Anar al contingut

Gregory Hines

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Gregory Hines 1993.jpg
Gregory Hines


Gregory Oliver Hines (Nova York, 14 de febrer de 1946-Los Àngeles, Califòrnia, 9 d'agost de 2003) va ser un actor, cantant, ballarí i coreógraf nortamericà. És un dels ballarins de claqué (tap danse) més célebres de tots els temps. Com a actor, és conegut per Wolfen (1981), The Cotton Club (1984), Nits de sol (1985), i Apunta, dispara... i corregau (1986), The Gregory Hines Show (1997-1998), Ben en Will & Grace (1999-2000), i per donar veu a Big Bill en el programa de televisió infantil animat Nick Jr. de Menut Bill (1999-2004).

Hines va protagonisar més de 40 películes i també va actuar en Broadway. Va rebre numerosos guardons, entre ells un Daytime Emmy Award, un Drama Desk Award i un Tony Award, aixina com nominacions per a un Screen Actors Guild Award i quatre Primetime Emmy Award.

Biografia

[editar | editar còdic]

Primers anys

[editar | editar còdic]

Hines va nàixer en Nova York el 14 de febrer de 1946, fill d'Ànima Iola (Lawless) i Maurice Robert Hines, ballarí, músic i actor, i va créixer en el barri Sugar Hill d'Harlem.[1] Va començar a ballar tap danse quan tenia dos anys, i va escomençar a ballar semiprofesionalmente als cinc. Despuix, ell i el seu germà major Maurice varen actuar junts, estudiant en el coreógraf Henry LeTang.

Gregory i Maurice també varen estudiar en ballarins de claqué veterans com Howard Sims i The Nicholas Brothers quan actuaven en els mateixos locals. Els germans eren coneguts com The Hines Kids, i actuaven en clubs nocturns de Miami, Florida, en Cab Calloway.[2] Més vesprada varen ser coneguts com The Hines Brothers.

Quan el seu pare es va unir al grup com a bateria, el seu nom va canviar de nou en 1963 a Hines, Hines, and Doneu.[1][3]

Ball de claqué

[editar | editar còdic]

Hines era un ávido improvisador de passos de claqué, sons de claqué i ritmes de claqué per igual. La seua improvisació era com la d'un baterista, que fa un sol i inventa ritmes. També improvisava el fraseo d'alguns passos de claqué, sobretot per a adaptar-se al sò que es desenrollava. Ballarí relaixat, solia dur pantalons folgats i una camisa més ajustada.[4]

Encara que va heretar les raïls i la tradició del claqué rítmic negre, també va promoure el nou claqué rítmic negre. «Va borrar els tempos a propòsit», va escriure l'historiadora del claqué Sally Sommer, “llançant una cascada de tocs com a cudols tirats pel sol”. En eixe moment, va alinear el claqué en els últims experiments de forma lliure del jazz, la nova música i la dansa posmoderna». [5]


A lo llarc de la seua carrera, Hines va voler i va seguir sent un defensor del claqué en Estats Units. Va solicitar en èxit la creació del Dia Nacional del Claqué en maig de 1989, que ara se celebra en quaranta ciutats d'Estats Units, aixina com en atres huit nacions. Va formar part de la junta directiva de Manhattan Tap, va ser membre del Jazz Tap Ensemble i de l'American Tap Danse Foundation, que abans es dia American Tap Danse Orchestra.

En 1989, va crear i va presentar un especial de la PBS cridat Gregory Hines' Tap Danse in America, en el que varen participar varis ballarins de claqué com Savion Glover i Bunny Briggs.[6][7]

En 1990, Hines va visitar al seu ídol (i coprotagonista de Tap) Sammy Davis Jr., que s'estava morint de càncer de gola i no podia parlar. Despuix de la mort de Davis, un emocionat Hines va parlar en el funeral de Davis de cóm Sammy li va fer un gest, «com si li passara una pilota de bàsquet... i yo la vaig agarrar». Hines va parlar de l'honor que va supondre per a Sammy que Hines poguera continuar a on ell ho havia deixat.[8]

A través de la seua ensenyança, va influir en ballarins de claqué com Savion Glover, Dianne Walker, Ted Levy i Jane Goldberg.[5]En una entrevista en The New York Claves' en 1988, Hines va dir que tot lo que feya estava influenciat pel seu ball: «la meua forma de cantar, d'actuar, de fer l'amor, de ser pare."[5]

Carrera

[editar | editar còdic]

En 1975 i 1976, Hines va cantar i va tocar en una banda de roc cridada Severance, en Venice (Califòrnia). Severance va ser una de les bandes estables d'un original club musical cridat Honky Hoagies Handy Hangout (també conegut com a 4H Club). En 1986, va cantar un duo en Luther Vandross, titulat There's Nothing Better Than Love, que va alcançar la posició n.º 1 en les llistes Billboard R&B.[9]

Hines va aparéixer en películes com The Cotton Club, White Nights, Running Scared, Tap i Waiting to Exhale. En televisió, va protagonisar la seua pròpia série en 1997, cridada The Gregory Hines Show. També va aparéixer en un rol recurrent en Will & Grace com Ben Doucette.

Hines va fer el seu debut en Broadway en el seu germà en The Girl in Pink Tights en 1954. Va guanyar nominacions al premi Tony Award per Eubie! (1979), Comin' Uptown (1980) i Sophisticated Ladies (1981). Va guanyar el premi Tony i el Drama Desk Award per Jelly's Last Jam (1992) i va guanyar el Theatre World Award per Eubie!.

Va ser co presentador de la cerimònia dels premis Tony Awards en 1995 i 2002.[10]


En 1990, Hines va visitar al seu ídol, Sammy Davis, Jr., que estava agonisant per un càncer de gola. Després de la mort de Davis, Hines va contar en el funeral que Davis, incapaç de parlar, li havia fet el gest de passar-li una pilota «com si em tirara una bola de bàsquet... i yo vaig fer el gest de capturar-la». Hines es va referir a l'honor que suponia per a ell que Davis creguera que Hines podia continuar en l'espectàcul quan Davis no estiguera.[11]

Cine i televisió

[editar | editar còdic]

En 1981, Hines va debutar en el cine en la película de Mel Brooks Història del món, Partix I', substituint a Richard Pryor, que havia segut elegit originalment per al paper pero va sofrir greus cremades pocs dies abans de començar el rodage.[12][13] Madeline Kahn, també protagoniste de la película, va sugerir al director Mel Brooks que es fixara en Hines per al paper despuix d'enterar-se de l'hospitalisació de Pryor. [13] També va aparéixer en la película de terror Wolfen eixe mateix any.

L'apogeu de Hines com a actor es va produir a mitan de la década de 1980. Va tindre un paper important en El Cotton Club (1984), a on ell i el seu germà Maurice (en el seu únic crèdit cinematogràfic) interpretaven a un duo de claqué dels anys 30 que recordava als Nicholas Brothers.[14] Hines coprotagonizó en Mikhail Baryshnikov la película de 1985 Nits blanques, i coprotagonizó en Billy Crystal la película de 1986 buddy cop film Running Scared]. Va protagonisar la película de 1989 Tap] junt a Sammy Davis Jr. (en l'última actuació de Davis en la pantalla). Va aparéixer junt a Whitney Houston i Loretta Vaig devindre en l'exitosa película de 1995 Waiting to Exhale'] i a l'any següent junt a Houston, Denzel Washington i Courtney B. Vance en The Preacher's Wife'. En televisió, va protagonisar la seua pròpia comèdia en 1997, The Gregory Hines Show'], que es va emetre durant una temporada en CBS, i va tindre un paper recurrent de Ben Doucette en Will & Grace.

En una entrevista de 1987, Hines va dir que a sovint buscava papers escrits per a actors blancs, "preferint el seu major alcanç i dinàmica." Del seu paper en Running Scared, per eixemple, va dir que li agradava que el seu personage tinguera escenes de sexe, perque "normalment, el negre no té res de sexualitat"[15]

Hines va protagonisar la película de 1998 The Tic Code. Va posar veu a Big Bill en la série infantil d'animació del canal Nick Jr Little Bill, que es va emetre de 1999 a 2004. Va guanyar el Daytime Emmy Award for Outstanding Performer in an Animated Program per este paper en 2003.

Vida personal

[editar | editar còdic]

Els matrimonis de Hines en Patricia Panella i Pamela Koslow varen terminar en divorç.[16] Va tindre una filla, Daria, en Panella, i un fill, Zachary, en Koslow.[17] Durant els últims tres anys de la seua vida, va estar compromés en la culturista Negreta Jayde, que residia en Toronto.[16]

Decés

[editar | editar còdic]

Hines va fallir el 9 d'agost de 2003 de càncer de fege en Los Àngeles. En eixe moment estava compromés en Negreta Jayde. Li varen sobreviure, ademés de la seua promesa Jayde, els seus fills Daria i Zachary, el seu ex fillastra Jessica i el seu net Lucian.[18]

Està enterrat en el cementeri Saint Volodymyr's Ukrainian Catholic Cemetery, en Oakville (Ontario).

Premis i nominacions

[editar | editar còdic]

Premis

[editar | editar còdic]

Nominacions

[editar | editar còdic]
  • 1979: Tony Award for Best Featured Actor in a Musical: Eubie!
  • 1980: Tony Award for Best Actor in a Musical: Comin' Uptown
  • 1981: Tony Award for Best Actor in a Musical: Sophisticated Ladies
  • 1982: Emmy Award for Outstanding Individual Achievement: Special Class: I Love Liberty
  • 1985: Emmy Award for Outstanding Individual Performance in a Variety or Music Program: Motown Returns to the Apollo
  • 1989: Emmy Award for Outstanding Variety, Music or Comedy Program: Tap Danse in America
  • 1992: Drama Desk Award Outstanding Choreography: Jelly's Last Jam
  • 1992: Tony Award for Best Choreography: Jelly's Last Jam
  • 1995: Image Awards Outstanding Lead Actor in a Motion Picture: Waiting to Exhale
  • 1998: American Comedy Awards Funniest Male Guest Appearance in a TV Series: Will & Grace
  • 1998: Image Awards Outstanding Lead Actor in a Comedy Séries: The Gregory Hines Show
  • 2001: Black Reel Awards Network/Cable Best Actor: Bojangles
  • 2001: Emmy Award for Outstanding Lead Actor in a Miniseries or a Movie: Bojangles
  • 2001: Screen Actors Guild Award for Outstanding Performance by a Male Actor in a Television Movie or Miniseries: Bojangles
  • 2002: Daytime Emmy Award for Outstanding Performer in a Children's Special: The Ret Sneakers
  • 2002: Daytime Emmy Award for Outstanding Performer in an Animated Program: The Ret Sneakers

Filmografia

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 Gregory Hines, obituario, The Daily Telegraph (12 d'agost de 2003).
  2. ↑ Wadler, Joyce. Hines on Tap (in (en-US)).
  3. ↑ «Gregory Hines» (en en-us).
  4. ↑ aneu=Z91lXa4yuE4C&q=gregory+hines+dancing+loose+clothes&pg=PA27 Gregory Hines, Infobase Publishing. ISBN 978-0-7910-9718-2.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 Valis Hill, Constance. «Biografia de Gregory Hines».
  6. ↑ Rothstein, Mervyn. L'home de les sabates de ball.
  7. ↑ (1989) Tap: With Gregory Hines, WNET/Nova York.
  8. ↑ «Entrevista a Gregory Hines» (1992).
  9. ↑ Billboard.com (historial de Luther Vandross).
  10. ↑ Mervyn Rothsteincigaraficionado.Consultat el 9 de juny de 2008.
  11. ↑ Jr. news. «Gregory Hines Interview». The Sammy Davis, Jr. Association. Consultat el 9 de juny de 2008.
  12. ↑ Monaghan, Terry. theguardian.com/news/2003/aug/12/guardianobituaries.artsobituaries Gregory Hines.
  13. ↑ 13,0 13,1 Brooks, Mel. nytimes.com/1981/06/07/películes/el-món-segons-mel-brooks. html El món segons Mel Brooks.
  14. ↑ White, Armond. html Coppola's Cotton Club Encore Remakes American Entertainment.
  15. ↑ Wuntch, Philip. newspapers.com/article/the-ottawa-citizen-gregory-hines-in-run/126104717/ Gregory Hines: un ballarí aplega a la pantalla i es queda en les chiques, p. D10.
  16. ↑ 16,0 16,1 Dunning, Jennifer. Gregory Hines, Versatile Dancer and Actor, Dies at 57.
  17. ↑ Plaskin, Glenn. «Dads in the Limelight». Tampa Bay Claves.
  18. ↑ Jennifer Dunning. «Gregory Hines, Versatile Dancer and Actor, Dies at 57». Consultat el 9 de juny de 2008.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Gregory_Hines&oldid=690280»