Anar al contingut

Espill frontal

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Espill frontal
Erro al crear miniatura:
Espill frontal

El espill frontal és un instrument propi de sí mateixa de l'otorrinolaringologia que consistix en un espill cóncau en un forat que l'explorador se subjecta en el cap per mig d'una cinta. S'usa per a concentrar i orientar els rajos lluminosos procedents d'una font externa cap a una cavitat (típicament la cavitat oral) i permetre simultàneament el seu examen, sense produir ombres. En l'aparició d'atres instruments (fibroscopi, otoscopi, llanternes tipo llapis), el seu us és cada volta menys habitual.

L'espill frontal, junt en el fonendoscopi, és un element propi de les caricatures dels meges, especialment dels meges de capçalera i dels otorrinolaringólogos.

Invenció i orige

[editar | editar còdic]

En 1841, el mege alemà Friedrich Hoffmann inventa un dispositiu consistent en un espill cóncau en un forat central i un mànec per a la seua subjecció, que permetia examinar les cavitats de l'organisme humà (orals, faríngees, nassals i auditias, aixina com el conducte genital de la dòna, i el recte). L'espill s'utilisava per a la reflexió de rajos solars, si ben més vesprada es varen usar atres fonts de llum artificial, com una llàntia d'alcohol o querosén. Dit dispositiu va tindre una ràpida acceptació per part dels otólogos més afamados de l'época.

La necessitat de tindre abdós mans lliures durant l'examen dels pacients o la realisació de determinades intervencions quirúrgiques, va motivar el perfeccionament ulterior del dispositiu ideat per Hoffmann. Johann Czermak li va adossar un refillol per a sostindre-ho entre les dents, mecanisme que tampoc va produir resultats satisfactoris. Posteriorment va tindre la simple, pero lluenta ocurrència de fixar l'espill a un cintillo que s'ajustava al voltant del cap.[1]

Descripció i us

[editar | editar còdic]

Consistix en un espill cóncau en un orifici en el centre i fixat, per mig d'un colze mòvil, a una cinta semirrígida que es coloca al voltant del cap de l'explorador, permetent que este tinga les mans lliures.

El diàmetro de l'espill pot variar entre 9 cm i 12 cm.L'espill concentra la llum reflectida a una distància de 25-30 cm, que correspon a la distància visual de l'explorador.

L'espill deu colocar-se en l'orifici just davant de l'ull no dominant (normalment l'esquerre). Cal tindre habilitat per a dirigir la llum al lloc precís que es vol explorar sense tindre que posar el cap en postures forçades.[2]

L'espill frontal reflectix la llum d'una llàntia colocada al costat del pacient que apunta directament al mege i per tant a l'espill frontal. L'espill reflectix la llum al punt a explorar, que el mege alcança en visió estereoscópica si s'ha posat correctament l'espill.

El llibre Atenció Primària. Conceptes, organisació i pràctica clínica[3] descriu d'esta manera els passos a seguir per a un us correcte de l'espill frontal.

  1. Colocació d'una font de llum (llàntia) 50 cm per darrere i lateralment a la cadira d'exploració que ocupa el pacient (a la dreta d'este).
  2. Colocació de l'espill frontal en la front de l'explorador que es troba assentat front al pacient, de manera que tape l'ull del costat que està situada la font de llum (ull esquerre).
  1. Acte seguit l'explorador tanca l'ull contralateral (ull dret) i mira a través de l'orifici de l'espill frontal (ull esquerre), movilisant l'espill fins que el seu camp visual coincidixca en el de la llum reflectida.
  2. Finalment, l'explorador obri l'ull contralateral (dret) per a obtindre una visió binocular i iniciar l'inspecció.

Notes i referències

[editar | editar còdic]
  1. (2008).Revista d'otorrinolaringologia i cirugia de cap i coll.(68)
  2. «Guia de classes pràctiques d'Otorrinolaringologia. Universitat d'Alcalà.». Archivat des d'el original, el 22 de març de 2017. Consultat el 10 de decembre de 2011.
  3. Martín Zurro; Cano Pérez, {{{nom2}}}. Atenció Primària. Conceptes, organisació i pràctica clínica, Ed. Elsevier.