Fiscus judaicus

Archiu:Nerva Fiscus Iudaicus coin.jpg

Una moneda emesa per Nerva que diu: fisci Judaici calumnia sublata, "abolició de la persecució maliciosa en relació en l'impost judeu"

El Fiscus Iudaicus (llatí: "impost judeu") o Fiscus Judaicus era una agència de recaptació d'imposts instituïda per a arreplegar els imposts aplicats als judeus en l'Imperi romà despuix de la destrucció de Jerusalem i el seu temple en l'any 70 d. C. Els ingressos varen ser dirigits al Temple de Júpiter Optimus Maximus en Roma.

Imposició

L'impost va ser inicialment imposta pel emperador romà Vespasiano com una de les medides en contra dels Judeus com a resultat de la primera guerra judeo-romana dels anys 66–73 d. C.. Vespasiano va impondre l'impost a raïl de la tumult judeu. Es va impondre l'impost sobre tots els Judeus en tot l'imperi, no solament en aquells que varen prendre part en el tumult contra Roma. Es va impondre l'impost despuix de la destrucció del Segon Temple en l'any 70 en lloc de la taxa o Diezmo a pagar per Judeus cap al manteniment del temple. El monte recaptat va ser de dos denarii, equivalent a la mitat d'un siclo que Judeus observantes havien pagat prèviament pel manteniment del Temple de Jerusalem. L'impost era dirigit, pel contrari, cap al Temple de Júpiter Capitolino, el principal centre de l'antiga religió romana. El fiscus Iudaicus va ser una humiliació als Judeus. En Roma, un procurador especial, conegut com procurator ad capitularia Iudaeorum era responsable per la recaptació de l'impost. Solament els que havien abandonat el judaisme estaven exents de pagar-la.

Mentres que l'impost pagat per al Temple de Jerusalem era pagat solament per hòmens adults entre les edats de 20 i 50, el fiscus Iudaicus es va impondre a tots els judeus, incloent dònes, chiquets i vells - i inclús esclaus Judeus. En Egipte, la prova documental, en forma de rebuts, confirma el pagament de l'impost per les dònes i els chiquets. La persona més antiga coneguda d'estos rebuts que tenia que pagar al fiscus Iudaicus era una dòna de 61 anys d'edat, lo que va dur a Sherman LeRoy Wallace a conjeturar que l'impost s'aplicava solament fins a l'edat de 62 anys, lo que era la regular contribució urbana romana pagada per persones de tot l'Imperi.

Es va continuar en l'impost, inclús despuix de la finalisació de la reconstrucció del Temple Capitolino per al seu manteniment.

Domiciano

Domiciano, qui va governar entre els anys 81 i 96, va ampliar el fiscus Iudaicus per a incloure no solament a judeus naixcuts i convertits al judaisme, sino també en aquells que ocultaven el fet de que eren judeus o observaven costums judeues. Suetonio relata que, quan era jove, un vell de 90 va ser examinat per a vore si estava circuncidado, lo que demostra que durant este periodo l'impost s'exigia inclús als majors de 62 anys. Louis Feldman argumenta que l'increment de la durea va ser causat per l'èxit del proselitisme judeu, i possiblement cristià.

Domiciano va aplicar l'impost, inclús als que simplement "vivien com a Judeus":

XII: "Ademés d'atres imposts, que en els Judeus [un impost de dos dracmes per cap, imposta per Vespasiano; vore Josefo, Bell. Jud. 7.218] eren exigits en el màxim rigor, i els que varen ser processats els qui, sense reconéixer públicament eixa fe, encara vivien com a Judeus, aixina com aquells que ocultaven el seu orige i no pagaven el tribut demandat sobre la seua gent [Estos poden haver segut cristians, a els qui els romans comunament assumien que eren Judeus]. Yo recort estar present en la meua joventut quan la persona d'un home de noranta anys va ser examinat davant el fiscal i el tribunal molt ple de gent, per a vore si estava circuncidado.", c 90.

La sentència de Domiciano va obrir la porta a la possibilitat de chantage en Roma i en tota Itàlia. Càrrecs de seguir el judaisme varen ser fàcils de fer, pero difícils de refutar, sobretot perque les pràctiques d'algunes sectes filosòfiques s'assemblaven a algunes costums judeues. Com a resultat, molta gent va triar establir-se en els acusadors fòra dels tribunals en lloc de córrer el risc de l'incertitut de les audiències judicials, animant aixina de manera efectiva als chantagistes. Tito Flavio Clemente va ser condenat a mort per "viure una vida judeua" o "inclinar-se en les costums judeues" en l'any 95, que be pot haver estat relacionat en l'administració del fiscus Judaicus baix Domiciano.

Bibliografia

• Edwards, Douglas R. (1996). Religió i Poder: Pagans, Judeus, i Cristians en l'Orient Grec. Oxford University Press. ISBN 0-19-508263-X
• Feldman, Louis H. (1993). Judeus i Gentils en el Món Antic: Les Actituts i Interaccions d'Alexander a Justiniano. Princeton University Press. ISBN 0-691-07416-X
• Radin, Max (1915). Els Judeus entre els Grecs i els Romans. Philadelphia: Jewish Publication Society of America
• Schäfer, Peter (1998). Judeofobia: Actituts cap als Judeus en el Món Antic. Harvard University Press. ISBN 0-674-48778-8
• Stern, Menachem (1997). "Fiscus Judaicus". Enciclopèdia Judeua (CD-ROM Edition Version 1.0). Ed. Cecil Roth. Keter Publishing House. ISBN 965-07-0665-8
• O'Quin, Chris (2009). "El Fiscus Judaicus".
• Heemstra, Marius (2010). "[1]". El Fiscus Judaicus i la Separació dels Camins. Tübingen: Mohr Siebeck. ISBN 978-3-16-150383-2