a on es va establir el cridat Grup de Treball Especial sobre els Futurs Compromisos de les Parts de l'Anex I en el marc del Protocol de Kyoto (GTE-PK), orientat als acorts a prendre per a despuix de 2012.[13]
En decembre de 2007, en Bali, Indonèsia,[14] es va portar a terme la tercera reunió de seguiment, aixina com la 13.ª cim del clima (CoP 13 o COP13), en el foc posat en les qüestions post 2012. Es va aplegar a un acort sobre un procés de dos anys, o full de ruta de Bali, que té com a objectiu establir un règim post 2012 en la XV Conferència sobre el Canvi Climàtic, (també "15.ª cim del clima", CDP 15 o COP15) de decembre de 2009, en Copenhague, Dinamarca,[15] i COP 16 en Cancún, Mèxic, data del 29 de novembre al 10 de decembre de 2010. En Cancún els més de 190 països que varen assistir al Cim varen adoptar, en la reserva de Bolívia, un acort pel que posponen el segon periodo de vigència del Protocol de Kyoto i aumenten la "ambició" de les retallades.[16] Es va decidir crear un Fondo Vert del Clima (GCF) l'objectiu del qual és invertir en països en desenroll en l'objectiu final de que el creiximent econòmic siga compatible en la protecció del clima.[17]
Eixe full de ruta es complementa en el Pla d'Acció de Bali, que identifica quatre elements clau: mitigació, adaptació, finances i tecnologia. El pla establix el marc de negociacions en referència a l'emissió de gasos contaminants.[18]
Per la seua banda, la UE va reduir les emissions de GEI en un 23% en el 2014 respecte a 1990, segons l'estudi Tendències i proyeccions en Europa en 2015, elaborat per l'Agència Europea de Mig ambient (AEMA). D'esta forma la UE, que va prometre retallar un 20% les seues emissions per al 2020, va conseguir la seua meta per avant.[19]
Entretant, Canadà va abandonar el Protocol en 2011 per a no pagar les multes relacionades en l'incompliment de la reducció d'emissions. Este anunci ho va fer poques hores despuix de la conclusió del cim sobre el canvi climàtic de Durban.[20]
Objectius i característiques
[editar | editar còdic]L'objectiu principal del Protocol de Kyoto és disminuir el canvi climàtic antropogénico la base del qual és l'increment forçat del efecte hivernàcul.[21] Segons les estimacions del Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC), si es mantenen les emissions de gas d'efecte hivernàcul (GEI) al ritme actual o a un superior causarien un calfament global major i induirien numerosos canvis en el sistema climàtic mundial durant el XXI.[22]
Els països industrialisats del «Anex 1» poden complir els seus objectius de la manera que els decidixquen, inclús per mig de l'intercanvi de carbono. El protocol també posseïx dos instruments únics, coneguts com el Mecanisme de Desenroll Net (MDL) i l'Implementació Conjunta. Aixina, en invertir en proyectes de tecnologia neta en economies en desenroll o en els Estats postsoviéticos, les economies alvançades obtenen abonaments de carbono que poden vendre, o ser compensades per les seues quotes d'emissions.[23]
En el Protocol de Kyoto l'energia nuclear no va ser inclosa entre les formes d'energia que poden considerar-se en els mecanismes financers d'intercanvi de tecnologia i emissions[24] encara que es tracta d'una energia no generadora d'emissions de GEI.[25] Aixina, el IPCC en el seu quart informe, recomana l'energia nuclear com una de les tecnologies clau per a la mitigació del calfament global, a pesar dels greus accidents ocorreguts en vàries centrals nuclears, del problema no resolt del almagasenament dels residus i també a pesar de que l'extracció d'urani ha aplegat al seu cénit.[26][27]
El IPCC va promoure també la generació d'un desenroll sostenible, de tal forma que s'utilisen també energies alternatives i aixina disminuïxca el calfament global.[28]
Mecanismes de flexibilitat
[editar | editar còdic]- Comerç internacional d'emissions
- Artícul principal → Comerç de drets d'emissió.
Estabilisació de les concentracions de Gas d'efecte hivernàcul
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Nacions Unides. «Protocol de Kyoto de la Convenció Marque de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic» (PDF). Consultat el 23 d'abril de 2010.
- ↑ 2,0 2,1 «Kyoto: primer periodo de compromís (2008-2012)». Comissió Europea. Consultat el 3 de juny de 2020.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 «Protocol de Kyoto». Ministeri d'Ambient i Desenroll Sostenible. Archivat des d'el original, el 19 de juny de 2020. Consultat el 3 de juny de 2020.
- ↑ «Kyoto Protocol: Status of Ratification» (PDF). United Nations Framework Convention on Climate Change. Consultat el 6 de maig de 2009.
- ↑ «Kyoto: segon periodo de compromís (2013-2020)». Comissió Europea. Consultat el 3 de juny de 2020.
- ↑ «¿Qué són els abonaments de carbono?». Fundació Bioplanet Paris 2015. Consultat el 3 de juny de 2020.
- ↑ «Evolució dels gasos d'efecte hivernàcul». Govern d'Aragó. Consultat el 9 de juny de 2020.
- ↑ «El protocol de Kyoto ha conseguit en dèu anys reduir un 22,6% les emissions». ABC. Consultat el 3 de juny de 2020.
- ↑ Cavallé, Urquizu (2013). J.M. Bosch (ed.). Polítiques de protecció ambiental en el sigle XXI: mides tributàries, contaminació ambiental i empresa, pp. 449. ISBN 8494221094.
- ↑ Infoleg.gov.ar Llei Nacional 25.438.
- ↑ «Protocol de Kyoto sobre el canvi climàtic». EUR-Lex. Consultat el 3 de juny de 2020.
- ↑ Montreal Climate Change Conference. Nacions Unides, decembre de 2005. Consultat el 22 de febrer de 2013.
- ↑ «Dècim tercera conferència de les parts de la conveción marc de les Nacions Unides sobre el canvi climáico i tercera reunió de les parts del Protocol de Kyoto». Bolletí de Negociacions de la Terra. Consultat el 9 de juny de 2020.
- ↑ Bali Climate Change Conference. Nacions Unides, decembre de 2007. Consultat el 22 de febrer de 2013.
- ↑ Copenhagen 2009 Blog.
- ↑ COP 16 [1] archivat en Wayback Machine. EFEverde.
- ↑ «Espanya contribuirà en 150 millons d'euros en els pròxims 4 anys al Fondo Vert del Clima». La Vanguardia. Consultat el 3 de juny de 2020.
- ↑ «COP: ¿Quants Cims del Clima hi ha hagut?». L'Espanyol. Consultat el 3 de juny de 2020.
- ↑ «La UE complix el protocol de Kyoto sis anys ans que expire». La Vanguardia. Consultat el 3 de juny de 2020.
- ↑ a-no-pagar-multes-emissions/481521.shtml «Canadà abandona el Protocol de Kyoto sobre el canvi climàtic.» RTVE.
- ↑ «Del protocol de Kyoto a l'Acort de París, 20 anys de lluita contra un calfament global cada volta més agravat». ABC. Consultat el 3 de juny de 2020.
- ↑ «Informe del Grup de Treball I - Base de les Ciències Físiques». IPCC. Consultat el 3 de juny de 2020.
- ↑ «Protocol de Kyoto: qué és i cóm funciona». La Veu de Galícia. Consultat el 3 de juny de 2020.
- ↑ Cim de Bonn del Conveni Marque de Protecció del Clima. juliol de 2001.
- ↑ «Climate Change Report Looks at Nuclear Power, Other Options» (en anglés). International Atomic Energy Agency. Consultat el 23 d'abril de 2010. «L'energia nuclear es contempla com un dels mecanismes per a combatre el canvi climàtic»
- ↑ «de-petroleo-que.html ¿I despuix del petròleu, qué?». La Vanguardia. Consultat el 9 de juny de 2020.
- ↑ «Uranium 2016: Resources, Production and Demand».
- ↑ «Fonts d'energia renovables i mitigació del canvi climàtic». IPCC. Consultat el 3 de juny de 2020.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Protocolo de Kioto» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.