Falla de Boconó
La zona de falles de Boconó, entre Sant Dumenge i La Crida (en Veneçola), presenta característiques tectónicas interessants, en fallamientos secundaris que per la seua llongitut podrien generar sismes destructors. La falla té una orientació noreste-suroest, és una falla de rumbo i té un moviment relatiu dextral.[1]
S'estén a lo llarc de 500 quilómetros. La falla, en una taxa d'esmonyida que varia de 4,3 a 6,1 milímetros per any.[2] D'acort en la teoria de la tectónica de plaques, l'extrem sur de la mar Carib ha segut definit com el llímit entre les plaques del Carib i la Suramericana. En el present este llímit està definit pel sistema de falles Boconó - Morón (Falla de Sant Sebastià) - El Pilar i atres zones de falles, sumergides i expostes, al nort de Veneçola. Este sistema de falles curta i desplaça l'extrem oest de les montanyes del Carib, lo que sugerix que el seu desplaçament rumbo-deslisant va començar en temps geològics recents, durant el Holoceno, i els terremots de 1610 i 1894 estan associats en ella.[2]
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Falla de Boconó» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.