Espanyol peruà

El espanyol peruà (és-PE) és l'idioma espanyol o castellà utilisat en la República del Perú com una de les seues llengües oficials.

Història

L'idioma espanyol va aplegar a Perú en la Conquista en 1532 en els seus dialectes extremeny, andalús i canari de l'época, rebent poc despuix forta influència del dialecte castellà.

En un inici va ser parlat solament pels espanyols i els mestizos de les ciutats, el món rural andino va continuar parlant el quechua, aimara i les demés llengües indígenes per quatre sigles, sent majoritàries fins a la primera mitat de el XX.

Classificacions

L'espanyol peruà, reflex de la variada geografia i confluència cultural del Perú, ha segut objecte de numerosos anàlisis llingüístics a lo llarc del temps. Este territori, caracterisat per la presència de regions costeres, andinas i amazónicas, ha desenrollat variants dialectals distintives, influenciades tant per llengües indígenes com pel procés evolutiu de l'espanyol des de la colonisació. Diversos llingüistes i acadèmics, des de el XX fins a la data, han propost classificacions que busquen agrupar i descriure estes variants. Les propostes van des de la classificació primerenca de Benvenutto Murrieta en 1936, que distinguix quatre àrees dialectals, fins a aproximacions més recents, com la presentada per Marticorena en 2010. A continuació, s'exploren estes classificacions en l'objectiu d'oferir una visió panoràmica sobre la diversitat de l'espanyol en el territori peruà:

Murrieta (1936)

Benvenutto Murrieta va propondre en 1936 quatre àrees dialectals:

• Regió del llitoral nort
• Regió del llitoral centre i sur
• Regió serrana, que comprén també l'extrem sur del llitoral
• Regió de la montanya (és dir, amazónica).

Escobar (1978)

Tirant mà d'una traça fonològica de gran rellevància en la dialectologia hispànica, la distinció o indistinció de les consonante palatals sonores /ʝ/ i /ʎ/, l'autor propon una primera divisió de l'espanyol peruà matern en dos tipos:

• Tipo 1 o castellà andino: presentaria contrast funcional entre les consonante en qüestió.
  • varietat andina pròpiament dita,
  • varietat altiplánica i
  • varietat andina del llitoral i vages occidentals sureño

• Tipo 2 o castellà no andino o ribereño: es caracterisaria per l'indistinció en favor de /ʝ/ o yeísmo.
  • castellà del llitoral norteny i central i
  • castellà amazónico

Caravedo (1992a, 1992b)

Tres varietats majors a l'interior de l'espanyol peruà:

• Espanyol costeño
• Espanyol andino
• Espanyol amazónico

Marticorena (2010)

Marticorena dividix l'espanyol peruà en

• Castellà Tipo 1 o andino
  • castellà andino pròpiament dit i amazónico,
  • el castellà altiplánico i
  • el castellà del llitoral i vages occidentals sureño
• Castellà Tipo 2 o no andino

Vore també

• Idiomes del Perú
• Espanyol peruà ribereño
• Espanyol andino
   Espanyol arequipeño
• Espanyol amazónico
   Espanyol iquiteño
• Espanyol equatorial
• Cheringa (llingüística)
• Etnografia del Perú

Bibliografia adicional

• (2001).Discurs, identitat i gènero en el castellà peruà.Pontifícia Universitat Catòlica del Perú.Consultat el 15 d'octubre de 2022.
• (2021).Routledge Studies in Hispanic and Lusophone Linguistics.Séries Editor: Dona-li Koike. University of Texas at Austin.Consultat el 15 d'octubre de 2022.
• Eckkrammer, Eva Martha (2021). De Gruyter (ed.). Manuel de l'espanyol en Amèrica (en Espanyol). ISBN 9783110332780.
• Escobar, Alberto. Institut d'Estudis Peruans (ed.). Variacions sociollingüístiques del castellà en el Perú, IEP edicions.
• Sorbet, Piotr (2019). «Els gallismes péruviens», Białostockie Archiwum Językowe, 19: 391-402.