Anar al contingut

Fragmentació d'hàbitat

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Fragmentació d'hàbitat
Fragmentació i destrucció de l'hàbitat dels grans simis en Àfrica Central entre 2002 i 2030. Informació de GLOBIO i el proyecte GRASP.

La fragmentació d'hàbitat és un procés de canvis ambientals important per a l'evolució i la biologia de la conservació. Usualment és definida com aquell procés en el qual una gran extensió d'hàbitat és transformada en un número de pegats més menuts que es troben aïllats entre sí per una matriu en propietats diferents a la de l'hàbitat original.[1]

El paisage es fragmenta de forma progressiva, aumentant el contacte entre els pegats i la matriu. Ya que els llímits entre abdós no són tallants, en les regions de contacte s'establix una transició denominada brode l'extensió de la qual estarà determinada principalment per les propietats de la matriu. En conseqüència, la proporció d'hàbitat que permaneix relativament intacta és una funció complexa entre la forma i el tamany dels pegats, i la naturalea de la matriu.[2] No obstant, la fragmentació és un procés que transcendix l'interacció pegat-matriu, tenint implicacions a nivell ambiental. De fet, per a que verdaderament ocórrega és necessari que existixca discontinuïtat en el paisage,[3] un atribut que obliga a ampliar a escala regional l'estudi del fenomen. La continuïtat o conectivitat d'un hàbitat està influïda tant per la localisació física dels fragments, com per les característiques de l'ambient circumdant.[2][4]

Si be la fragmentació no és un procés purament antropogénico ya que pot resultar de successos naturals (com a incendis o processos geològics), la causa més important i estesa de la fragmentació és l'expansió i intensificació de l'us de la terra per part del ser humà.[5] Açò, sumat a que s'han constatat severes amenaces a la biodiversitat en virtualment tots els grups taxonòmics,[6][7][8][9][10] ha colocat a la modificació i la fragmentació del paisage com un dels temes més greus i urgents dins de l'ecologia de la conservació.[11]

L'estudi de la fragmentació té els seus orígens en la teoria de la biogeografía d'illes,[12] que posa émfasis en els efectes de l'àrea i de l'aïllament en l'estructura del paisage. Estos autors varen afirmar que el número d'espècies en una illa (o pegat) estava determinat per l'equilibri entre la colonisació (depenent de la distància) i l'extinció (depenent de l'àrea), predient que les illes més chicotetes i aïllades tindrien menor número d'espècies. Pero com tot model, solament tenen en conte alguns elements importants dels sistemes, ignorant molts uns atres;[13] donant lloc a atres enfocaments.

Archiu:Fragmento de bosque aislado experimentalment en el Amazonas central.JPG
Fragment de bosc aïllat experimentalment en l'Amazones central (fotografiat per R.O. Bierregaard).[13]

Bascompte i Solé[14] sugerixen que la millor forma d'estudiar la fragmentació de l'hàbitat és a través de models relacionats en la dinàmica de metapoblaciones, que descriuen la dinàmica d'un conjunt de poblacions locals que ocupen àrees discretes.[15] Este enfocament és molt més dinàmic i es diferencia de la teoria d'biogeografía d'illes en que assumix el paisage com una ret de menuts pegats que no posseïxen un àrea constant en el temps, fent recalcament en la dispersió entre pegats com a principal mecanisme de supervivència de les espècies.[15] És dir que al no existir un àrea fixa, una dispersió inadequada duria no solament a l'extinció local de les espècies sino també a l'extinció regional. Per un atre costat, el model de Wilson i MacArthur supon que hi ha un continent que funciona com a font de propágulos de les espècies que apleguen a les illes, mentres que en la teoria de metapoblaciones es tracta d'una ret d'illes o fragments d'hàbitat en migracions bidireccionals entre les illes.

La pèrdua de l'hàbitat i el llindar d'extinció

[editar | editar còdic]
Diagrama representatiu del procés de fragmentació.[16]

Generalment l'efecte més obvi del procés de fragmentació és la pèrdua d'hàbitat natiu. Açò ha dut a molts investigadors a medir el grau d'impacte simplement com la cantitat d'hàbitat remanente en el paisage, ignorant que la fragmentació pot ocórrer de diverses maneres generant patrons espacials molt diferents. Lo cert és que la pèrdua d'hàbitat sempre acompanya la fragmentació del paisage i és per això que els índexs de fragmentació es correlacionan fortament en la proporció d'hàbitat perdut, no obstant són fenomens diferents que deuen ser discernits.[17][18] De fet la fragmentació per es genera impactes importants en la biodiversitat que són independents de la pèrdua de l'hàbitat.[19][18]

Per a entendre el procés de fragmentació de l'hàbitat (que ocorre com a conseqüència de la destrucció del mateix) i les seues conseqüències en les poblacions, es varen obtindre mapes generats per models aleatoris que mostren que el tamany i l'aïllament dels pegats no varien linealment sobre la cantitat d'hàbitat perdut.[6][20][14] Açò determina que certes proporcions d'hàbitat destruït siguen importants llindars, més allà dels quals s'accelera la disminució del tamany i l'aument de l'aïllament dels pegats, sent les poblacions remanentes en els mateixos inviables.[6] De fet, chicotetes pèrdues d'hàbitat prop dels llindars poden significar grans precipitacions en la provabilitat de supervivència de les metapoblaciones.[21] No obstant, alguns estudis empírics varen detectar certes discrepàncies en els nivells de fragmentació esperats sobre la base de dits models teòrics.[22][23]

Estos llindars en el procés físic de fragmentació tenen importants conseqüències per a la conservació de la biodiversitat. Lo cert és que espècies diferents desapareixen en distints punts a lo llarc del gradient de destrucció de l'hàbitat,[24] considerant-se com llindar d'extinció a la mínima cantitat d'hàbitat requerida per a que una població d'una espècie determinada persistixca en l'ambient.[25] Açò sugerix que si ben els llindars d'extinció es veuen afectats per la forma en la que varia la fragmentació en relació en el grau de destrucció de l'hàbitat, també depenen de les característiques pròpies de les espècies (sent espècie-específics) i dels ambients en els que es troben.[4] De fet, With i King[26] varen descobrir que el llindar d'extinció pot trobar-se a partir d'un 5 % d'hàbitat destruït fins a un 90 %, depenent de l'espècie i de la disposició espacial dels fragments.

La ciència migambiental ha establit mides de la destrucció de la biodiversitat ocasionada pels destorbament com, la deforestación, el canvi climàtic, l'introducció d'espècies invasoras o la sobreexplotació dels recursos naturals, en la Deute d'extinció.[27]

Conseqüències genètiques de la fragmentació

[editar | editar còdic]

Les conseqüències genètiques esperades de la fragmentació, que crea poblacions menudes, discretes i aïllades, estan basades en les tradicionals teories de biogeografía d'illes i metapoblaciones.[12][15] Aixina, s'espera que la fragmentació erosione la variació genètica i aumente la divergència entre poblacions per l'increment de la deriva genètica i l'endogàmia, i a la reducció del fluix genètic en les poblacions remanentes.[28]

Teòricament, la fragmentació pot disminuir la varietat genètica d'una població de dos maneres. Primer, les reduccions en el tamany poblacional en el moment de la fragmentació creen un coll de botella, ya que solament es manté una chicoteta mostra del conjunt genètic original.[28] Els efectes immediats depenen del tamany efectiu de les poblacions remanentes i dels patrons de variació presents en la població original.[29]

Després del coll de botella, si les poblacions remanentes continuen chicotetes i aïllades durant vàries generacions, disminuirà la heterocigosis per deriva gènica i principalment per endogàmia, resultant en l'acumulació d'alels recesivos deletéreos i disminució de la fecunditat, dirigint a la població a una eventual extinció.[30][28] La pèrdua de varietat pot reduir l'habilitat de les poblacions per a respondre a canvis ambientals futurs, aumentant la provabilitat d'extinció, o a lo manco disminuint les oportunitats d'adaptació.[28][29]

No obstant, l'evidència empírica proveïx resultats inconsistentes, ya que no tots els episodis de fragmentació en plantes varen derivar necessàriament en l'erosió genètica,[28] la qual cosa pot explicar-se pels atributs particulars de les mateixes (temps generacional, nivell de ploidía, reproducció vegetativa, etc.) que poden conferir-los distinta vulnerabilitat.[31] Aixina mateix, factors com el temps transcorregut des de la fragmentació i processos ecològics poden molejar els nivells de conexió demogràfica i genètica.[31]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Wilcove, D.S., McLellan. C.H. and Donbson A.P. (1986). «Chapter 11, Habitat fragmentation in the temperate zone», Conservation Biology, the science of scarcity and diversity, School of Natural Resources, University of Michigan., p. 237-256..
  2. ↑ 2,0 2,1 Canadian Journal of Forest Research.doi:10.1139/x95-198.Consultat el 2020-11-01.
  3. ↑ Norris, K., Pain, D. (Eds.), Conserving Bird Biodiversity. Cambridge University Press, Cambridge, 202–223..Cambridge University Press.
    202–223.doi:10.1017/cbo9780511606304.011.Consultat el 2020-11-02.
  4. ↑ 4,0 4,1 Biological Reviews.81(1)
    117–142.ISSN 1469-185X.doi:10.1017/S1464793105006949.Consultat el 2020-11-02.
  5. ↑ Whitcomb, R. F. (1981). Forest Island Dynamics in Man-Dominated Landscapes (en en), Springer-Verlag. ISBN 978-0-387-90584-6.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 Oikos.71(3)
    355.doi:10.2307/3545823.Consultat el 2020-11-02.
  7. ↑ Trends in Ecology & Evolution.11(6)
    255–260.ISSN 0169-5347.doi:10.1016/0169-5347(96)20047-3.Consultat el 2020-11-02.
  8. ↑ BioScience.50(8)
    653–666.ISSN 0006-3568.doi:10.1641/0006-3568(2000)050[0653:TGDORD]2.0.CO;2.Consultat el 2020-11-02.
  9. ↑ Australian Journal of Botany.51(5)
    471–488.ISSN 1444-9862.doi:10.1071/bt03037.Consultat el 2020-11-02.
  10. ↑ Biological Conservation.128(2)
    231–240.ISSN 0006-3207.doi:10.1016/j.biocon.2005.09.031.Consultat el 2020-11-02.
  11. ↑ Ecological Applications.12(2)
    321–334.ISSN 1939-5582.doi:10.1890/1051-0761(2002)012[0321:ACGOFR]2.0.CO;2.Consultat el 2020-11-02.
  12. ↑ 12,0 12,1 MacArthur, Robert H.; Wilson, {{{nom2}}} (2001). The Theory of Island Biogeography (en en), Princeton University Press. ISBN 978-0-691-08836-5.
  13. ↑ 13,0 13,1 Biological Conservation.141(7)
    1731–1744.ISSN 0006-3207.doi:10.1016/j.biocon.2008.05.011.Consultat el 2020-11-02.
  14. ↑ 14,0 14,1 The Journal of Animal Ecology.65(4)
    465.doi:10.2307/5781.Consultat el 2020-11-02.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 Bulletin of the Entomological Society of America.15(3)
    237–240.ISSN 0013-8754.doi:10.1093/besa/15.3.237.Consultat el 2020-11-02.
  16. ↑ Landscape and Urban Planning.36(1)
    59–77.ISSN 0169-2046.doi:10.1016/S0169-2046(96)00341-6.Consultat el 2020-11-02.
  17. ↑ Ecological Applications.12(2)
    335–345.ISSN 1939-5582.doi:10.1890/1051-0761(2002)012[0335:CEOEAT]2.0.CO;2.Consultat el 2020-11-02.
  18. ↑ 18,0 18,1 Annual Review of Ecology, Evolution, and Systematics.34
    487–515.ISSN 1543-592X.Consultat el 2020-11-02.
  19. ↑ Ecological Research.17(2)
    229–239.ISSN 1440-1703.doi:10.1046/j.1440-1703.2002.00482.x.Consultat el 2020-11-02.
  20. ↑ Oikos.76(2)
    235–242.ISSN 0030-1299.doi:10.2307/3546195.Consultat el 2020-11-02.
  21. ↑ Conservation Biology.13(2)
    314–326.ISSN 1523-1739.doi:10.1046/j.1523-1739.1999.013002314.x.Consultat el 2020-11-02.
  22. ↑ Landscape Ecology.1(1)
    5–18.ISSN 1572-9761.doi:10.1007/BF02275261.Consultat el 2020-11-02.
  23. ↑ Landscape Ecology.1(1)
    19–28.ISSN 1572-9761.doi:10.1007/BF02275262.Consultat el 2020-11-02.
  24. ↑ The American Naturalist.142(6)
    911–927.ISSN 0003-0147.Consultat el 2020-11-02.
  25. ↑ The American Naturalist.147(4)
    527–541.ISSN 0003-0147.Consultat el 2020-11-02.
  26. ↑ Biological Conservation.100(1)
    75–88.ISSN 0006-3207.doi:10.1016/S0006-3207(00)00209-3.Consultat el 2020-11-02.
  27. ↑ «Deute de l'extinció» (en és). Ecosistemaglobal divulgant acosta el mig ambient. Consultat el 2025-05-08.
  28. ↑ 28,0 28,1 28,2 28,3 28,4 Trends in Ecology & Evolution.11(10)
    413–418.ISSN 0169-5347.doi:10.1016/0169-5347(96)10045-8.Consultat el 2020-11-02.
  29. ↑ 29,0 29,1 Nason, J.; Aldrich, {{{nom2}}}; Hamrick, {{{nom3}}}; Laurance, {{{nom4}}} (1997). Tropical Forest Remnants: Ecology, Management, and Conservation of Fragmented Communities, The University of Chicago Press.
  30. ↑ Science.241(4872)
    1455–1460.ISSN 0036-8075.doi:10.1126/science.3420403.Consultat el 2020-11-02.
  31. ↑ 31,0 31,1 Molecular Ecology.17(24)
    5177–5188.ISSN 1365-294X.doi:10.1111/j.1365-294X.2008.03971.x.Consultat el 2020-11-02.
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Fragmentació_d%27hàbitat&oldid=974635»