Estany El Juncal
El estany El Juncal era un important cos d'aigua ubicat en les proximitats de l'actual ciutat de Viedma. D'uns 60 km de llongitut i 4 km d'ample, s'estenia de forma paralela al riu Negre separada d'ell per aproximadament 6 o 7 km. Com a font de recursos animals i vegetals en mig de la replanell patagónica, va anar un ambient molt habitat per diferents poblacions humanes. Els vestigis d'eixes poblacions constituïxen importants llocs arqueològics que varen ser estudiats per numerosos investigadors des de el XIX.[1]
Història recent
[editar | editar còdic]
El riu Negre és navegat per primera volta per europeus el 22 de febrer de 1779, establint-se el Fort del Carmen (actuals localitats de Viedma i Carmen de Patagones) el 22 d'abril d'eixe mateix any. L'estany lindante al riu seria "descoberta" pels espanyols el 30 de novembre de 1780.[2]
En 1829 el naturaliste francés Alcide d'Orbigny va realisar la següent descripció de l'estany:
El 29 de maig de 1829 d'Orbigny va presenciar també l'inundació del Fort del Carmen.
A mitan de 1870 va ocórrer una atra inundació pero la més greu va ser l'inundació en 1899 ―en greus conseqüències per a la població de Viedma i afores―. Despuix d'esta última varen començar una série d'evaluacions tendientes a controlar el caixer del riu i els desbordes de l'estany.[4]
Dessecació
[editar | editar còdic]L'ingenier Cessar Cipolletti va sugerir canals de desaiguador i l'obstrucció de les boques d'entrades en els zanjones que alimentaven l'estany. Al poc temps l'ingenier Eliseo Schieroni va tindre al seu càrrec la construcció d'una part del proyecte de canal de desaiguador.
Finalment es varen construir els terraplens i la terra va començar a utilisar-se per a ganaderia. Cap a la década de 1930, l'estany va ser totalment desecada, conseguint evitar anegamientos i inundacions de la zona i millorar les vies de comunicació entre els pobles veïns.[5]
Assentaments
[editar | editar còdic]Les vores de l'estany varen ser poblats per grups humans des de fa casi 3000 anys.[6] Els vestigis d'eixos assentaments varen cridar l'atenció dels primers naturalistes que varen visitar la regió durant viages exploratoris des de el XIX. En particular, enormes concentracions de sepelis humans (cementeris) donen conte de l'us intensiu de l'estany per diferents poblacions humanes.
Després de la dessecació de l'estany, les obres realisades per a preparar els terrenys agrícoles varen provocar la troballa d'una série de sepelis. En 1970 un equip dirigit per Rodolfo Casamiquela va extraure esquelets en mòles d'algeps.[7] Eixos esquelets varen ser preparats per a ser exhibits en diferents museus regionals de la Província de Riu Negre, atenent a paràmetros museológicos de l'época. Un d'ells va ser traslladat al Museu Provincial Carlos Ameghino de la ciutat de Cipolletti i, d'allí, en calitat de préstam, al Museu Estació Cultural, de la ciutat de Fernández Ore.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Musters, George Chaworth (1871). Vida entre els patagones, L'Elefant Blanco.
- ↑ Entraigas, Raúl (1960). «XIX», El Fort del Riu Negre (en Espanyol), Llibreria D. Bosco, p. 119.
- ↑ 3,0 3,1 «De l'estany del Juncal a el IDEVI».
- ↑ «La Vall Inferior del Riu Negre i l'estany El Juncal».
- ↑ Rei, Entraigas (1981). De l'estany El Juncal a les chacras del Idevi (en Espanyol), Centre d'Investigacions Científiques. Centre Universitari Regional Viedma. Institut de Desenroll de la Vall Inferior.
- ↑ Magallania.doi:10.4067/s0718-22442008000200013.Consultat el 12/12/18.
- ↑ Arqueologia.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Laguna El Juncal» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.