Eriosyce islayensis
Eriosyce islayensis, coneguda comunament com erizo de Krainz,[1] és una espècie de planta suculenta pertanyent al gènero Eriosyce, dins de la família Cactaceae. Es distribuïx des del sur de Perú fins al nort de Chile.
Descripció
[editar | editar còdic]Eriosyce islayensis és una espècie de cactus de menut tamany. El talle presenta una forma globosa a cilíndrica curta i mostra una coloració verda grisácea. Alcança habitualment entre 5 i 15 cm d'altura, encara que de forma excepcional pot aplegar fins als 70 cm, i presenta un diàmetro que varia entre 5 i 10 cm, en ocasions fins a 20 cm. L'àpiç apareix densament cobert de llana i el sistema radicular és de tipo fibroso.
El talle desenrolla entre 12 i 25 costelles, que resulten baixes i obtuses, en una tuberculación més o menys marcada. Les areolas són relativament grans i molt visibles, en abundant llana de color blanc cremoso a marró grisáceo. Les espines mostren una notable variabilitat en tamany i color i, per lo general, no es diferencien clarament en espines centrals i radials. Presenten una coloració de tipo córneo, que va del marró rojós obscur al negre lluent en la zona central, i en l'edat adquirixen tons grisáceos, mentres que les puntes solen mostrar una tonalitat grisa negruzca. Posseïxen de 4 a 7 espines centrals, tenen forma estesa i robusta i alcancen d'1,2 a 1,6 cm de llongitut. També tenen de 12 a 22 espines radials dispostes de forma radial, són més curtes i tenen llongituts compreses entre 0,1 i 1 cm.
Les flors són diürnes i presenten una forma ampla i d'embut. Medixen entre 1,5 i 2,5 cm de llongitut i alcancen fins a 4 cm de diàmetro. Apareixen durant l'estiu en areolas jóvens situades en una corona densament lanosa de tonalitat groguenca. Els segments interns del periant presenten color groc, mentres que els externs mostren en freqüència tonalitats rojoses. El estil és de color groc. El pericarpelo i el tubo floral són curts i escamosos, en escamas proveïdes de densos mechones de llana i llargues cerdes de color rojós.
El frut presenta un aspecte característic i alcança fins a 5 cm de llongitut. Mostra una forma globosa a claviforme i una coloració que varia del rosat al roig. Durant la maduració adquirix un aspecte inflado i s'obri per mig de poros basals. El pericarpi és inicialment carnoso, encara que l'interior permaneix sempre sec en alcançar la madurea. Les llavors presenten una forma àmpliament ovalada.[2][3]
Distribució i hàbitat
[editar | editar còdic]L'àrea de distribució natural d'esta espècie s'estén a lo llarc de la franja costera del Pacífic sudoriental, des del sur de Perú —en presència en els departaments d'Arequipa, Marcona, Moquegua i Tacna— fins al nort de Chile, concretament en zones interiors d'Arica, dins de la regió de Tarapacá.[2][4]
Esta espècie habita preferentment en biomas desérticos i de xara seca,[5] des del nivell de la mar fins a aproximadament els 1000 metros d'altitut.[4] Es desenrolla en ambients extremadament àrits, caracterisats per #sediment aluvials minerals pobres en nutrients, sols estèrils, dunes d'arena i ales ventoses expostes a l'Oceà Pacífic. En estes regions les precipitacions són casi inexistents i, durant gran part de l'any, la principal i en molts casos única font d'humitat procedix de la densa boira marina coneguda com garúa. Esta boira alvança terra adins, es condensa sobre la superfície arenenca del desert i proporciona humitat en forma de rocío, permetent la supervivència de la vegetació adaptada a estes condicions extremes.[3]
Ecologia
[editar | editar còdic]L'espècie forma part de les denominades comunitats de lomas, ecosistemes singulars que apareixen com a autèntiques illes de vegetació en mig del desert hiperárido. Estes comunitats estan compostes per combinacions molt variables de plantes anuals, perennes de vida curta, suculentes i xares leñosos, i es troben separades entre sí per àmplies extensions pràcticament desprovistas de vida vegetal.[3]
Entre les seues adaptacions morfològiques destaca la presència d'una espina grossa i robusta, que eixercita un paper fonamental en la protecció front al sobrecalentamiento, especialment en les planures obertes i en les ales expostes a una intensa radiació solar i a forts vents. Esta característica, junt en atres adaptacions fisiològiques, permet a l'espècie sobreviure i prosperar en un dels ambients més àrits del planeta.[3]
Taxonomia
[editar | editar còdic]La primera descripció d'esta espècie va ser com Echinocactus islayensis, publicada en 1861 pel botànic alemà Carl Friedrich Förster en la revista científica Hamburger Garten- Blumenzeitung 17: 160.[6][7]
Més vesprada, el botànic alemà Fred Kattermann va traslladar l'espècie al gènero Eriosyce, per lo que va passar a cridar-se Eriosyce islayensis. Va registrar estos canvis en el seu llibre Eriosyce (Cactaceae): The genus revised and amplified: 117, publicat en 1994.[5][8]
- Eriosyce: nom genèric format a partir de les paraules gregues erion (que significa 'llana') i sykē (que es traduïx com a 'figa'), en alusió als fruts coberts de llana que produïxen les plantes.[9]
- islayensis: epítet geogràfic que fa referència a la província peruana d'Islay, en el departament de Arequipa, lloc a on es va trobar l'espècie. El sufix llatí -ensis és comú en la nomenclatura científica per a indicar orige o pertinença.[10][11][12]
Subespecies
[editar | editar còdic]Actualment es distinguixen quatre subespecies:
| Image | Subespecie | Descripció | Distribució |
|---|---|---|---|
| Eriosyce islayensis subsp. divaricatiflora
(F.Ritter) Lodé, 2022 |
Presenta flors predominantment roig-violetas i espines curtes. | Perú | |
| Eriosyce islayensis subsp. grandis
(Rauh & Backeb.) G.J.Charles, 2003 |
Presenta tallos globosas, llaugerament ahusadas en la part superior, en areolas oblongas, densament cobertes de feltre gris. Les flors són de color groc pàlit.[13] | Perú | |
| Eriosyce islayensis subsp. islayensis | Presenta tallos globosos a cilíndrics en areolas molt lanudas i espines obscures i esteses. | Nort de Chile i Perú | |
| Eriosyce islayensis subsp. omasensis
(Ostolaza & Mischler) G.J.Charles, 2006 |
Presenta tallos aplanados, d'esfèrics a cilíndrics curts, en espines groguenques. Les flors són de color vert groguenc. | Perú |
Estat de conservació
[editar | editar còdic]En la Llesta Roja d'Espècies Amenaçades de la UICN, l'espècie està classificada com “Casi Amenaçada (NT)”. Esta categoria indica que, encara que actualment l'espècie no es troba en perill crític d'extinció, presenta una tendència negativa en les seues poblacions o enfronta amenaces que podrien situar-la en una categoria de major risc en un futur propenc si no s'apliquen mides de conservació adequades.
Entre les principals amenaces es troba el desenroll urbà en determinades zones de Perú, especialment en les localitats de Mollendo i Camaná. En el cas de Mollendo, l'expansió d'infraestructures i l'acondicionament d'àrees recreatives suponen una pressió significativa sobre l'hàbitat natural de l'espècie, provocant la fragmentació i degradació dels ecosistemes a on habita.
En l'extrem sur de la seua àrea de distribució, corresponent al nort de Chile, es presumix que el canvi climàtic està afectant greument a les poblacions. L'aument de la aridez i l'intensificació dels periodos prolongats de sequia estarien causant una elevada mortalitat i dificultant la regeneració natural de l'espècie. La combinació d'estes amenaces antrópicas i climàtiques incrementa la seua vulnerabilitat i reforça la necessitat d'implementar estratègies de conservació i gestió de l'hàbitat a llarc determini.[4]
Usos
[editar | editar còdic]Eriosyce islayensis es cultiva principalment com planta ornamental. Es tracta d'una espècie extremadament xerófila, de creiximent estival i llent, adaptada a sols molt secs. Com ocorre en molts cactus procedents dels deserts peruans, presenta certes dificultats de cultiu i resulta propensa a la pudrición si es manté en ambients en escassa ventilació.
La planta requerix un substrat per a cactus de textura arenenca i mineral, molt obert i de secat ràpit, en un drenage excelent. S'adapta be a exposicions solejades i molt lluminoses, encara que tolera l'ombra parcial. No obstant, el seu desenroll òptim necessita abundant llum solar; la falta de llum provoca estrés, creiximent deficient i una forma poc natural. Presenta bona tolerància a la calor.
El rec deu ser regular durant l'estiu, sempre en moderació, i deu evitar-se qualsevol excés d'aigua. Durant l'hivern, o quan les temperatures nocturnes descendixen per baix dels 10 °C, el substrat deu permanéixer completament sec. Els eixemplars adults resulten especialment sensibles a l'excés d'humitat i poden podrir-se en facilitat, sobretot despuix del transplant. En tests grans convé espayar encara més els recs.
Durant la temporada de creiximent n'hi ha prou en una única aplicació de fertilisant específic per a cactus i suculentes, ric en potassi i baix en nitrogen, diluït a la mitat de la dosis recomanada i incloent micronutrientes i oligoelementos. L'espècie prospera en sols pobres i un excés de fertilisació favorix un creiximent bla i més vulnerable a malalties fúngicas.
La planta necessita ambients molt secs i ben ventilats. La majoria dels problemes de cultiu es relacionen en l'excés de rec i la falta de ventilació, especialment en condicions de clima fresc, nuvolat o humit. Sobre la resistència tèrmica, requerix calor i una temperatura mínima hivernal recomanada de 5 °C, encara que pot soportar descensos puntuals fins a –5 °C i inclús temperatures alguna cosa inferiors durant periodos breus. També mostra bona tolerància a la calor.
En condicions adequades, les plagues solen ser poc freqüents. Aixina i tot, poden aparéixer aranyes roges, que es controlen per mig de pulverizaciones des de dalt, i cochinillas harinosas, tant en la part aérea com en les raïls, a on resulten més difícils de detectar. Cochinillas comuns, trips i pulgones rara volta causen problemes. La pudrición constituïx el principal risc sanitari i solament es manté baix control per mig d'un rec adequat i una bona aireación, ya que els fungicides resulten poc eficaços si les condicions de cultiu no són correctes.
La propagació es realisa generalment per llavors, ya que rara volta produïx hijuelos, o per mig d'esgall. Les llavors se sembren en primavera, en substrat arenenc fi i be drenado, cobrint-les en una fina capa de gravilla i regant des d'avall per a evitar el pansiment. Durant les primeres semanes convé mantindre una humitat elevada per mig d'una coberta transparent, que es retira de forma progressiva per a acostumar les plántulas a condicions més seques. Les pulverizaciones es reduïxen gradualment a mida que les plantes creixen. Les plántulas no deuen manipular-se fins que desenrollen un bon sistema radicular, moment en el que poden transplantar-se a tests individuals. En molts casos es recorre a l'esgall sobre portainjertos resistents, com Selenicereus sp., per a reduir el risc de pudrición radicular i facilitar el cultiu a llarc determini. Les plantes adultes importades directament del seu hàbitat natural solen presentar grans dificultats per a arrelar i acostumar-se al cultiu.[3]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Ministeri del Mig ambient: Eriosyce islayensis».
- ↑ 2,0 2,1 Anderson, Edward F.; Eggli, {{{nom2}}}; Anderson, {{{nom3}}} (2005). (en alemà), Ulmer, pp. 260-261. ISBN 978-3-8001-4573-7.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 «Eriosyce islayensis». www.llifle.net. Consultat el 2026-01-05.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 «Eriosyce islayensis: Càceres, F., Pinte, R., Ostalaza, C. & Roque, J.: The IUCN Ret List of Threatened Species 2017: i.T152330A121469600».International Union for Conservation of Nature.doi:10.2305/IUCN.UK.2017-3.RLTS.T152330A121469600.en.Consultat el 2026-01-05.
- ↑ 5,0 5,1 «Eriosyce islayensis (C.F.Först.) Katt. | Plants of the World Online | Kew Science» (en en). Plants of the World Online. Consultat el 2026-01-05.
- ↑ «Echinocactus islayensis C.F.Först. | Plants of the World Online | Kew Science» (en en). Plants of the World Online. Consultat el 2026-01-05.
- ↑ (1861) [1], R. Kittler, p. 160.
- ↑ «Eriosyce islayensis | International Plant Names Index». www.ipni.org. Consultat el 2026-01-05.
- ↑ «Eriosyce» (en en). Dictionary of 🌵 Cactus Names. Consultat el 2025-12-29.
- ↑ «Eriosyce islayensis» (en en). Dictionary of 🌵 Cactus Names. Consultat el 2026-01-05.
- ↑ Eggli, Urs; Newton, Leonard I. (2004). (en en), Springer, p. 119. ISBN 978-3-642-05597-3.
- ↑ «Sobre el sufix -ENSE» (en és). Etimologies de Chile - Diccionari que explica l'orige de les paraules. Consultat el 2025-12-29.
- ↑ Backeberg, Curt (1957). [2] (en alemà), pp. 1886-1887.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Eriosyce islayensis» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.