Fresca
Una fresca (del italià affresco)[1] és una pintura realisada sobre una superfície coberta en dos capes de morter de calç, la primera (arricio) de major gruixa, en calç apagada, arena de riu i aigua, i la segona (intonaco) més fina formada per pols de marbre, calç apagada i aigua, sobre la que es van aplicant els pigments, quan encara esta última capa està humida, i per jornades (giornate, al plural; giornata al singular), d'ahí el seu nom. Destaquen les decoració de la Capella Sixtina fetes per Michelangelo Buonarroti.
La fresca s'eixecuta en jornades de treball de 8 hores, ya que la calç en un periodo de 24 hores comença el seu procés de secat i no admet més pigments. Per això alguns acabaments es realisaven en sec, en temple, és dir, aglutinats en coa. A eixa tècnica se li coneix com fresca seca.
Fases
[editar | editar còdic]
La realisació d'una fresca es desenrolla en tres fases: arriccio (soport), intonaco, aplicació de pigment (color).
El soport, de pedra o rajola, deu estar sec i nivellat. Abans de la fase de intonaco, es prepara en una capa anomenada arriccio eixecutada en morter de calç apagada i arena, d'un centímetro de gruixa aproximadament, en la finalitat de deixar la superfície lo més plana possible. En alguns casos es pot trobar entre el soport i el arriccio, una primera capa trullisatio el fi de la qual és el de regularisar la superfície de soport, aportant més humitat per a evitar que se sequen en massa rapidea les capes successives.
Sobre el arriccio es pinta la sinopia, que és el dibuix llineal transferit des dels cartons de disseny, que han segut perforats en les seues llínees, i estarcidos en terres sobre la superfície del arriccio, de manera que es puguen anar marcant i tendint les distintes giornate de intonaco.
El intonaco és una capa d'uns milímetros de gruixa, que s'eixecuta en un morter fi compost de pols de marbre, calç apagada i aigua. El color s'aplica per mig dels pigments diluïts, sobre el intonaco, mentres este es troba encara humit. La gama de colors es reduïx als d'orige mineral. En secar-se la calç, els pigments queden integrats químicament en la pròpia paret, per lo que la seua durabilitat es torna molt alta.
Inconvenients
[editar | editar còdic]La principal dificultat d'esta tècnica és el fet de que no es pot corregir lo fet. Una volta que el color ha segut aplicat és immediatament absorbit per la base. Les úniques correccions posteriors es poden fer només quan la fresca ha secat, per mig d'aplicacions de temple. No obstant, estes correccions carixen de la permanència del buon fresc.
Una atra dificultat consistix en la diferència de to del color entre el moment d'aplicació i el resultat final una volta sec. El pintor deu anticipar i endevinar el resultat final.
Pintures a la fresca
[editar | editar còdic]Provablement l'eixemple més significatiu de pintura a la fresca siga el conjunt de pintures realisades en la Capella Sixtina per Miguel Ángel, que sumades a les obres realisades en la mateixa capella pels artistes de la generació anterior, Domenico Ghirlandaio, Botticelli i Perugino, més el mur del testero en el Juí Final del propi Miguel Ángel, fan d'eixe recint el sanctasanctórum de la pintura a la fresca.
La famosa obra L'últim sopar de Leonardo dona Vinci en esta obra l'autor va provar en distintes tècniques de fresca, per al qual va amprar una base d'argila i un aglutinant —elaborat d'oli i barniz— que li va permetre corregir la pintura i conseguir una riquea de color i una precisió en el detall similar a la d'un quadro a l'oli. No obstant, el desgast de la pintura és prou major que en el cas d'una fresca; en L'últim sopar la deterioració va començar als pocs mesos de terminada l'obra.[2] Un atre eixemple de falsa fresca realisada per Leonardo i en els mateixos resultats catastròfics és el de La batalla de Anghiari, realisat en el Palazzo Vecchio de Florencia i que va resultar igualment danyat a causa dels afanys experimentadores del seu creador.
Història
[editar | editar còdic]Els registres més antics de pintura a la fresca coneguts en el història es troben en les famoses coves de Lascaux en França. En uns 30.000 anys d'edat, les belles i altament realistes representacions d'animals varen ser realisades en tiza, carbó vegetal i terra de color sobre les humides parets de pedra calcàrea de les coves. Segurament este cavernoso museu d'art prova que la pintura mural és la precursora de tots els demés estils de pintura.
S'han descobert fresca que daten de 2000 a. C. realisats pels minoicos durant l'Edat de Bronze de Creta. Un eixemple famós és el Toreador de Minos (Knossos, Creta - c. 3000-1100 a. C.), que representa una cerimònia sagrada de bous.
Als minoicos se'ls atribuïx l'invenció de la fresca aplicant pigments directament sobre una superfície de calç fresca. Sabem que els pigments que varen utilisar varen ser pigments de terra perque no es varen vore afectats pels álcalis.
Els colors amprats en les fresca minoicos varen ser negre (esquisto carbonoso), roig (hematita), blanc (hidrat de calç), groc (ocre), blau (silicat de coure) i vert (blau i groc mesclats).
Els mayas també varen utilisar pigments naturals per a crear els colors lluents dels seus murals. El més famós és el blau maya, supostament creat a partir del índigo i un mineral d'argila blanca cridat paligorskita. No obstant els científics actuals encara estan estudiant els seus components per a descobrir cóm varen fer els mayas per a crear un pigment tan bell i durador.[3]
Artistes i les seues obres a la fresca
[editar | editar còdic]- Carnestoltes de la vida mexicana (Diego Rivera, Mèxic, 1936)
- Epifanía (Giotto, Itàlia, 1305)
- Llamentació sobre Crist mort (Giotto, Itàlia 1306)
- El monge Romà vist Benedicto (Il Sodoma, 1508)
- El Diluvi Universal (Michelangelo Buonarroti, Itàlia, 1512)
- El somi de Jacob (Nik Spatari, Itàlia, 1969)
Vore també
[editar | editar còdic]- Mural
- Cambra dels esposos
- Capella dels Macs
- Capella Tornabuoni
- Capella Brancacci
- Transferència de panels pintats
- Fresca en la capella del Tesor vaig donar Sant Gennaro
Notes i referències
[editar | editar còdic]- ↑ (1990) Lèxic d'art, Madrit - Espanya: Akal, p. 84. ISBN 978-84-460-0924-5.
- ↑ «Descripció de la tècnica». Archivat des d'el original, el 1 de novembre de 2010. Consultat el 23 de decembre de 2010.
- ↑ «Història de la pintura a la fresca i dels pigments utilisats en ella».
- Este artícul conté una traducció derivada de «Fresco» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.