Fra Bentos
Fra Bentos és una ciutat que es troba en Uruguay i és capital del departament de Riu Negre. Va ser fundada oficialment el 16 d'abril de 1859, encara que el seu orige és anterior. Inicialment es va cridar Vila Independència i en 1900 va canviar el seu nom a Fra Bentos. La seua població a 2023 era de 26 967 habitants.
Alguns historiadors consideren que en instalar-se en el seu territori la Companyia Liebig, es va iniciar la Revolució Industrial en el Riu de l'Argent.
Està ubicada sobre la marge este del riu Uruguay, conta en un port ultramarino d'aigües profundes i es troba unida a la província d'Entre Rius, República Argentina, per l'obra binacional "Pont Libertador General Sant Martín".
Des de 2006 la ciutat va cobrar major notorietat pel conflicte fronteriç produït per la construcció i posterior instalació de la planta productora de pasta de celulosa de l'empresa finlandesa Botnia, actualment UPM.
En juliol del 2015 va ser inclosa en la llista del patrimoni de la Humanitat per l'Unesco, dins del conjunt «Paisage Cultural Industrial Fra Bentos».[1]
Història
[editar | editar còdic]El nom Fra Bentos carreja certa incertitut, no obstant hi ha coincidència en que podria provindre d'un flare de llinage Bentos, un religiós ermitaño que es va instalar en la zona denominada hui com "Caragols", sobre el riu Uruguay. En la cartografia des de la mitat del 1600, comença a figurar com a toponímic "FrayVento" lo que induïx a pensar que per a tindre importància i ser reconegut com a lloc geogràfic, deuria haver tingut vàries décades d'us.
La data
[editar | editar còdic]El fechamiento del terme Fra Bentos du als investigadors a referències molt arrere en el temps. Ya en 1692, un viage pel Riu de l'Argent i els seus afluents, feta pel capità Manuel de Ibarbelz, seguint órdens del llavors governador de Buenos Aires, Don Agustín de Roures, dona conte en el seu diari i anotacions cartogràfiques sobre les "barrancas de Fra Bentos", ademés d'atres observacions detallades de la geografia inconfundible de les afores de la ciutat.
En un atre àmbit d'investigació, l'historiador uruguayà Ariosto Fernández, fent referència a la "Carta Espanyola del Riu de l'Argent, Uruguay i Paraná" (época de Felipe V, 1703), realisada pel capità d'Ingeniers Gregorio Gómez, descobrix la referència al toponímic Fra Bentos.
Una atra documentació que menciona el nom Fra Bentos és el mapa "De les Missions de la Companyia de Jesús en els rius Paraná i Uruguay", delineado per un sacerdot jesuïta de nom Joseph Quiroga i Méndez, en 1749. Este mapa va ser posteriorment publicat per Franceschelli en l'any 1753 en Itàlia. El mapa en qüestió es referix a cursos d'aigua i menciona "Fra Bentos" com un d'ells, nom que hui seguix duent un riera al sur de la ciutat, el mateix observat per Quiroga i Méndez.
Sorgiment del poblat
[editar | editar còdic]Durant el periodo de govern de Juan Manuel de Roses en Buenos Aires, el riu Uruguay es va obrir a la navegació i es va fomentar l'exportació per vies aquàtiques. En 1855 el port de la ciutat de Gualeguaychú no donava abast en el comerç existent, ademés de tindre dificultats en el calat que no permetia l'ingrés d'embarcacions de regular tamany, obligant a les mateixes a recalar en el "atracadero de Fra Bentos", sobre la costa oriental. En l'atra vora, les barrancas oferien un excelent port natural, pero no hi havia allí cap centre poblat.[2]
El Dr. Isidoro de María, vicecónsul uruguayà en la ciutat de Gualeguaychú, va començar a encorajar la radicació de persones en la vora oriental i a despertar l'interés d'inversors en una zona que prometia molt futur. Per llavors, 1857, un home de negocis radicat en la ciutat de Gualeguaychú, el vasc-francés José Hargain, va decidir instalar una hostería en la vora de Fra Bentos, tasca que va dur alvance no sense abans solicitar permís a la família Haedo propietària de les terres, de manera que Hargain va ser el primer poblador de la zona específica de lo que seria posteriorment la ciutat de Fra Bentos.
En 1858, un grup d'empresaris uruguayans, anglesos, alemans i irlandesos, provinents de Montevideo, varen comprar les terres i donaron al govern uruguayà les pomes suficients com per a fundar allí lo que inicialment es va cridar "Vila Independència" (16 d'abril de 1859).
Instalació de la Companyia Liebig
[editar | editar còdic]Durant 1861, l'ingenier belga George Christian Giebert va dur l'idea d'instalar una indústria que canviaria el món, el "extracte de carn", elaboració que es duria alvance en la fòrmula del químic alemà Justus von Liebig, cridat i reconegut com "el pare de la química orgànica". Sorgix aixina la "Giebert et Compagnie" en 1863. El producte es va fer tan famós que durant les dos grans guerres, Fra Bentos va ser considerat la cuina del món, proveint de diversos subproductes derivats de la carn a Europa. La Liebig Extract of Meat Company va dominar el panorama econòmic de Fra Bentos i de bona part de l'Uruguay rural durant mig sigle. En el temps, i iniciada la producció ademés de carn conservada (corned beef) per a les forces aliades, l'impacte de Fra Bentos en la societat europea va aumentar de gran manera. La seua fama mundial va cobrar major notorietat molt abans, tal volta des de que el "extracte de carn" va ser elegit per Juliol Verne per a ser el desdejuni dels personages de la seua obra El viage a la lluna ("Au détour de la Lune").
Demografia
[editar | editar còdic]Segons el cens de 2023, la ciutat de Fra Bentos conta en una població de 26 967 habitants. Plantilla:Evolució demogràfica A l'oest de la ciutat i molt pròxim a ella, es troba ubicat el conegut Barri Anglo.
Turisme
[editar | editar còdic]Fra Bentos conta en un port propi d'ultramar en aigües lo suficientment profundes com per a albergar barcos de gran calat.
Aplegant, i des de lo més alt del pont, es pot divisar a lo llunt i a la dreta "El Anglo" i el seu fumeral, postal típica de Fra Bentos, museu-frigorífic a on s'elaboraven derivats de la carn mencionats anteriorment. En este espai, a on ya no funciona la fàbrica que va fer a la ciutat de gran renom mundial, s'ha creat el "Museu de la Revolució Industrial". El seu nom recorda el fet de que ací va nàixer la revolució industrial en el Riu de l'Argent, ingressant important tecnologia a la regió des de mediats de el XIX. De fet, la primera lamparilla elèctrica suramericana es va encendre en este lloc. El museu conta en casi 17 000 visitants anuals i en dos recorregudes guiades al dia ensenya interessant proposta de l'història local que va traspassar els llímits nacionals per a convertir-se en un nom resenyat en Europa per la calitat dels productes que des d'allí s'exportaven.
A 8 km del caixco urbà, es troba el balneari Les Canyes, un complex turístic de 90 ha aproximadament, emplaçat en un mont autòcton de canyes, ceibos i varietat d'arbres natius, en àmplies plages d'arena i aigües netes i calma sobre el riu Uruguay. El sector del càmping està dividit en vàries zones, les que conten en suficient infraestructura sanitària, duches d'aigua calenta, barbacoa i piletas de llavar. També hi ha vàries proveedurías, restaurants, venda d'artículs artesanals i regionals, sala de primers auxilis i conta en comissaria pròpia.
Per a qui no agrade d'acampar, el complex conta en bungalós, motels, i cases d'estil en lloguer en el barri del balneari construït sobre barrancs naturals, en excelents vistes al riu.
Fra Bentos és punt ideal com a conexió en l'interior departamental. A menys de 50 quilómetros cap al nort (per ruta No.24) es troba la localitat de Nou Berlín, fundada per alemans en 1875, despuix d'haver segut una zona a on es va radicar un dels principals establiments rurals al nort del riu Negre. Es realisa allí durant l'estiu un festival que convoca a folkloristas de diverses zones del país.
Continuant cap al nort, es troba el poble de Sant Javier, que és un resabio de la població d'immigrants russos aplegats allí en 1913. La població, descendents d'aquells primers russos, conserven costums de vestimenta, danses i música i el 27 de juliol (natalici de Sant Javier) es realisa allí una festa molt colorida i plena de recorts. A 5 km de Sant Javier es troba el balneari de Port Vell, lloc que aludix al port per a on varen ingressar els primers immigrants que varen aplegar a estes terres en les seues ferramentes i llavors d'una plantació que pronte es va propagar per l'Uruguay, el girasol.
Cultura
[editar | editar còdic]
És de destacar que la ciutat de Fra Bentos és el breçol del gran pintor, internacionalment reconegut, Luis Alberto Solari (1917-1993). Verdader hacedor i gravador d'impressionant producció gràfica, va residir varis anys en Estats Units, sense oblidar els seus orígens, que va bolcar constantment en les seues obres. Una retrospectiva de l'obra de Solari es troba en el museu que du el seu nom, inaugurat en 1989 i ubicat en el añejo edifici de l'ex-Societat Cosmopolita de Recobres Mutus, en el centre de la ciutat de Fra Bentos, front a la plaça Constitució.
En el centre de la ciutat es destaca el Teatre Miguel Young, inaugurat en 1913.
També és originari d'esta ciutat el compositor hispà-uruguayà Jorge Taramasco (1968).
En l'àmbit deportiu, des de fa més d'un sigle es destaquen les institucions futbolístiques Fra Bentos Fútbol Club ("el decà"), Llorers Fútbol Club, Institució Atlètica 18 de Juliol, Club Real Hervir i Club Atlètic Anglo.
Educació
[editar | editar còdic]Fra Bentos va tindre la seua primera institució educativa oficial en 1863, any de fundació de l'Escola n.º 1 José Gervasio Artigas. En 2013 funcionen 16 escoles, tres liceus, una escola tècnica, una escola agrària, un Institut de Formació Docent.
També funcionen institucions educatives privades: Colege Sant Josep, Colege i Liceu Llorers, Colege Fra Bentos, Els Conejitos Centre Integral d'Educació Inicial.
Conflicte entre Argentina i Uruguay per plantes de celulosa
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Conflicte entre Argentina i Uruguay per plantes de celulosa.
Argentina i Uruguay varen mantindre un conflicte per l'instalació d'una planta de producció de pasta de celulosa pertanyent a l'empresa finlandesa UPM-Kymmene (prèviament propietat de Metsä-Botnia), ubicada en territori uruguayà i sobre les aigües binacionales del riu Uruguay, prop de les poblacions uruguayana de Fra Bentos i argentina de Gualeguaychú. Originalment el conflicte va incloure també a una planta que l'empresa espanyola ENCE proyectava construir en la mateixa zona, pero més vesprada dita empresa va decidir traslladar la seua emprendimiento a Conchillas. Durant el conflicte, Botnia va finalisar la construcció i va posar en marcha la planta el 8 de novembre de 2007.
Per sentir-se afectats en els seus drets, els veïns de la ciutat argentina de Gualeguaychú, reunits baix l'Assamblea Ciutadana Ambiental de Gualeguaychú, varen decidir tallar el trànsit per la Ruta 136 d'Entre Rius, l'única per la que pot accedir-se al pont internacional Sant Martín.
Argentina va demandar a Uruguay davant la Cort Internacional de Justícia argumentant que l'instalació de les plantes de celulosa és contaminant i s'ha realisat en violació del Estatut del Riu Uruguay. Per la seua banda, Uruguay va demandar a Argentina davant el sistema de solució de controvèrsia del Mercosur i la Cort Internacional de Justícia, argumentant en el primer cas que els corts de ruta constituïxen una violació al principi de lliure circulació, i en el segon cas, que els mateixos eren tolerats i utilisats pel govern argentí per a pressionar al govern uruguayà en les negociacions referides a l'instalació de les plantes de celulosa.
El 20 d'abril de 2010, la Cort Internacional de Justícia va dictar el fallo definitiu, resolent que Uruguay va violar les seues obligacions processals de notificar, informar de bona fe, establits pel Estatut del Riu Uruguay, pero que no va violar les seues obligacions per a evitar la contaminació ambiental, ya que, si be l'Argentina va poder provar que alguns dels paràmetros hídrics havien canviat, va fallar en la seua intenció de relacionar-los a l'existència mateixa de la planta, puix atres factors contaminants varen poder haver incidit. Per tot això, la Cort va considerar que resultava desproporcionado ordenar el tancament o la relocalización de la planta de Botnia, pero va recomanar que abdós països devien monitorear conjuntament el riu, a través de la Comissió Administradora del Riu Uruguay (CARU) i aplicant l'Estatut del Riu Uruguay.[3]
El conflicte va finalisar despuix de la firma, el 30 d'agost de 2010 en Montevideo, d'un acort per a conformar un Comité Científic en el sí de la Comissió Administradora del Riu Uruguay. El pont ya no s'ha tornat a tallar.
En 2013, Argentina va demandar novament a Uruguay despuix d'acceptar un aument de producció d'un 10%.
Fra Bentos en la cultura popular
[editar | editar còdic]L'escritor argentí Jorge Luis Borges menciona en les seues cartes haver visitat quan chiquet la ciutat de Fra Bentos, de la mà dels seus pares, que generalment venien de vacacions a la «Quinta dels Llorers», de propietat del Saladero Liebig. De fet, en carta del propi Borges a Enrique Estrázulas, ell senyala que va ser procreado en este lloc de Fra Bentos. Borges menciona a la ciutat en el seu conte Funes el memorioso i la nomena en El Aleph, lo que ha dut a pensar a molts llectors i crítics mal informats que es tracta d'una ciutat fictícia i mítica, de la mateixa manera que la Macondo de Gabriel García Márquez.
- Tancs de guerra cridats «Fra Bentos»
Quan es va crear l'eixèrcit de tancs britànic a mitan de 1917, el "Batalló F", va permetre que es posaren sobrenoms (nicks) als tancs. Els tripulants de el "F-41" ho varen cridar Fra Bentos, perque se sentien dins d'ell com la carn enlatada que consumien diàriament. Tal era la fama de la carn enlatada (corned beef) consumida pels soldats. Este tanc va tindre destacada actuació en la batalla de Ypres a on va caure en una trinchera abandonada, permaneixent casi 70 hores a disposició del fòc i els atacs alemans, en els seus 9 tripulants defenent-se bravíament. Tan lluent i valent va ser este antecedent, que un atre tanc va ser batejat en el mateix nom (Fra Bentos II), actuant també valientemente en la batalla de Cambrai, en novembre de 1917, a on va ser capturat, transportat a Alemània i passejat per Berlín en el Nadal d'eixe any, mostrant-ho al Kaiser Guillermo II com a trofeu de guerra.[4]
El nom de Fra Bentos va ser sinònim de calitat fins a tal punt que (segons confirmen dos importants universitatsPlantilla:Which) en el coloquialismo dels jóvens soldats de la Gran Guerra, dir "fribentos" era significar que res podia estar millor, que era immillorable (el "OK" impost pels nortamericans des de la Segona Guerra Mundial)Plantilla:Fact. També cal destacar que, obedint a l'importància del nomene Fra Bentos i la seua inserció en l'imaginari públic europeu, l'empresa Liebig va adoptar eixe nom com a marca. Era tan famosa esta marca, que en la película El pacient anglés es pot vore una image d'una llanda d'este frigorífic en l'escena en la qual el protagoniste espera en la cova. En una fotografia de promoció de la película australiana Gallipoli (1981, Peter Weir), a on actua Mel Gibson, s'observa una llanda de "corned beef" en el nom "Fra Bentos". En l'actualitat encara es produïx la marca "Fra Bentos", encara que no en carns suramericanes.
Ciutats hermanadas
[editar | editar còdic]Fra Bentos és hermanada en:
- Paraguay General Artigas, Paraguay[5]
- [[Image:Plantilla:Bandera/China|border|20px|China]] Suzhou, China[6]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Unesco. «24 nous llocs inscrits en la Llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO en 2015» (en espanyol).
- ↑ Boretto Ovalle, René; en "Historiografia de la Ciutat de Fra Bentos (1857-1890)" (obra del 2004).
- ↑ [enllaç trencat]
- ↑ Informació aportada per l'historiador René Boretto Ovalle.
- ↑ https://www.rionegro.gub.uy/se-firme-el-acort-de-agermanament-entre-les-ciutats-de-fra-bentos-i-general-artiga-paraguay/
- ↑ http://www.ci.gub.uy/index.php/2013-06-18-12-04-25/2013-06-18-12-04-50/947-delegacion-chinenca-de-suzhou-visite-fra-bentos/
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- [enllaç trencat]
- Sitie web de Fra Bentos
- Portal de notícies de Fra Bentos
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Fray Bentos» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.