El Comerç (Perú)
El Comerç és un diari peruà en una tirada promig de cent mil eixemplars. Fundat en 1839 en la ciutat de Llima, és el més antic del país i un dels diaris més antics de llengua espanyola. És considerat un periòdic de referència en la política peruana.[1][2][3][4]
És membre del Grup de Diaris d'Amèrica (gda) i del Consell de la Prensa Peruana. Històricament, ha mantingut una postura editorial de dretes i, des de la década de 1990, s'ha mostrat majoritàriament favorable a les postures econòmiques neolliberals.[5]
Història
[editar | editar còdic]Inicis
[editar | editar còdic]El Comerç va començar sent un diari comercial, polític i lliterari. La seua primera publicació va ser el dissabte 4 de maig de 1839 per José Manuel Amunátegui i Muñoz (Chile, 3 de juny de 1802-† Llima, Perú 21 d'octubre de 1886) i Alejandro Villota (Buenos Aires, Argentina 1803-† París, França 20 de febrer de 1861).[6] Originalment era un periòdic vespertí d'un full imprés per abdós costats en format tabloide. El preu de la primera edició va ser d'un real d'argent. El seu lema era «Orde, llibertat, saber». En total varen ser dèu les persones que varen preparar el primer número. L'impressió es va fer en una prensa plana «Scott» de manubrio, accionada per un malacate mogut per una mula.
La primera sèu de El Comerç va ser la Casa de la Pila,[7] ubicada en el carrer de l'Arquebisbe n.º 147, (actual quadra 2 del jr. Junín) vintiquatre dies despuix es va traslladar al carrer de Sant Pedro n.º 63 (actual quadra 3 del jr. Ucayali), abdós en el Cercat de Lima.
El 9 d'agost de 1839, es va publicar el diari en quatre pàgines. També en eixe més es va llançar la seua edició matutina, i va quedar l'edició vespertina com l'edició de la vesprada. Que es mantindria poc més de cent vint anys.
A fins de 1841, El Comerç es trasllada a una finca situada en el cantó format pels carrers de Sant Antonio i La Rifa. Setenta y ocho anys despuix, esta antiga casona va ser demolida per a donar pas al nou local del cantó dels actuals jr. Lampa i jr. Santa Rosa en el centre històric de Lima.
En 1855, va adquirir la seua primera prensa de reacció «Marinoni», que era accionada per vapor i tirava poc més de mil eixemplars per hora.
L'1 de giner de 1867, José Antonio Miró Quesada (Ciutat de Panamà, 15 de giner de 1845-† Llima, 30 d'octubre de 1930) va ingressar a treballar en El Comerç com a corresponsal en el Callao als vintidós anys d'edat.
Manuel Amunátegui en 1875 va cedir el control del periòdic a Luis Carranza Ayarza i José Antonio Miró Quesada,[7] els qui varen formar la societat Carranza, Miró Quesada i Companyia. Varen establir en l'acte de constitució que, despuix del decés del primer d'ells, el soci supervivent podia comprar les accions de la companyia. Sense que la família del fallit tinguera un atre dret que rebre la contraprestació econòmica respectiva.[8][9]
Entre el 16 de giner de 1880 i el 23 d'octubre de 1884, El Comerç va deixar de publicar-se com a conseqüència de la clausura ordenada per Nicolás de Piérola i la posterior ocupació de Lima durant la Guerra del Pacífic.
Despuix del decés de Carranza en 1898, Miró Quesada va adquirir les accions i des de llavors la família Miró Quesada té el control del diari.[10]
El Comerç en el XX
[editar | editar còdic]A inicis d'el XX, El Comerç es convertiria en el diari més influent del país, la família del qual Miró Quesada va ser la més poderosa d'eixe llavors.[11]
El 19 de giner de 1902, va inaugurar la seua primera rotativa elèctrica «Marinoni» i el seu nou taller d'estereotipia, sobre la base de l'utilisació de caràcters tipogràfics movedors que, en octubre de 1904, va ser complementat en l'entrada en funcionament dels primers linotipos que es varen utilisar en Perú, sent El Comerç el tercer diari de Sudamérica en implementar-ho.[12]
El 21 de giner de 1917, es va posar en funcionament una moderna rotativa «Goss», en la qual es podien imprimir eixemplars de treinta y dos pàgines i es varen ampliar els tallers de l'imprenta. Per a 1922, va alcançar les 40 mil edicions.[13] El 4 de maig de 1924, s'inaugura el tradicional edifici de El Comerç en la mateixa ubicació del cantó del jr. Lampa i jr. Miró Quesada (hui Santa Rosa) en el centre històric de Lima.
El 3 de juliol de 1928, José Antonio Miró Quesada per escritura pública, va establir una societat anònima en els seus fills denominada Empresa Editora El Comerç S. A. Aixina assumiria després la direcció del diari, el seu fill Antonio Miró Quesada de la Guerra qui, junt a la seua esposa, va ser assessinat per un fanàtic aprista el 15 de maig de 1935 quan anaven a peu a almorzar al Club Nacional. Despuix ho varen succeir en la direcció de El Comerç varis membres de la família Miró Quesada.
En la década de 1950, en la competència d'atres periòdics i nous mijos com la radiodifusió, El Comerç va decidir adaptar-se als canvis. Aixina, el 3 de març de 1951 va ser el primer diari peruà en posar en pràctica l'us del sistema de radiofoto i poc despuix, el 5 d'agost de 1952, va posar en funcionament un modern teletipo «Westrex Divatel» que captava 3,600 paraules per hora lo que va permetre al diari informar en caràcter de primícia els fets de l'actualitat mundial a poques hores d'ocorregut en la seua corresponent fotografia. El 29 de març de 1953, El Comerç es va convertir en el primer diari peruà en publicar una secció cultural com un suplement dominical especialisat.[14] Anteriorment, les pàgines culturals es publicaven els dissabtes. El 2 de maig de 1959, es va publicar l'última portada del diari en avisos. El 4 de maig del mateix any (data d'aniversari), es va publicar la primera edició matutina en una portada totalment noticiosa i en un disseny renovat que es mantindria per vintiquatre anys.
A pesar d'això, l'empresa editora va entrar en conflicte en els seus treballadors; entre acusacions de complicades condicions laborals, alguns varen ser despedits.[15]
En 1962, es llança El Comerç Gràfic per a reemplaçar a l'edició vespertina de El Comerç.
En juliol de 1966, s'inaugura la rotativa «Hoe Colormatic», que llança fins a setanta mil eixemplars per hora i que li permet al diari publicar fotografies en color.
En 1971, es cancela El Comerç Gràfic i és reemplaçat pel diari deportiu Afició, que va tindre pocs anys d'existència.
El Govern de Juan Velasco Alvarado va expropiar els diaris el 28 de juliol de 1974 (Decrete-llei N.º 20 681). Llavors, El Comerç va ser entregat teòricament a servir a les comunitats llauradores, pero en la pràctica es va convertir en vocero del règim militar. Es va nomenar com a director a Héctor Cornejo Chávez, president del Partit Demòcrata Cristià i partidari de Velasco. cal resaltar que esta expropiació va ser firmada per un dels membres de la família: Fernando Miró-Quesada Bahamonde, que en eixe moment era Ministre de Salut. Els mijos de comunicació peruans varen ser tornats als seus llegítims propietaris pel president Fernando Belaúnde Terry el 28 de juliol de 1980. La direcció de El Comerç va ser assumida per Alejandro Miró-Quesada Garland i Aurelio Miró-Quesada Moixa.[16]
A inicis de 1982, El Comerç va iniciar el canvi progressiu dels antics sistemes d'edició en linotipos i va començar a ser dissenyat per mig de computadores, transició finalisada exitosamente el 23 de novembre de 1983 en l'adopció d'un sistema de fotocomposició electrònica. El 28 de juny de 1984, va inaugurar una gran planta d'impressió en el districte de Poble Lliure sobre un àrea de díhuit mil metros quadrats en una nova rotativa offset «M. A. N. Roland Lithomatic II» en capacitat per a imprimir el diari totalment en color.
També en 1984, es va crear la secció «Pàgina Escolar», a on es varen escomençar a publicar artículs periodístics de centenars d'escolars de tot el Perú. Encara que ya no en la versió impresa, el programa Corresponsals Escolars continua en l'ensenyança i capacitació en temes de formació periodística de jóvens escolars.
A mitan de la década de 1990, s'implementa un nou sistema d'edició computarizada i preprensa digital, en que va experimentar en Infobanco, el seu servici d'informació per subscripció.[17] En 1996 s'acorda comprar el 15 % de Telefónica del Perú.[18] El 15 de giner de 1997, El Comerç llança el seu portal en internet.[17] Aixina mateix en eixe any, la planta d'impressió va ser modernisada en l'adquisició d'una nova rotativa "Goss Newsliner” que es va sumar a l'anterior. Tot lo que li va permetre a El Comerç tindre, des del 19 de giner de 1999, un vanguardiste disseny en un tamany llaugerament més chicotet encara que encara mantenint-se en el tradicional gran format que utilisava des de mediats d'el XIX.
En 1998, el diari establix el seu manual de redacció i estil.[19] Entre novembre de 1999 i febrer del 2000, l'empresa sofrix una reestructuració per a aforrar costs de fins a un milló de dólars anuals.[20]
A fins de 2007, en el llançament de l'edició regional del nort, El Comerç va començar a editar edicions locals en les principals ciutats del nort del Perú. Posteriorment també va llançar l'edició local d'Arequipa en el sur del país. No obstant, el seu principal lectoría es concentra en Lima.[21]
En 2008 es va anunciar una reestructuració dels directors de les seccions Llima i regions, despuix de notar-se una reducció d'audiència en els nivells econòmics A, B i C.[22]
En 2013, El Comerç, despuix de la compra del 54 % de les accions del consorci Epensa, es fa acreedor del 77,86 % del mercat de venda de diaris en el Perú. Pertanyen al seu grup editorial els diaris Trome, Perú 21, Depor, Gestió, Ull i Correu, i les revistes Som, G de Gestió, i la versió peruana de Hola. També El Comerç té, a través del Grup Plural TV, una participació del 70 % de la cadena de televisió Amèrica Televisió de senyal oberta des de 2003 i l'emissora de televisió paga Canal N (Movistar TV), creat en 1998. També és propietari dels portals web Perú. com, hype, laprensa. pe i Mag.
El 14 de març de 2016, es renova el disseny gràfic a on el tradicional format de gran tamany solament s'utilisa en l'edició dels dissabtes i dumenges, i de dilluns a divendres el periòdic comença a imprimir-se en format berlinés per un alça del cost del full de periòdic.
El 10 de giner de 2020, les àrees de direcció, redacció i edició del Comerç es varen traslladar al exedificio d'Epensa en l'urbanisació Santa Catalina del districte de la Victòria.[23] Prèviament ya s'havien traslladat allí les àrees de publicitat i administració, quedant solament l'archiu i l'hemeroteca en l'històrica sèu del centre de Lima.
El 25 de juliol de 2020, El Comerç va deixar de publicar-se definitivament en format gran i va passar a imprimir-se en format berlinés tots els dies.[24] Este canvi va ser producte de la quarantena per la pandèmia del COVID-19 entre març i juny d'eixe any, lo que va ocasionar un abrupte descens massiu en el consum de prensa escrita. En 2024, l'empresa va propondre vendre el predio de Santa Catalina per a enfocar-se en l'apartat digital.[25]
En juliol de 2025, El Comerç va anunciar el seu propi canal de streaming, que anirà incorporant nous programes digitals a la seua barbacoa diària. Este canal competiria en el canal LR+ del diari La República.[26] Entre les seues figures es trobava Diana Seminari, exeditora política del diari i presentadora de Canal N, que ya realisava videocolumnas per a rets socials.[27]
Administració
[editar | editar còdic]El Comerç continua sent controlat per la família Miró Quesada i en l'actualitat el seu gerent general és Ignacio Giménez Zapiola (Argentí) en tongada de Juan Carlos Ros Llima.
Directori
[editar | editar còdic]El directori del Grup El Comerç, al 2025, està conformat per:
- Luis Miró Quesada Villarán, president
- Maria de Romaña Miró Quesada, vicepresidenta
- Miguel Aramburú Álvarez Calderón, director
- Araceli Escalante Miró Quesada, directora
- Helena Gereda Pardo, directora
- Martha Meier Miró Quesada, directora
- Gabriel Miró Quesada Bojanovich, director
- Manuel Antonio García-Miró Bentín, director
- Cecilia Rapuzzi Miró Quesada, directora
- Marque Zaldívar García, director extern independent.
Accionistes
[editar | editar còdic]L'Empresa Editora El Comerç S. A. des d'el XX, és controlada pels descendents dels 5 fills de José Antonio Miró Quesada. Al 2018, en més de 130 accionistes, les principals branques de la família Miró-Quesada que conformen la seua junta són:
- Família Miró-Quesada Valega (11 %)
- Família García-Miró Miró-Quesada (11 %)
- Família Graña Miró-Quesada (10 %)
- Família Miró-Quesada Cisneros (10 %)
- Família Roca Rei Miró-Quesada (7 %)
- Família Miró-Quesada de la Font (7 %)
- Família Miró-Quesada Cantuarias (6 %)
Directors
[editar | editar còdic]- 1839-1875 Manuel Amunátegui i Muñoz
- 1839-1861 Alejandro Villota
- 1875-1898 Luis Carranza Ayarza
- 1875-1905 José Antonio Miró Quesada
- 1905-1935 Antonio Miró Quesada de la Guerra
- 1935-1950 Aurelio Miró Quesada de la Guerra[28]
- 1935-1974 Luis Miró Quesada de la Guerra
- 1974-1975 Héctor Cornejo Chávez[n 1]
- 1975 Álex Noriega Montero[n 1]
- 1975 Hélan Jaworski Cárdenas[n 1]
- 1976-1978 Alfonso Tealdo Simi[n 1]
- 1978-1980 Juan José Vega[n 1]
- 1980 Héctor López Martínez[n 1]
- 1980-1981 Óscar Miró Quesada de la Guerra
- 1980-1998 Aurelio Miró Quesada Moixa
- 1980-2011 Alejandro Miró Quesada Garland
- 1999-2008 Alejandro Miró Quesada Cisneros
- 2008-2013 Francisco Miró Quesada Rada
- 2008-2019 Francisco Miró Quesada Cantuarias
- 2013-2014 Fritz Du Bois Freund
- 2014 Mario Mas Escudero i Juan Parets Castro[n 2]
- 2014-2018 Fernando Berckemeyer Olaechea
- 2018-2020 Juan José Garrido Koechlin
- 2020-actualitat Juan Aurelio Arévalo Miró Quesada
Vore també
[editar | editar còdic]Notes
[editar | editar còdic]- ↑ «[1]». Consultat el 2023-01-09 (en és).
- ↑ Històrica.43(1)
- 96-97.ISSN 2223-375X.doi:10.18800/historica.201901.003.Consultat el 2022-11-03.
- ↑ Chang-Rodríguez y Velázquez Castro, 2021, p. 118.
- ↑ Gargurevich, Juan (1991). Història de la prensa peruana, 1594-1990, La Veu Edicions, p. 66. OCLC 645859421. «L'aparició del diari El Comerç marca indubtablement una fita en l'història del periodisme peruà i coincidix en el començ d'una nova etapa en l'història del país: en lo polític, busca d'estabilitat; en lo econòmic, l'arribada i promoció dels capitals i les pràctiques comercials que faran possible l'iniciació del Perú en el capitalisme»
- ↑ Scientia.29(1)ISSN 2519-5743.doi:10.31381/scientia. v29@i1.8893.Consultat el 2026-07-28.
- ↑ Gargurevich Regal, Juan (1972). Mit i veritat dels diaris de Lima, Ed. Gráf. Llabor, p. 10. OCLC 253847739.
- ↑ 7,0 7,1 Palma, Edith (1940). La guia blava; Llima antiga i moderna, Primera edició, Edicions Front, pp. 190-192. OCLC 3171862.
- ↑ «"El Comerç" el seu significat en el periodisme i en la vida nacional». El Comerç (Perú). Archivat des d'el original, el 2003-02-16. Consultat el 2022-07-26.
- ↑ Silva Santisteban, Carlos Malpica (1989). El poder econòmic en el Perú: Accionistes de financeres, segurs, bancs regionals i atres empresaris nacionals (en és), Mosca Blava Editors, p. 986.
- ↑ «[2]», El Comerç. Consultat el 26 de juny de 2020.
- ↑ Històrica.43(1)
- 96-97.ISSN 2223-375X.doi:10.18800/historica.201901.003.Consultat el 2022-11-03.
- ↑ Debat.Recolze Comunicacions.III(14)
- 33-38.Consultat el 1 de maig de 2023.
- ↑ «1922: El Comerç número 40 mil» (en és). El Comerç Perú. Consultat el 2022-12-25.
- ↑ «El Dominical: 70 anys d'aposta per la cultura» (en és). El Comerç Perú. Consultat el 2023-03-26.
- ↑ Present.(38)Consultat el 22 d'octubre de 2022.
- ↑ Quan Velasco Alvarado va confiscar El Comerç i atres mijos en 1974ORD
- ↑ 17,0 17,1 Mendoza Michilot, María (2013). 100 anys de periodisme en el Perú, Primera edició, pp. 425-426. OCLC 871325948. ISBN 978-9972-45-276-5.
- ↑ «[3]». Consultat el 2023-01-09 (en és).
- ↑ Revista de Comunicació.Universitat de Piura.4(1)
- 60–65.ISSN 2227-1465.Consultat el 2022-11-19.
- ↑ Fowks, Jacqueline (2015). Chichapolitik: la prensa en Fujimori en les eleccions generals 2000 en el Perú, Friedrich-Ebert-Stiftung, pp. 66-67. OCLC 915671886. ISBN 978-9972-43-041-1.
- ↑ ECO - Auditoria de circulació de diaris – ORD Semestre 2010
- ↑ «Reorganisació i acomiadaments en El Comerç». IDL Reporters. Archivat des d'el original, el 2023-01-07. Consultat el 2023-01-07.
- ↑ «El Comerç es muda a Santa Catalina». www. gatoencerrado. net. Consultat el 2024-03-12.
- ↑ El Comerç canvia: Aixina serà la nostra edició de les fins de semanaORD
- ↑ «Vendes d'eixemplars del diaris del Grup El Comerç va caure 56% en el periodo 2016-2023». www. gatoencerrado. net. Consultat el 2024-03-12.
- ↑ «[4]». Consultat el 2025-07-07 (en és-PE).
- ↑ «Diana Seminari: “Dina deuria preocupar-se en la gent que no té argent en la bojaca”» (en és). Trome. com. Consultat el 2026-07-30. «Yo tinc l'orgull de dir, sense falses humiltat, que soc una periodista que està en les tres plataformes. Estic en prensa escrita en una columna semanal en El Comerç, estic en televisió en el programa ‘Al final del dia’, que va de dilluns a divendres a les 10 de la nit per Canal N, i estic en Youtube en ‘Mirada de fondo’..»
- ↑ Mar del Sur.IV(11)
- 79-81.Consultat el 11 d'agost de 2022.
Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- Godoy Mejía, José Alejandro (2019-05-17). El Comerç i la política peruana del sigle XXI: Pugnes entre lliberals i conservadors darrere de les portades (en és), Institut d'Estudis Peruans. ISBN 978-9972-51-751-8.
- A. Laos, Ciprianoa (1927). Llima "La ciutat dels virreyes": (el llibre peruà), Editorial Perú, pp. 142-144. OCLC 55387767.
- (1945) Perú en sifres (en és), Empresa gràfica Scheuch, pp. 845-854. OCLC 1138108570.
- Chang-Rodríguez, Raquel; Velázquez Castro, {{{nom2}}} (Juliol de 2021). Història de les lliteratures en el Perú, Primera edició, Fondo Editorial de la PUCP. OCLC 1002310987. ISBN 978-612-317-246-6.
- Dargent-Chamot, Eduardo (2003). Culture and customs of Peru (en en), Greenwood Press, pp. 62-63. OCLC 181175484. ISBN 0-313-08947-7.
- Este artícul conté una traducció derivada de «El Comercio (Perú)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "n", pero no es trobà una etiqueta <references group="n"/>