Expedició britànica al Everest de 1922
Fila d'arrere: Morshead, G. Bruce, Noel, Wakefield, Somervell, Morris i Norton.
Fila de davant: Mallory, Finch, Longstaff, General C. Bruce, Strutt i Crawford
La expedició britànica al Everest de 1922 va ser la primera expedició organisada en l'objectiu de conseguir escalar el Mont Everest, la montanya més alta de la Terra en una altura de 8 848 metros. Va ser també la primera expedició en la que es varen usar botelles d'oxigen per a l'escalada. Els montañistas varen tractar d'escalar-la des de la vertent nort en el Tibet, ya que la montanya estava tancada des de la frontera sur nepalí per als estrangers.
Un any abans s'havia portat a terme una missió de reconeiximent de la montanya, analisant totes les rutes d'ascens possible per a portar a terme l'escalada. En busca de la ruta més fàcil, l'alpiniste George Leigh Mallory, que participaria en la posterior expedició de 1924 en la que perdria la vida, va descobrir la ruta de l'accés nort, que, al seu juí, faria factible aplegar al cim.
Despuix de dos intents fallancs, l'expedició va provar un tercer ascens que va acabar en la mort dels sèt porteadores com a resultat d'una remugada. L'expedició no va alcançar el cim, quedant-se en la màxima altura de 8 326 metros -a 500 m del cim- i va marcar les primeres morts reportades en l'intent d'alcançar el cim.
Preparatius
[editar | editar còdic]
L'afany de superació era una expressió del pensament pioner comú en el llavors Imperi Britànic. Despuix de les arribades a l'Àrtic i l'Antàrtida, el ser humà devia posar-se noves metes que superar. Pronte es va posar la vista en el cel, i en alcançar per mig de l'escalada els cims més alts que poblen la Terra. Ya que els britànics no havien conseguit ser els primers en alcançar abdós pols -Robert Peary es va alvançar en 1909 al Pol Nort i Roald Amundsen en aplegar al Pol Sur en 1911- es varen propondre ser-ho en l'arribada a el "tercer pol", el cim del Mont Everest a 8 848 metros.
Va haver intents anys abans d'escalar-ho. El montañista britànic Cecil Rawling havia planejat tres expedicions entre 1915 i 1916, pero mai varen succeir en esclatar la Primera Guerra Mundial i morir en servici en la Tercera batalla de Ypres de 1917. Les expedicions en els anys 1920 varen ser planejades i manejades per la Royal Geographical Society i l'Alpine Club britànic, reunits en un Comité Conjunt del Everest.[1]
Les activitats topogràfiques realisades en el Himalaya en 1921 varen permetre la creació de mapes necessaris per a l'expedició de 1922. John Noel va assumir el paper de fotógraf oficial de l'expedició, i va portar per a la mateixa tres cambres de cine, dos panoràmiques, quatre cambres de foto, una estereoscópica i cinc cambres menuda de Kodak. Estes últimes servien per a prendre fotografies pels montañistas a grans altures, i anaven a ser utilisades per a deixar palpable l'image del seu ascens. Gràcies al material de Noel recuperat, hui es conserven moltes fotografies i una película que narra l'expedició.[2]
Durant l'expedició topogràfica de 1921, es va comprovar que el millor moment per a intentar l'ascens era en els mesos d'abril-maig, abans de l'estació del monsó. Les expedicions de 1922 i 1924 -i moltíssimes més fins a l'actualitat- varen seguir eixos patrons per a estudiar la pujada.
Us de botelles d'oxigen
[editar | editar còdic]1922 es va considerar el punt de partida per a la persistent qüestió de realisar una escalada a tantísima altura en botelles d'oxigen per a soportar les condicions extremes de la zona de la mort. El científic Alexander Mitchell Kellas va ser un dels primers que va senyalar el seu possible i necessari us. Kellas va ser, precisament, un dels membres participants de l'anterior expedició de 1921, pero va fallir abans d'aplegar al campament base. Gràcies a la seua insistència, dita expedició va aplegar al Everest portant numeroses botelles d'oxigen en ells, pero mai es varen aplegar a utilisar. Poques persones -tant montañistas com atres companyers científics- es varen parar a pensar en les noves prestacions de les idees de Kellas. En eixos moments, es prestava més atenció a atres experiments, com els dissenyats pel professor Georges Dreyer en depòsits baix pressió, qui havia estudiat els problemes d'altitut de la Royal Air Force en la Primera Guerra Mundial.
Com a conseqüència d'este treball científic, l'expedició planejava utilisar oxigen embotellat. Cada botella contenia aproximadament 240 litros d'oxigen, duent cada alpiniste un total de quatre. En els elements adicionals, entre caraces i tubos, el pes portat per cada individu rondaria els 15 quilos, lo que suponia una dura càrrega que es notaria més complicada a mida que pujaren. Dreyer també havia propost que quan s'aplegara a 7 000 metros d'altitut, es devia soltar un total de 2 litros per minut, cantitat que ascendiria a 2,4 litros per minut.[3] La vida útil de cada botella va aplegar a ser de dos hores, per lo que cada alpiniste tindria soport vital per a 8 hores. Hui en dia, les botelles tenen entre 3 i 4 litros, reblides en oxigen de 250 bars de pressió. En un fluix de 2 litros per minut, una botella pot durar fins a 6 hores.[4]
Un dels membres de l'expedició, George Finch, va anar el responsable de la mateixa per a l'entrenament diari, en vistes a aclimatarse i a acostumar-se al pesaroso material que devien portar. La seua experiència com a químic li donava prou coneiximent de les tècniques que devien seguir i es va encarregar de supervisar l'equip d'oxigen. Dits aparats podien aplegar a ser a sovint defectuosos, poc robusts i massa pesats, lo que unit a les situacions climatològiques del Himalaya podien fer perillar les seues vides. Els aparats eren molt a sovint defectuosos, eren de baixa robustea i eren molt pesats junt en un baix grau d'omplit d'oxigen. No obstant, este alvanç en l'alpinisme no era ben vist per tots els membres de l'expedició, ya que alguns dels mateixos varen ser contraris a usar-les i varen preferir escalar sense oxigen afegit.[2][3] Varis dels porteadores tibetans i nepalís cridaven a les botelles d'oxigen "aire anglés".
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Holzel, Tom; Salkeld, Audrey (1999): In der Todeszone. Dones Geheimnis um George Mallory und die Erstbesteigung dones Mount Everest. Goldmann Wilhelm GmbH. ISBN 3-442-15076-0.
- ↑ 2,0 2,1 Breashears, David; Salkeld, Audrey (2000): Mallorys Geheimnis. Was geschah am Mount Everest?. Steiger. ISBN 3-89652-220-5.
- ↑ 3,0 3,1 West, John B (Maig 2003): "George I. Finch and his pioneering use of oxygen for climbing at extreme altituts". En Journal of Applied Physiology. American Physiological Society. 94.
- ↑ «Die Rolle dones Sauerstoffs». Bielefeldt. Consultat el 5 de giner de 2017.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Expedición británica al Everest de 1922» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.