Galileo (sonda espacial)

Galileo (sonda espacial)

La missió espacial Galileo va ser una missió de l'agència espacial NASA al planeta Júpiter que constava d'un orbitador i d'una sonda. La missió es va llançar el 18 d'octubre de 1989. La sonda va penetrar en l'atmòsfera de Júpiter el 7 de decembre de 1995, sumergint-se uns 200 quilómetros en l'interior de l'atmòsfera fins a ser destruïda per les altes pressions i temperatures pero transmetent senyes importants de composició química i activitat meteorològica de Júpiter. El orbitador va permanéixer operatiu recopilant senyes científiques de l'atmòsfera de Júpiter, la seua camp magnètic, sistema d'anells i dels principals satèlits, com Ío i Europa, fins al fi de la missió en el 2003. Entre els descobriments científics principals de la missió es troben els resultats sobre l'oceà subsuperficial d'Europa.

Sonda Galileo

Resultats científics

La sonda Galileo va constituir la primera navegació in situ de l'atmòsfera d'un planeta jagant. Entre els resultats més destacats obtinguts es va trobar que l'atmòsfera joviana contenia una proporció major d'elements pesats com carbono, nitrogen, neó i uns atres. Este resultat semblava contradir la majoria de models de formació del planeta que predien una proporció d'estos elements semblats a la del Sol. L'enriquiment en elements pesats va obligar a revisar estos models en profunditat. Per un atre costat, la sonda va ser incapaç de trobar una alta proporció d'oxigen (en forma de vapor d'aigua) en l'atmòsfera joviana. Segons pareix la sonda va penetrar en una regió particularment activa meteorológicament, que va poder falsejar els resultats globals de les mides de volàtils, substàncies com l'aigua que poden condensar i formar núvols en l'atmòsfera de Júpiter.

Característiques tècniques de la sonda

La sonda pesava uns 320 kg i media aproximadament 1,3 m. La sonda estava protegida per un escut tèrmic capaç de soportar les altes temperatures produïdes en l'entrada en l'atmòsfera superior de Júpiter a velocitats de fins a 69 km/s (250 000 km/h), majors que la velocitat d'escape. Despuix de la fase inicial de frenat aerodinàmic la sonda va expulsar l'escut tèrmic i va proseguir el seu descens frenada per un paracaigudes. Es varen enviar senyes durant aproximadament 50 minuts a lo llarc d'un descens de més de 150 km. Finalment, a pressions entorn a 22 bar es va perdre la comunicació en la sonda. Esta va anar previsiblement destruïda per les altes pressions i temperatures de l'atmòsfera més profunda.

Orbitador Galileo

Resultats científics principals

Galileo ha contribuït substancialment al major coneiximent que tenim del planeta Júpiter i el seu sistema d'anells i llunes. En particular, les estructures observades en la superfície gelada d'Europa sugerixen l'existència d'un oceà subsuperficial d'aigua líquida, en connotacions astrobiológicas importants.

Instruments i càrrega científica

Esquema general dels diferents instruments a bordo de la nau Galileo (anglés).

El orbitador Galileo contava en un gran conjunt d'instruments científics.

• Sistema de detecció de pols (Dust Detector Subsystem, DDS). Detector de partícules de pols. Estudis de l'ambient poc dens de la magnetosfera.
• Detector de partícules energètiques (Energetic Particles Detector, EPD). Detector de ions i partícules d'alta energia també per a l'estudi de la magnetosfera de Júpiter.
• Espectrómetro ultravioleta (Ultraviolet Spectrometer / Extreme Ultraviolet Spectrometer, UVS/EUV). Anàlisis espectral de l'atmòsfera de Júpiter.
• Contador de ions pesats (Heavy Ion Counter, HIC)). Destinat a captar i estudiar rajos còsmics i atres partícules d'alta energia.
• Magnetómetro (MAG). Mides del camp magnètic de Júpiter.
• Espectrómetro en el infrarrojo propenc (Near-Infrared Mapping Spectrometer, NIMS).
• Subsistema de plasma (PLS).
• Fotopolarímetro radiométrico (Photopolarimeter-Radiometer, PPR).
• Sistema medida del plasma (Plasma Wave Subsystem, PWS).
• Cambra principal: Solid State Imager (SSI). Un dispositiu CCD de 800x800 pixel capaç d'obtindre imàgens d'alta resolució en el ranc visible de l'espectre de 0,4 a 1,1 micras.