Otorrinolaringologia

La otorrinolaringologia (ORL), el nom oficial de la qual és «otorrinolaringologia i cirugia de cap i coll», és l'especialitat mèdic-quirúrgica enfocada en l'estudi de les malalties del oït, quan són tant auditives com del equilibri, i de les vies respiratòries superiors i part de les inferiors (nas, sens paranasals, faringe i laringe). També s'encarrega de la cirugia relacionada en la glándula tiroides. Les cirugia traumatològica, oncològica, plàstica, estètica i reparadora de la cara i el coll també s'inclouen en l'àmbit d'esta especialitat mèdic-quirúrgica. No obstant, la patologia quirúrgica de dents, genivas, llengua, mandíbula i maxilar correspon tant al odontólogo com al cirugià maxilofacial, si be en ocasions les seues competències específiques se superponen.

Etimologia

El terme és una combinació de formes combinades de neolatín (oto- + rrino- + laringo- + -logía) deriva de quatre paraules en Grec antic: οὖς ous (gen.: ὠτός otos), "oït", ῥίς rhis, "nas", λάρυγξ larynx, "laringe" i -λογία logia, "estudi" (cf. Greek ωτορινολαρυγγολόγος, "otorrinolaringólogo").

En molts idiomes esta especialitat es diu comunament nas-gola-orella o gola-nas-orella.

Especialitats

• Rinología. Estudia afeccions nassals i de cavitats paranasals i de les cirugia del nas en fins funcionals i/o estètics.
• Laringología. Estudia afeccions i alteracions de la laringe que afecten la calitat de la veu.
• Audiología, estudia les alteracions relacionades en l'oïment, especialment sordera i hipoacusias (perceptiva i receptiva).
• Otoneurología. S'encarrega de l'estudi de patologies associades a processos vertiginosos, tals com el síndrome de Ménière, la otoesclerosis i atres patologies relacionades en l'equilibri, aixina com alteracions secundàries de l'oïment ademés de problemes secundaris d'infeccions cròniques de l'oït.
• Otorrinolaringologia pediàtrica. Se centra en les malalties de l'especialitat en la població infantil.
• Otorrinolaringologia oncològica. El seu camp d'actuació són les malalties neoplásicas o càncer, que afecten a laringe, nas i oïts.

Història

El Papir d'Ebers, redactat en l'antic Egipte en el 1500 abans de Crist, conté un capítul titulat "Remeis per a l'oït en oïment dèbil".

En 1492, Gasparo Tagliacozzi, professor d'anatomia de l'Universitat de Bolonya, usava colgajos del braç per a reconstruir el nas de pacients accidentats. Per això, va anar durament atacat per l'iglésia del seu temps, qui vea en esta pràctica un atentat contra la voluntat divina.

En el XIX va haver numerosos alvanços tècnics relacionats en esta especialitat mèdica: en 1828 es va inventar el tonsilotomo, una espècie de pinça en una guillotina de metal per a realisar més ràpidament l'amigdalectomía. En 1854 Manuel Patricio Rodríguez García o Manuel García, mestre de vora espanyola radicada en Anglaterra, va inventar una série d'espills manuals, el laringoscopio, usant la llum natural per a inspeccionar la laringe i les cordes vocals. Per açò i un tractat de fisiologia de la veu va ser guardonat en el doctorat honoris causa per diverses universitats europees. En 1861 la malaltia de Ménière és descrita pel mege francés Prosper Ménière, naixcut en Angers el 18 de juny de 1799.

A finals d'el XIX apareixen els primers mèdics especialistes i la càtedra comença a ser duta de manera oficial en les universitats. L'especialitat estava fusionada en aquells anys en l'oftalmologia i a eixos meges li'ls cridava especialistes en ulls, oïts, nas i gola, pero bestreta mèdiques en branques com anestesiología i cirugia espentaven a l'especialisació. Es donaven primers passos en cirugia otològica i en cirugia rinològica. Durant tot el XIX es varen començar a realisar movilisacions de l'estrebe, descrivint-se tècniques i instruments per a això, comprovant-se que l'extirpació del estrebe no destruïa l'oïment. En 1911, Hennebert va publicar que, en pacients en sífilis congènita, en aplicar pressió sobre el conducte auditiu extern (CAU) i, d'esta manera, movilisar mínimament la membrana timpànica, es produïen síntomes i signes vestibulars.

Maurice H. Cottle, el que seria tal volta, despuix de Jacques Joseph, el cirugià nassal més influent en el XX, va nàixer en Anglaterra en 1898, traslladant-se a França quan tenia dotze anys i, en la seua adolescència, a Estats Units. En 1944, en l'Illinois Masonic Hospital, el Dr. Cottle va impartir les seues primeres classes de cirugia nassal. Els seus cursos d'una semana de duració varen atraure a otorrinolaringólogos de todas partes d'Estats Units i del restant del món. En 1954 va organisar i va formar l'American Rhinologic Society. Va inventar múltiples instruments quirúrgics i és autor de l'abordage nassal maxila-premaxila, el qual és utilisat actualment per a qualsevol cirugia septal. Va fallir en 1982.

Les malalties de l'articulació temporomandibular (ATM) varen ser ya reconegudes des dels temps d'Hipócrates, pero va anar el otorrinolaringólogo James B. Costen, en 1934, el primer que va agrupar un conjunt de síntomes que va relacionar en un trastorn funcional de l'articulació temporomandibular que posteriorment es coneixeria en el seu honor com síndrome de Costen.

En 1953, la companyia Zeiss Optical va introduir el primer microscopi quirúrgic dissenyat específicament per a la cirugia d'oït. L'introducció d'esta bestreta tecnològica va permetre un major control del camp operatorio, oferint importants millores en els resultats quirúrgics.

Malalties

Algunes de les malalties més freqüents incloses en l'àmbit de l'especialitat són Otitis, incloses otitis externa, otitis mija i les seues complicacions, traumatismes de l'oït, laberintitis, hipoacusia, vèrtic, malaltia de Ménière, neurinoma de l'acústic, epistaxis, rinitis, amigdalitis i les seues complicacions, sinusitis i les seues complicacions, tumors de nas i sens paranasals, faringitis, adenoides, tumors de la rinofaringe, laringitis, càncer de laringe i cossos estranys de les vies aérees superiors.

Sentits del gust i de l'olfat anormals

Síntomes

El sentit de l'olfat anormal pot referir-se a una disminució o absència del sentit de l'olfat, a olorar olors que en realitat no estan presents o a l'incapacitat per a identificar olors. Açò pot afectar significativament la calitat de vida del pacient, provocant ansietat i un menor fruïment del menjar. En ocasions, els canvis en el gust i l'olfat poden ser perillosos per als pacients, com quan no es pot olorar el fum o atres olors d'advertència.

Causes de les alteracions del sentit del gust i de l'olfat

Les causes més comunes dels trastorns de l'olfat són les malalties nassals i/o dels sens paranasals, les infeccions víriques de les vies respiratòries superiors i els traumatismes craneoencefàlics. Les causes més comunes dels trastorns del gust són les infeccions de les vies respiratòries superiors i els traumatismes craneoencefàlics. Atres causes poc freqüents d'abdós trastorns són les masses en els conductes nassals o orals, els problemes endocrinos, els efectes secundaris dels medicaments i els processos degeneratius del cervell.

Diagnòstic

El primer pas en el diagnòstic és una anamnesis i una exploració física minucioses. És important proporcionar informació al mege sobre malalties respiratòries, síntomes nassals o sinusals, antecedents de traumatismes, atres afeccions mèdiques i us de medicaments.

Tractaments

Els tractaments dels trastorns del gust i l'olfat es dirigixen a la causa subjacent. Les afeccions nassals o sinusals deuen tractar-se en medicació o teràpia quirúrgica, depenent de la gravetat de la malaltia. Els trastorns endocrinos, com l'hipotiroïdisme, deuen tractar-se adequadament. Els medicaments que puguen estar causant les alteracions de l'olfat i/o el gust poden substituir-se a voltes per una atra medicació.

Cirugia

Dins de les intervencions practicades pels especialistes en otorrinolaringologia s'inclouen l'amigdalectomia, rinoplàstia, adenoidectomía, mastoidectomía, miringotomía, laringectomía, turbinoplastia i septoplastia.

Reparació de reconstrucció microvascular

La reparació de reconstrucció microvascular és una operació comuna que es realisa en pacients que consulten a un otorrinolaringólogo. És un procediment quirúrgic que consistix en moure una peça composta de teixit del cos del pacient i moure-la cap al cap o el coll. La reconstrucció microvascular de cap i coll s'usa per a tractar càncers de cap i coll, inclosos els de laringe i faringe, cavitat oral, glándulas salivals, mandíbules, calota, sens paranasals, llengua i pell. El teixit que es mou en major freqüència durant este procediment és el dels braços, les cames i l'esquena, i pot provindre de la pell, els ossos, el greix o els músculs. En fer este procediment, la decisió sobre quin es mou està determinada per les necessitats reconstructives. La transferència del teixit al cap i el coll permet als cirugians reconstruir la mandíbula del pacient, optimisar la funció de la llengua i reconstruir la gola. Quan les peces de teixit es mouen, requerixen el seu propi suministrament de sanc per a tindre la possibilitat de sobreviure en la seua nova ubicació. Una volta completada la cirugia, els gots sanguíneus que alimenten el transplant de teixit es tornen a conectar a nous gots sanguíneus en el coll. Estos gots sanguíneus generalment no tenen més d'1 a 3 milímetros de diàmetro, lo que significa que estes conexions deuen realisar-se en un microscopi, raó per la qual este procediment es denomina "cirugia microvascular."

Vore també

• [[Archiu:{{#switch:Medicina|20px|Vore el portal sobre Medicina]] Portal:Medicina. Contingut relacionat en Medicina.

• Audiología
• Càncer de cap i coll
• Cirugia oral i maxilofacial
• Espill frontal
• Otoscopio
• Teràpia del llenguage

Enllaços externs

Erro al crear miniatura: Otorrinolaringologia en el Viccionari. Plantilla:RAER

• drfranklincalle. com/rinologia-nariz-tapada-ecuador-cuenca. html Malalties que tracta l'otorrinolaringologia