Expedició britànica al Everest de 1924
La expedició britànica al Everest de 1924 va ser la segona expedició organisada en l'objectiu explícit d'escalar la montanya més alta de la Terra, el Mont Everest, despuix de la també britànica de 1922. Despuix de dos primers intents d'alcançar el cim, Edward Norton va establir un nou récort d'altitut en escalada. George Mallory i Andrew Irvine varen partir per a realisar un tercer intent, del que mai varen retornar. Des de llavors s'especula en la possibilitat de que hagen conseguit alcançar el cim, 29 anys abans que Edmund Hillary i Tenzing Norgay. El cadàver de Mallory va ser trobat en 1999, aportant més elements a les investigacions, si ben no definitius. Posteriorment, diverses expedicions han buscat el cos del seu companyer Irvine. Est portava una cambra fotogràfica el contingut de la qual podria clarificar definitivament tant si varen aplegar o no al cim com les causes de que no tornaren en vida del seu intent.
Antecedents
[editar | editar còdic]En els inicis de el XX successives expedicions britàniques havien fracassat en els seus intents d'alcançar abdós pols geogràfics. Alcançar el denominat "tercer pol", el cim del Everest, es va convertir en una qüestió d'orgull nacional.
El Everest es troba en la frontera entre Tibet, al nort, i Nepal, al sur. Abdós països mantenien les seues fronteres tancades als estrangers fins que en 1920 Tibet va obrir les seues per primera volta des de 1850, en relaixar-se la situació internacional, especialment sobre China.[1] Tibet està situat en Àsia Central, una regió sobre la que el Regne Unit i Rússia ansiaven estendre la seua influència des de principis de el XIX, donant lloc a una rivalitat denominada pels britànics "El Gran Joc". Despuix de l'anunci de l'obertura de fronteres per Tibet, des del Regne Unit es va organisar sense dilació la primera de les seues expedicions, que requerien complexes negociacions per part de l'administració britànica de l'Índia davant el govern tibetà.
La principal desventaja d'intentar escalar el Everest des del costat nort partint des de l'Índia és la llarga marcha d'aproximació que cal realisar. Les expedicions, compostes per escaladors, porteadores i animals com cavalls, asno i yaks (depenent del tipo de terreny i de lo que hi haguera disponible) devien mamprendre el camí en quant el llarc hivern del Himalaya ho permetera. Dita marcha es realisava partint de Darjeeling, al nort de l'Índia, en una zona molt propenca al Kangchenjunga. Es dirigien cap a territori tibetà ascendint pels passos situats a l'est d'esta montanya per a despuix recórrer la vall del riu Arun fins a la vall del Rongbuk, que conduïx als peus de la cara nort del Everest. Els expedicionarios aplegaven a ella (si tot havia anat ben) a finals d'abril. Fins a la primera semana de juny, quan el monsó provoca fortes precipitacions en forma de neu, tenien entre sis i huit semanes per a aclimatarse, instalar els campaments d'altura i intentar alcançar el cim.
Les expedicions prèvies
[editar | editar còdic]La de 1924 era la tercera expedició britànica, totes elles organisades i finançades pel Mount Everest Committee, format per la Royal Geographical Society i l'Alpine Club para dit fi, i que en esta ocasió varen contar en la finançació adicional aportada pel capità John Noel, fotógraf i operador de cambra de l'expedició, a canvi dels drets sobre totes les imàgens preses en ella.[2] El Mount Everest Committee va plantejar les tres expedicions en una estratègia militar i contant en varis militarés en cada una d'elles.
La primera, en 1921, havia realisat durant dèu semanes un reconeiximent exhaustiu de les cares este i nort de la montanya, cartografiant-les, aixina com les seues afores. Harold Raeburn, líder de l'expedició, va propondre que la via més favorable per a escalar seria seguir tota l'aresta nordest. Mallory, l'únic participant en les tres expedicions, havia senyalat llavors una atra ruta, des del collado nort per l'aresta nort fins a dita aresta nordest i d'allí fins al cim. Despuix de trobar un accés al collado nort, des del braç este del Glaciar de Rongbuk, la ruta va ser explorada en detall. El 24 de setembre ell i Guy Bullock varen ascendir fins al collado nort, situat a 7020 m s. n. m., confirmant dita ruta com la més apropiada.[1] Casi més important que la pròpia ruta va ser establir la primavera com la millor época de l'any per a intentar l'escalada. Les següents expedicions intentarien la gesta entre el fi de l'hivern i el començ del monsó.
Un sério contratemps va ser el decés per malaltia durant la marcha d'aproximació d'Alexander Kellas. Kellas, ademés de ser l'escalador que provablement més temps havia permaneixcut per damunt dels 6000 metros d'altitut fins a llavors, era un expert en fisiologia humana en altitut. L'any anterior havia desenrollat un estudi de les especials condicions que influïen sobre el cos humà en escalar en grans altituts, desenrollant rigorosos test sobre l'us d'oxigen suplementari en estes circumstàncies.[3] Confiant en els seus coneiximents, en l'expedició viajaven botelles d'oxigen que despuix de la mort de Kellas no varen ser utilisades.
No es varen utilisar equips d'este tipo fins a l'expedició de 1922 quan, baix la supervisió de George Finch, els escaladors varen tindre que experimentar diàriament en ells, en desiguals resultats, fins al punt de que varis d'ells varen renunciar al seu us.[4][5] En esta expedició tots els intents es varen realisar per la via descrita (i escalada en el seu inici) per Mallory. La màxima altitut alcançada varen ser els 8326 m en que George Engonal Finch i Geoffrey Bruce es trobaven el 27 de maig, quan varen tindre que donar-se el regrés per l'agotament i a problemes en els aparats d'oxigen.
La preparació de l'expedició
[editar | editar còdic]Els problemes financers de l'organisació varen impedir organisar una tercera expedició en 1923. En efecte, el Mount Everest Committee havia perdut 700 lliures (una gran cantitat de diners per a l'época) en la fallida del Simla Bank, aixina que la següent expedició va tindre que pospondre's fins a 1924.[6][7]
Mallory va passar l'any 1923 de gira per Estats Units promovent la següent expedició. Allí, llunt de l'ambient d'Anglaterra, a on el Everest s'havia convertit en una qüestió nacional, Mallory es va trobar en una opinió general que no comprenia la finalitat d'una ascensió a la montanya més alta del món. Davant la pregunta de per qué escalar-la, ell es va llimitar a contestar: "Perque està ahí".[8]
Un important canvi sobre les expedicions anteriors va ser la creixent importància del paper dels porteadores. En l'expedició de 1922 s'hi havia fet evident que molts d'ells eren capaços d'alcançar grans altitutés i de deprendre ràpidament tècnicas d'escalada. Es va iniciar llavors un canvi en les estratègies de les expedicions que implicava una major participació de dits porteadores, fins que la seua aportació es va situar en un nivell d'igualtat en els escaladors foràneus. Este canvi va culminar quan Tenzing Norgay i Edmund Hillary varen alcançar el cim del Everest en condicions d'igualtat en la primera ascensió coneguda. En el pas del temps, la relació "sahib - porteador" de les primeres expedicions ha donat lloc a la relació "professional - client" de les expedicions comercials actuals, a on els sherpas són els escaladors més forts i els occidentals són clients menys capaços i menys experimentats.[4]
Esta expedició de 1924 va dur de nou en si botelles d'oxigen. Este tipo d'equips s'havien millorat en els dos anys transcorreguts, pero encara estaven llunt de ser completament fiables i no hi havia una estratègia clara sobre l'idoneïtat d'usar-los. En realitat, no solament es tractava de si realment resultaven útils, sino que es va obrir un debat (que perdura fins als nostres dies) de si podien considerar-se un mig honest per a escalar, lo que es definia pel terme "by fair means" (per métodos nets), enunciat per Mummery mig sigle abans.
La segona expedició
[editar | editar còdic]Participants
[editar | editar còdic]El cap de l'expedició va ser de nou el General Charles Granville Bruce, el mateix que ho anara en l'expedició precedent. Era el responsable de l'equip i els abastiment, aixina com de contractar als porteadores i elegir la ruta d'accés.
El Comité va elegir l'equip d'escaladors, la qual cosa no va ser una decisió senzilla. Varen repetir George Mallory, Howard Somervell, Edward "Teddy" Norton i Geoffrey Bruce. George Engonal Finch, un dels escaladors més preparats per a este tipo d'expedicions, sino el que més, no va ser inclós. La decisió es va justificar que s'hi havia divorciat i havia donat conferències pagades. En realitat, alguns membres del Comité, especialment el seu influent secretari Arthur Hinks, apercibidos de la seua capacitat, no volien que un australià anara el primer en aplegar al cim del Everest. Mallory llavors es va negar a participar en l'expedició si no anava Finch. Solament va canviar d'opinió despuix de ser persuadit per membres de la família real a petició de Hinks.[9]
Varis dels finalment elegits no havien participat en cap de les dos expedicions anteriors, com Noel Odell, Bentley Beetham, John de Vere Hazard i Andrew "Sandy" Irvine. Est era un estudiant d'ingenieria de 22 anys recomanat per Odell. Havia destacat en una expedició d'escalada a l'illa Spitsbergen, en l'archipèlec Svalbard, organisat en la finalitat de buscar jóvens en qualitats suficients per a integrar-se en l'expedició que intentara coronar el Everest. Irvine va tindre un comportament sobreixent i, gràcies als seus coneiximents tècnics, va ser capaç de realisar reparacions d'equips de tot tipo, incloent millores en els equips d'oxigen.[10]
L'elecció dels participants no solament es va realisar tenint en conte la seua capacitat com a escaladors. Es va valorar també l'estatus de les seues famílies, el posseir estudis universitaris i, de forma molt especial, la seua experiència militar.
L'expedició va estar finalment composta pels següents membres, ademés d'un gran número de porteadores:
| Nom | Edat | Funció dins de l'expedició | Professió |
|---|---|---|---|
| Charles Bruce | 57 | cap de l'expedició | militar, en el grau de brigadier[11] |
| Edward Norton | 40 | ajudant del cap de l'expedició, montanyenc | militar, en el grau de tinent-coronel |
| George Mallory | 37 | montanyenc | professor |
| Bentley Beetham | 37 | montanyenc | professor |
| Geoffrey Bruce | 28 | montanyenc | militar, en el grau de capità |
| John de Vars Hazard | 35 | montanyenc | ingenier |
| Richard Hingston | 37 | mege de l'expedició | mege militar, en el grau de major |
| Andrew Irvine | 21 | montanyenc | estudiant d'ingenieria |
| John Noel | 34 | fotógraf, operador de cambra | militar, en el grau de capità |
| Noel Odell | 34 | montanyenc | geólogo |
| Edward Shebbeare | 39 | oficial de transport | guàrdia forestal |
| Howard Somervell | 33 | montanyenc | mege |
El viage
[editar | editar còdic]A finals de febrer de 1924, Charles i Geoffrey Bruce, Norton i Shebbeare varen aplegar a Darjeeling. La seua primera tasca va ser elegir als porteadores. Varen contractar de nou a Karma Paul, naixcut en Tibet, com a traductor, i a Gyalzen com "sirdar" o responsable dels porteadores. També es varen ocupar de l'adquisició de menjar i material.
A finals de març ya havien aplegat tots els membres de l'expedició i es varen posar en marcha. Varen seguir la mateixa ruta que les dos expedicions anteriors. Per a no excedir la capacitat dels llocs a on pernoctaven, viajaven en dos grups en un dia de marcha de diferència. Varen aplegar a Yatung a principis d'abril. El dia 5 d'eixe més es trobaven en Phari Dzong. Despuix de negociar en les autoritats tibetanes, el grup principal va seguir la ruta ya coneguda fins a Kampa Dzong, mentres Charles Bruce va dirigir un menut grup per una ruta més senzilla.
Durant el viage Bruce va contraure malaria i el seu estat va empijorar fins al punt de vore's obligat a renunciar el mando de l'expedició en favor de Norton. El 23 d'abril l'expedició va aplegar a Shekar Dzong i el 28 al Monasteri de Rongbuk, molt prop ya de l'ubicació elegida per al campament base. El llepe del monasteri es trobava malalt i no va poder atendre als expedicionarios ni realisar la cerimònia budiste de la puyá. El dia següent varen alcançar el final del glaciar de Rongbuk, a on instalarien el mencionat campament base. Fins a eixe moment les condicions climatològiques havien segut bones, pero una volta allí va començar a nevar i a fer fret.[7][12]
L'elecció de la ruta d'accés al cim
[editar | editar còdic]D'acort en la ruta senyalada per Mallory en 1921, l'expedició va ascendir per la branca este del Glaciar de Rongbuk. Des d'allí ascendirien al collado nort per a seguir dita ruta. A una altitut de 8605 metros sobre l'aresta nordest els esperava un formidable obstàcul: el "segon escaló", una paret de 30 metros en un inclinament de 70°, arrematada per un tram vertical de casi sèt metros. Solament seria superat per la primera expedició en ascendir al Everest per la cara nort, en 1960, i des de llavors s'ascendix per una escala de mà. Pero en 1924 encara no eren conscients de tal obstàcul. Una volta superat queda ascendir per una aresta de neu d'uns 45° d'inclinament, que forma la piràmide del cim i des d'allí alcançar l'aresta del cim.
L'establiment dels campaments
[editar | editar còdic]La situació dels campaments havia segut decidida en la fase de preparació de l'expedició. Es varen establir dos campaments intermijos sobre el ramal este del glaciar de Rongbuk. El campament I (5400 m) es va alçar en la confluència d'est en el braç principal del glaciar. El campament II (6000 m) a mig camí entre l'anterior i el campament III (també "campament base alvançat", a 6400 m), que a la seua volta se situava a un quilómetro del començ de les rampes que conduïxen al collado nort.
Estos campaments varen ser equipats entre finals d'abril i la primera semana de maig per prop de 150 porteadores que rebien un salari propenc a un chelin diari.
El mal temps va detindre en eixe punt l'activitat de l'expedició.[7][13] El dia 15 d'eixe més els expedicionarios varen rebre les bendicions del llepe del Monasteri de Rongbuk. El temps va començar a millorar i Norton, Mallory, Somervell i Odell es varen dirigir al campament III, al que varen aplegar el 19 de maig. Al sendemà varen començar a instalar cordes fixes en direcció al collado nort. El dia 21 varen establir el campament IV sobre el collado nort, a 7000 m.[14]
El temps va empijorar de nou, aïllant a John de Vere Hazard en el campament IV en dotze porteadores i pocs víveres. Est va conseguir descendir acompanyat per huit dels porteadores. Els atres quatre, que no varen poder baixar per estar malalts i sentir-se dèbils, varen ser rescatats per Norton, Mallory i Somervell. Tota l'expedició va retornar al campament I. Allí, els 15 porteadores més capaços varen ser elegits per a acompanyar als escaladors britànics, adjudicant-los el calificatiu de "tigres".[7][15]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 dates clau i resum d'expedicions en la web everesthistory [1] archivat en Wayback Machine. (en anglés)
- ↑ Sobre John Noel i la "John Noel photographic collection" (en anglés).
- ↑ Comentari sobre les investigacions de Kellas (en anglés)
- ↑ 4,0 4,1 Breashears, Salkeld: Mallorys Geheimnis (L'última ascensió).
- ↑ West, John. Journal of Applied Physiology (en anglés)
- ↑ Breashears, Salkeld: Mallorys Geheimnis (L'última ascensió), pp. 115-119.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 The Geographical Journal [2] archivat en Wayback Machine., No.6 1924 (en anglés)
- ↑ Artícul del New York Claves de 1923 destacant dita resposta
- ↑ (2009).(21 de febrer de 2009)
- ↑ Breashears, Salkeld: Mallorys Geheimnis (L'última ascensió), pp. 120-121.
- ↑ Equivalent a general de brigada
- ↑ Breashears, Salkeld: Mallorys Geheimnis (L'última ascensió), pp. 124-129.
- ↑ Breashears, Salkeld: Mallorys Geheimnis (L'última ascensió), pp. 131-141.
- ↑ Breashears, Salkeld: Mallorys Geheimnis (L'última ascensió), pp. 143-150.
- ↑ Breashears, Salkeld: Mallorys Geheimnis (L'última ascensió), pp. 154-157.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Expedición británica al Everest de 1924» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.