Explorer 1
El Explorer 1, oficialment 1958 Alpha 1,[2] va ser el primer satèlit artificial posat en òrbita terrestre per Estats Units. Va ser llançat a les 22:48 hores EST del 31 de giner (03:48 de l'1 de febrer en UTC) de 1958 des del Complex de Llançament 26 (LC-26) de l'estació de la Força Aérea de Veta Canyar a bordo de l'eixida Juno I, com a part del Any Geofísico Internacional i en resposta al llançament del Sputnik I i del Sputnik II per part de l'Unió Soviètica, en lo que es va donar aixina començ a la carrera espacial, estretament relacionada en la Guerra Freda.[3]
Va ser el primer vehícul espacial que va detectar els cinturons de radiació de Van Allen,[4] batejats aixina en honor a James van Allen, qui havia dirigit el disseny i la construcció de l'instrumentació científica de l'Explorer 1, que va enviar senyes durant alguna cosa menys de quatre mesos, fins que les seues bateries es varen agotar. El chicotet satèlit va permanéixer en òrbita fins al 31 de març de 1970, quan es va produir el seu reentrada en l'atmòsfera i es va precipitar al oceà Pacífic. Va ser el primer llançament del programa Explorer, una llarga série de més de noranta satèlits nortamericans.
Context i començos
[editar | editar còdic]El programa nortamericà de satèlits terrestres va començar en l'any 1954 com una proposta conjunta del Eixèrcit i de l'Armada dels Estats Units cridada Project Orbiter, que pretenia posar en òrbita un satèlit científic durant l'Any Geofísico Internacional. L'idea, que utilisaria un missil Redstone com a llançador, va ser rebujada en 1955 pel govern del president Dwight D. Eisenhower, que es va inclinar pel Project Vanguard de l'Armada, que no contemplava l'us d'un missil sino el d'una eixida pensada expressament per a llançaments civils.[5] Despuix del llançament del satèlit soviètic Sputnik I el 4 d'octubre de 1957, el Project Orbiter inicial va ser repres/représ com programa Explorer en l'intenció d'estar al mateix nivell que l'Unió Soviètica.[6]
L'Explorer 1 va ser dissenyat i construït pel Jet Propulsion Laboratory (JPL) a el hora que l'Army Ballistic Missile Agency (ABMA) modificava una eixida Jupiter-C per a donar cabuda a la càrrega útil, lo que va donar orige al Juno I. El disseny del Jupiter-C utilisat per al llançament ya s'havia provat en ensajos de vol i reentrada per al missil balístic d'alcanç intermig PGM-19 Jupiter. Gràcies al treball conjunt, ABMA i JPL varen completar la construcció de l'Explorer 1 i la modificació del Jupiter-C en ochenta y cuatro dies. A pesar de la seua rapidea, l'URSS va poder colocar en òrbita un segon satèlit, el Sputnik II, el 3 de novembre de 1957. Ademés, l'intent de l'Armada nortamericana de situar el seu primer satèlit en òrbita el 6 de decembre de 1957 en el Vanguard TV3 va fracassar.[7]
Dissenye
[editar | editar còdic]El disseny i la construcció d'Explorer 1 es varen portar a terme pel Jet Propulsion Laboratory del Institut de Tecnologia de Califòrnia baix la direcció del Dr. William Hayward Pickering. Va ser el segon satèlit que va dur «càrrega», solament per darrere del Sputnik II.
Presentava una forma fuselada molt esvelta, en 203 cm de llarc i 15,9 cm de diàmetro. Del pes total del satèlit, que era de 13,97 kg, l'instrumentació sumava 8,3 kg. La secció d'instrumentació en la part frontal del satèlit i l'estructura de l'eixida de quatre etapes —una versió reduïda del MGM-29 Sergeant— orbitaban com un únic cos girant al voltant del seu eix de revolució 750 voltes per minut. És reseñable la diferència de pes i forma de l'Explorer 1 respecte al primer satèlit rus, el Sputnik I, que pesava 83,6 kg i tenia forma esfèrica.
La transmissió de senyes dels aparats científics a la base en terra es realisava per mig de dos antenes. Un transmissor de 60 mW alimentava una antena dipol formada per dos antenes de recalat de fibra de vidre situades en el cos del satèlit la freqüència del qual d'operació era de 108,03 MHz; un atre transmissor de 10 mW operant a 108,00 MHz alimentava quatre latiguillos flexibles que conformaven una antena de torniquet.[8]
Per l'escàs espai disponible en el satèlit i als requisits de baix pes, l'instrumentació de la càrrega útil va ser dissenyada tenint com a pilars la seua simplicitat i la seua alta fiabilitat. Es varen usar transistorés consistents en aparats de germani i silici, una tecnologia molt nova per aquells anys per a la que la seua utilisació en el món espacial va supondre un important desenroll. Aixina mateix, és el primer us documentat de transistors en el programa de satèlits d'Estats Units.[9] En total, l'Explorer 1 contava en vintinou transistors, ademés d'alguns adicionals del detector de micrometeoritos de l'Armada.[10] La potència elèctrica del satèlit era generada per unes piles de mercuri, que per sí soles suponien un 40% del pes de la càrrega útil.
L'estructura que tancava la secció d'instruments es va pintar a ralles, alternant blanc i vert obscur per a proveir de control tèrmic passiu al satèlit. Les proporcions de les ralles es varen determinar estudiant els intervals de llum i ombra basats en moment de llançament, trayectòria, òrbita i inclinament.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «A moment in clave: Explorer 1» (en anglés). Why we explore, NASA. Consultat el 17 de juliol de 2012.
- ↑ Yost, Charles W. (6 de setembre de 1963). Registration data for United States Space Launches (PDFPDF), United Nations Office for Outer Space Affairs.
- ↑ Burrows, William E. (1998). This New Ocean, "The Other World Séries" (en anglés), pp. 147. ISBN 978-0-375-75485-2.
- ↑ Paul Dickson, Sputnik: The Launch of the Space Race. (Toronto: MacFarlane Walter & Ross, 2001), 190.
- ↑ «[1]», Clave. Consultat el 12 de febrer de 2008.
- ↑ «Sputnik and the Dawn of the Space Age». NASA History. NASA. Consultat el 13 de febrer de 2008.
- ↑ «Chapter 11: from Sputnik I to TV-3». Vanguard - A History. NASA. Archivat des d'el original, el 7 d'octubre de 2018. Consultat el 13 de febrer de 2008.
- ↑ Proceedings of the Institute of Radi Engineers.IEEE.48(4)
- 685–690.doi:10.1109/JRPROC.1960.287448.Consultat el 5 de febrer de 2008.
- ↑ «The First Transistors in Space - Personal Reflections by the Designer of the Cosmic Ray Instrumentation Package for the Explorer I Satellite». A Transistor Museum Interview with Dr. George Ludwig. The Transistor Museum. Consultat el 25 de febrer de 2008.
- ↑ «Micrometeorite Detector» (en anglés). NASA. Consultat el 17 de juliol de 2012.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Explorer 1» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.