Evolució social del mege en l'época grecorromana
En total, la medicina grega comprén un periodo de mil llarcs anys, temps durant el qual, el mege grec va presentar una notòria evolució des de ser una figura completament ignorada i menyspreada per la societat romana, passant per ser sacerdots que atribuïen els mals o malalties a obres d'esperits i manifestacions de deus ofesos, passant ademés per ser esclaus somesos a aplicar els seus coneiximents mèdics exclusivament al criteri del seu amo, a convertir-se finalment en figures que representaven respecte i admiració per a tota la societat romana que es vea reflectit en els alts càrrecs i beneficis que els varen ser concedits per esta cultura.
Orígens de la medicina
[editar | editar còdic]La medicina sacerdotal i el cult a Asclepio per una part i les escoles mèdiques dels Asclepíades per l'atra varen constituir només una variant de l'activitat mèdica.
Els asclepíades tenien tant que vore en el cult de Asclepio com els meges moderns a les cures miraculoses d'alguns coneguts com a santuaris. En realitat, eixe cult era per als grecs una costum exòtica, precisament pel seu caràcter místic i oriental. Per l'época hipocrática, els sacerdots de Asclepio estaven ya molt desprestigiats entre els grecs cults. El comediógrafo Aristófanes gosava inclús ridiculisar el mirífico cult i caracterisar als sacerdots com embaucadores ávidos de diners. Aixina, puix, l'auditori dels temples sagrats estava constituït en la seua major part pels estaments populars. Paralelament a l'eixercici de la seua professió, els Asclepíades varen ensenyar la Medicina. En veritat el mege grec va ser un artesà que havia deprés el seu ofici d'un mestre. La medicina va figurar entre les arts industrials i va ser assequible a tot el que tenia la capacitat suficient per a eixercir-la.[1]
En el lapsus entre Homero i Hipócrates, historiadors i poetes mencionen els meges i la Medicina, pero més be d'una forma casual que sistemàtica. Aixina, puix, durant eixa época no hi ha una noció concreta o fidedigna de la professió mèdica. Per llavors, esta no tenia ni més ni menys prestigi que atres oficis lliures. Aixina, en L'Odissea d'Homero li'ls menciona, junt en vaticinadores, vates i carpinteros, com a “treballadors per al poble” (demiürgues), o artesans com hui els cridaríem.[2]
El mege rebia la denominació de iatrós o ialter (curador), i la seua ocupació era el techne (art).
El fet de que alguns comediógrafos ridiculisaren al mege per la seua codícia i charlatanería només pot ser interpretat com a referència a casos aïllats, pero no com una confirmació de la regla. També Moliére i George Bernard Shaw han criticat acerbament als meges de la seua época, sense que per això s'haja pensat aixina de tots els ells.
Ambulants i sedentarios
[editar | editar còdic]En eixe llavors, el número de meges no era molt elevat, els iatros es avecindaban solament en les grans localitats. Molts recorrien els llocs com a ambulants. En aplegar a la plaça del mercat d'una ciutat l'auxiliar acompanyant alçava un tenducho o llogava una chicoteta tenda i en l'objectiu de conseguir clientela i cimentar bona fama, el mege atenia primer gratuïtament als pobres. El mege desconegut podia despertar ràpidament la necessària confiança per mig d'una prognosis enunciada en to ferm. Encara causava més impressió quan conseguia relacionar l'estat el malalt en algun trastorn interior.
Des de després, els meges afamados no necessitaven de reclams ni intermediaris. Els precedia la seua bona reputació. Se'ls invitava per doquier i els malalts aguardaven impacient la seua arribada. Aixina, puix, unes voltes era la necessitat pura i simple de guanyar-se el pa, unes atres la fama del facultatiu molt solicitat, atres més l'afany de cultura i la proverbial inquietut grega per lo estrany o nou lo que movia al mege en els seus vagabundeos.
Donada la notòria afició dialèctica del grec, el mege devia sostindre animats coloquis públics sobre el tractament, no només en els seus pacients, sino també en numerosos espectadors. Aixina, el mege grec no només era educador, sino instructor sanitari, en la qual cosa aventajava al mege actual.
Ademés del mèdic nómada, estava el mege sedentario, el que visitava als malalts o els rebia en el seu consultori. El taller mèdic (iatetreión) contenia totes les instalacions i instruments necessaris per a practicar exploracions, tractaments i operacions. Era equiparable a una chicoteta clínica privada.[3]
Referències
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Evolución social del médico en la época grecorromana» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.