Engis 2

Engis 2

Cràneu Engis 2

Engis 2 (o chiquet de Engis -Engis' child en anglés-) és un cràneu de Homo neanderthalensis trobat en 1829 pel mege i naturaliste belga Philippe-Charles Schmerling en la cova Engis, en la província de Lieja, Bèlgica.

Història del descobriment

El història de com Schmerling va aplegar a desvelar i estudiar les coves no és conegut en seguritat, ya que Schemerling no la va descriure, i solament va fer una menció molt breu: En el més de setembre de 1829, vaig fer el primer descobriment en Chokier. Pero semblar ser que el senyor Jacob, el director d'una pedrera propenca a Chokier, va trobar ossos en la zona i li'ls va entregar a Schmerling en abril de 1829, dirigint-se este al lloc en setembre d'eixe mateix any.

Va començar llavors un estudi sobre un gran conjunt de coves, fins a 62, presents en la vall del riu Mosa. Els resultats dels seus descobriments varen ser publicats en el llibre Recherches sur els Ossemens Fossiles decouverts dans els Cavernes de la province de Liège, dividit en dos volums, el primer publicat en 1833 i el segon en 1834, 5 anys despuix del seu descobriment de 1829, encara que també va publicar diverses publicacions menors sobre les mateixes dates.

Es varen trobar solament restants humans en dos coves, Engis i Engihoul. En la cova de Engihoul no es va trobar cap cràneu, i en Engis es varen trobar dos:

• Engis 1: Un cràneu d'un adult, del que va advertir per les seues traces primitives que es tracta d'una persona les facultats intelectuals de la qual estaven poc desenrollades i que es tracta d'un home el grau del qual de civilisació va deure ser llimitat.
• Engis 2: Un cràneu d'un jove, descobert en el fondo de la cova, junt a una dent d'elefant. Originalment complet, pero va caure a péntols quan Schmerling va ser a arreplegar-ho. Aixina i tot, pels ossos de la mandíbula superior, alveolos i molar mostrava que era un individu de curta edat.

Polèmica

En temps del descobriment de Schmerling, estava en voga entre els científics de l'época la qüestió sobre si tots els restants humans aparentment fòssils trobats fins a la data era efectivament fòssils, o restants moderns, és dir, si antediluvianos o postdiluvianos, i sobre açò, les opinions estaven dividides:

• Hi havia els qui afirmaven que tots els restants eren moderns (evidentment, varen existir hòmens abans del diluvi, solament que es defenia que cap restant s'hi havia fosilizado). Georges Cuvier, un geólogo destacat l'opinió de la qual tenia una gran repercussió i pes entre la societat científica de l'época, es posicionava en este lloc de la balança. Afirmava que no s'havia trobat cap restant fòssil antediluviano i que els trobats fins ara, o be tenien una situació estratigráfica poc precisa (per eixemple, restants en coves), o els fragments pertanyien a atres espècies o que el descobriment s'havia fet de forma poc rigorosa.

• Els que afirmaven que sí eren restants antediluvianos destacaven la correlació i el context de les troballes en atres restants fòssils d'espècies ara extintes. Schmerling s'incloïa, despuix dels seus descobriments, en esta posició, destacant en la seua obra en vàries ocasions que la situació dels restants fòssils humans era similar als de restants d'atres mamífers trobats en el mateix context: mateix color dels restants (fòssils parells presenten usualment el mateix color), alt grau de fragmentació (rara volta es troba una peça fòssil conservada intacta, cosa que no ocorre si els restants són moderns), estat de conservació, etc.

Ademés, Schmerling afirmava (erròneament) que els ossos havien segut transportats a les coves per l'aigua, potser per a recalcar indirectament l'orige prediluviano dels restants.

Bibliografia

• Recherches sur els Ossemens Fossiles decouverts dans els Cavernes de la province de Liège, Philippe-Charles Schmerling, 1832-1833, Bèlgica.