Espanya durant la guerra de l'Independència espanyola
El periodo en el que Espanya és ocupada per les tropes franceses durant la guerra de l'Independència Espanyola comprén des de 1808, en les successives renúncies al tro de Carlos IV, que cedix els seus drets a Napoleón Bonaparte, i Fernando VII que torna la corona al seu pare, conegudes com Abdicació de Bayona, fins al Tractat de Valençay en 1813, i la restauració de Fernando VII en 1814.
Durant eixos anys, l'emperador dels francesos va impondre al seu germà José com rei d'Espanya, que va intentar mantindre la Monarquia Espanyola com un Estat satèlit al servici dels interessos del Primer Imperi Francés. Al temps, les autoritats espanyoles contràries als francesos varen declarar a Fernando VII llegítim rei i varen establir un govern a través l'organisació de Juntes Locals i, més vesprada, una Junta Suprema Central, en les que planificar la lluita contra els eixèrcits napoleònics.
La Guerra de l'Independència
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Guerra de l'Independència Espanyola.
Despuix de l'abdicació de Carlos IV i el gresca d'Aranjuez, l'eixèrcit francés estava establit en vàries ciutats espanyoles, a l'espera de l'invasió de Portugal. Carlos IV va demanar a Napoleón que li ajudara a recuperar el tro, i est, que va negar el seu reconeiximent a Fernando VII com a nou rei, va sometre a fortes pressions al mateix; el 6 de maig Fernando VII va tornar la corona a Carlos IV, qui es va afanyar a cedir-li-la a Bonaparte per a que restablira l'orde. Fernando VII havia nomenat una Junta de Govern presidida per l'infant don Antonio, va rebre pressions del cap de les forces franceses en Espanya, el mariscal Joaquín Murat, per a traure de la presó a Godoy. Va cedir la Junta i va provocar irritament popular. Els francesos eren ya vists com a eixèrcit d'ocupació contrari al rei Fernando. El 2 de maig Murat va donar orde de que es traslladara a França al fill menor de Carlos IV, l'infant Francisco de Paula, en rebelió generalisada en els carrers de la capital.
L'ocupació francesa
[editar | editar còdic]Murat va establir un pla de conquista en dos grans eixèrcits contra els núcleus de resistència fernandina i va assegurar la ruta entre Vitòria i Madrit; Saragossa, Girona i Valéncia varen ser sitiades i l'eixèrcit enviat a Andalusia va prendre Còrdova i la va saquejar. Quan retornaven cap a Madrit els va eixir al pas l'eixèrcit del general Castanys el qual els infligió la derrota en Bailén el 22 de juliol. Els francesos varen tindre que alçar els seges i el rei José va abandonar la capital per a refugiar-se en Vitòria. Esta victòria va animar la resistència contra França en varis països i en l'autumne de 1808, l'emperador va entrar en Espanya i va saquejar Burgos, va derrotar els eixèrcits i va entrar en Madrit el 2 de decembre, per lo que José I va retornar a la capital. Mentres, va entrar en Espanya procedent de Portugal un eixèrcit britànic que va ser obligat a retirar-se a Galícia. Al començament de 1810 l'ofensiva imperial va aplegar fins a les proximitats de Lisboa, pero va ser detinguda en la llínea fortificada despuix de la que estaven les forces britàniques, portugueses i espanyoles.
L'Espanya napoleònica
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Espanya napoleònica.
Quan Fernando VII va partir cap a Bayona, en maig de 1808, va dispondre que totes les institucions cooperaren en les autoritats franceses. En benefici de dita colaboració, el Consell de Castella va acceptar la convocatòria en la localitat francesa de Bayona d'una Assamblea de Notables espanyols, a proposta de l'emperador. El propi Consell va organisar l'Assamblea, per als que varen ser elegits 150 individus del clero, la noblea, les ciutats, institucions militars i econòmiques, i les universitats. D'estos 150 solament varen acodir a Bayona 65. L'Assamblea va ratificar l'accés a la Corona de José I i va aprovar en pocs canvis un text constitucional, elaborat per l'entorn de Napoleón. La majoria dels notables que varen assistir a Bayona no varen percebre cap contradicció entre el seu patriotisme i la colaboració en el nou rei. Al cap i a la fi, el relleu en la titularitat de la Corona s'havia efectuat, a lo manco en apariència. Per una atra part, no era la primera volta que una dinastia estrangera cenyia la Corona espanyola: en començar el XVIII, la casa de Borbón va vindre a Espanya des de França, en acabant de que l'últim membre de la Casa de Habsburgo, Carlos II, fallira sense descendència.
José I va promulgar l'Estatut de Bayona el 7 de juliol de 1808. Com a text constitucional s'enquadra dins de les denominades cartes otorgades, perque no va ser producte d'un acte sobirà de la nació reunida en Corts, sino una concessió regio. El text estava imbuido d'un esperit reformiste, d'acort en l'ideari ilustrat, pero adaptat a la realitat espanyola per a guanyar el respal de les èlits del Antic Règim. Reconeixia la confesionalitat catòlica de l'Estat i la prohibició d'eixercir qualsevol atra religió. No contenia una declaració expressa sobre la separació de poders, pero invocava l'independència del poder judicial. El poder eixecutiu residia en el rei i en els seus ministres. Les Corts eren estamentals, al modo de l'Antic Règim, integrades pel Clero, la Noblea i el Poble. Llevat en lo tocante al presupost, la seua capacitat per a elaborar lleis estava mediatizada pel poder del monarca. De fet, el rei només estava obligat a convocar Corts una volta cada tres anys. No contenia referències expresses a l'igualtat jurídica dels ciutadans, encara que sí les hi havia implícites en prescriure l'igualtat davant l'impost, l'abolició dels privilegis i l'igualtat de drets entre els espanyols d'Amèrica i la metròpoli. Aixina mateix, la Constitució reconeixia la llibertat d'indústria i de comerç, la supressió de privilegis comercials i l'eliminació de les aduana internes.
Conforme es va estendre el tumult contra l'ocupació, molts dels que varen cooperar al principi en la dinastia de Bonaparte varen abandonar les seues files. Pero junt al rei José I varen permanéixer numerosos espanyols, que varen nutrir la seua administració i que varen ser coneguts com els afrancesados, la mera existència dels quals conferix a la Guerra de l'Independència un caràcter de guerra civil. Els afrancesados eren hereus del reformisme ilustrat i varen vore en l'arribada dels Bonaparte la possibilitat de modernisar el país. Molts havien eixercit responsabilitats de govern en Carlos IV. Era el cas, per eixemple, de Francisco Cabarrús, antic responsable de finances, o de Mariano de Urquijo, Secretari d'Estat. Pero també hi havia escritors, com el dramaturc Leandro Fernández de Moratín, erudits com Juan Antonio Llorente o el matemàtic Alberto Llesta, i músics, com Fernando Sor. Amén d'una pléyade de burócratas i militars de menor relleu.
A lo llarc de la guerra, José I va tractar d'eixercir plenament la seua potestat com a rei d'Espanya, preservant certa autonomia per al seu govern front als designis del seu germà Napoleón. En este sentit, molts afrancesados varen creure que l'única possibilitat de mantindre l'independència nacional passava per colaborar en la nova dinastia, puix quant major anara la resistència front als francesos, major seria la subordinació del Regne a l'eixèrcit imperial, i de la política a les necessitats de la guerra. De fet, açò últim va ser lo que va ocórrer: encara que en el territori dominat pel rei José I una administració racional i moderna va reemplaçar a les institucions del Antic Règim, el permanent estat de guerra va reforçar el poder dels mariscals francesos, que a penes varen permetre actuar a les autoritats civils. Al final de la lluita, quan les tropes imperials varen retornar a França, varen partir en elles cap a l'exili entre 10 000 i 12 000 espanyols que havien colaborat, d'un o un atre modo, en l'administració de José I.
La revolució institucional
[editar | editar còdic]Junta Suprema Central
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Junta Suprema Central.
La Junta de Govern i el Consell de Castella, instruments ara de la política napoleònica, varen perdre autoritat fòra dels núcleus controlats, el nomenament de Murat com a lloctinent general del regne. Les instruccions que Fernando VII va fer aplegar per a que encapçalaren la resistència varen ser desobedides. Varen resorgir velles institucions regionals, com les Corts d'Aragó o la Junta General del Principat d'Astúries, mentres en atres llocs es creaven Juntes Supremes per a cobrir el buit de poder i dirigir la lluita contra els imperials que buscaven assegurar la continuïtat de l'Antic Règim. Les diverses Juntes Provincials varen ser establint mecanismes de coordinació. En les capitals es varen constituir Juntes Supremes que subordinaven a les provincials. El Consell de Castella va intentar constituir una Junta Suprema Central. El 25 de setembre de 1808, es va constituir en Aranjuez la Junta Suprema i Gubernativa del Regne.
Les corts de Càdis
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Corts de Càdis.
En 1810, la Junta Central va tindre que traslladar-se de Sevilla a Càdis per a escapar de l'alvanç francés. Els seus membres la varen dissoldre i varen traspassar els seus poders a un Consell de Regència. Els cinc regentes varen convocar la reunió de les Corts en Càdis. Es preveen unes Corts en representació estamental, pero ni en la metròpoli, ni en les colónies americanes, podien funcionar els mecanismes electorals, per lo que l'assamblea va perdre el seu caràcter estamental en benefici de la representació territorial, amprant suplents entre els propis veïns de Càdis. Les Juntes de Govern d'Amèrica no varen reconéixer sobirania al Consell de Regència ni a les Corts d'Espanya.
En 1809, la Junta central havia marcat un punt de ruptura en el règim centraliste borbònic respecte a la sobirania d'Amèrica en otorgar representació sobirana als pobles americans en la real orde del 22 de giner de 1809.[1] Les Abdicació de Bayona no podien traspassar el patrimoni del monarca sense el consentiment del regne (doctrina del pacte). De manera que les Juntes americanes reasumieron la seua llegitimitat no de la "Vacatio regis", considerada illegítima, sino de les lleis de les Sèt Partides, que els reconeixien "el dret a constituir-se en junta".
La Constitució de 1812
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Constitució espanyola de 1812.
Les Corts varen obrir les seues sessions en setembre de 1810 en l'Illa de León. Les componien 97 diputats (serien 223 en 1813 en Madrit) 47 eren suplents d'entre els residents en Càdis, aprovaven un decret pel que manifestaven representar a la Nació espanyola i es declaraven llegítimament constituïts en Corts generals i extraordinàries, en les que residia la sobirania nacional. Juraven com a rei a Fernando VII anulant l'abdicació de Bayona, assumien en exclusiva la competència llegislativa i encomanaven l'eixecutiva a la Regència, donant conte esta a les Corts. L'Assamblea Extraordinària subordinava el poder eixecutiu al llegislatiu, establint aixina el principi parlamentarista a partir de la divisió de poders. Abans de redactar la Constitució, les Corts varen aprovar el Decret de llibertat d'imprenta, va obrir als bandos polítics la possibilitat d'expondre les seues posicions davant el tema de la Constitució i influir en l'opinió pública. El proyecte sobre el que es va basar la Constitució va ser encomanat a una Comissió parlamentària, redactada per un dels seus membres i promulgada el 19 de març. Constava de 384 artículs, 10 títuls i proclamava la sobirania de la Nació espanyola, unió d'individus, ciutadans justs i benèfics i la religió catòlica oficial de l'Estat. Establia una Monarquia parlamentària en unes Corts unicamerales, s'assentava la divisió de poders, marcava preponderancia del Llegislatiu sobre l'Eixecutiu i es garantisava aixina l'independència dels Tribunals. La Constitució terminava en l'orde estamental i en la monarquia absoluta. Era l'instrument fonamental per a la construcció d'un Estat que reflectira la nova realitat nacional sorgida de la llarga lluita.
El desenroll llegislatiu
[editar | editar còdic]Despuix de l'aprovació de la Constitució, les Corts varen continuar les seues sessions en caràcter extraordinari fins a setembre de 1813, a la tornada de Fernando, es varen transformar en Corts ordinàries. La Cambra legisló una série de reformes socials i econòmiques:
- Llei de señoríos, abolia els vínculs jurídics que pervivien en el règim senyorial i incorporava llegalment els señoríos jurisdiccionals, si es mantindrien com a propietat privada. Les Corts varen validar la desamortisació eclesiàstica de José I i varen suprimir l'Inquisició.
- En el terreny econòmic: varen declarar llibertat de cultiu, venda i transport de productes agrícoles, o l'autorisació per a entancar les seues finques. Els diputats varen suprimir el Concejo de Mesta. L'Indústria es legisló en llibertat per a crear empreses i contractar treballadors (desapareixen gremis). La Facenda no va prosperar pero les Corts varen apuntar llínees d'actuació futura del lliberalisme; substitució de les contribucions indirectes o imposts directes, supressió de les aduana i càrregues fiscals al comerç interior. El campesinado sense terra i el proletariat industrial, varen sofrir les conseqüències negatives del procés de lliberalisació.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Guerra, François-Xavier. Les revolucions hispàniques: independències americanes i lliberalisme espanyol. 1995. Madrit.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Jean-René Aymes, L’Espagne contre Napoléon. La guerre d’indépendance espagnole 1808-1814, Paris, Nouveau Monde éditions, fondation Napoléon, 2003.
- W.F.P. Napier, Histoire de la Guerre de la Péninsule 1807-1814, Volume 1, relié, carte en couleur hors texte, Éditions Champ Lliure, Paris, 1983. Traduit de l'anglais parell li général Mathieu Dumas.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
| Predecessor: Reformisme borbònic |
Archiu:España y Portugal.jpg Periodos de l'història d'Espanya Espanya durant la guerra de l'Independència Espanyola |
Successor: Restauració absolutista |
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «España durante la guerra de la Independencia española» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.