Guerra civil algerina

Erro al crear miniatura:

Guerra civil algerina

La guerra civil algerina (també coneguda en francés com la décennie noire «Década Negra», décennie du terrorisme «Década del Terrorisme», années de plomb «Anys de Plom» o années de braise «Anys de les Brases») va ser un conflicte armat que va enfrontar al govern algerí contra diversos grups insurgents islamistes entre 1992 i 2002. El conflicte es va iniciar despuix de l'interrupció del procés electoral de 1991, en el que el Front Islàmic de Salvació (FIS) va obtindre una àmplia ventaja en el primer regrés de les eleccions llegislatives. El número de víctimes s'estima entre 150.000 i 200.000 persones, incloent més de 70 periodistes, com a conseqüència de la violència eixercida per les forces estatals i els grups armats islamistes.

Les tensions polítiques i socials que varen precedir a la guerra varen aumentar durant la década de 1980, marcada per una crisis econòmica, protestes socials i el creiximent de moviments islamistes. Despuix de la victòria del FIS en la primera ronda electoral de decembre de 1991, l'eixèrcit algerí va cancelar el procés electoral en giner de 1992, argumentant que una victòria islamista posaria en perill el sistema polític existent. El govern va declarar l'estat d'emergència, va dissoldre el FIS i va detindre a mils dels seus membres i simpatisants, lo que va dur a sectors radicalisats del moviment islamiste a iniciar una insurgencia armada.

Els principals grups insurgents varen ser el Moviment Islàmic Armat (MIA), en presència principalment en les zones montanyoses, i el Grup Islàmic Armat (GIA), que va actuar tant en àrees urbanes com a rurals. Inicialment, la insurgencia va estar dirigida contra les forces de seguritat algerines, pero alguns grups varen estendre posteriorment els seus atacs contra la població civil. En 1994, les negociacions entre el govern i dirigents del FIS encarcerats varen coincidir en una major radicalisació del GIA, que va declarar la guerra al FIS i als seus partidaris. Paralelament, el MIA i atres grups es varen reorganisar baix el nom d'Eixèrcit Islàmic de Salvació (AIS) i varen reconéixer l'autoritat política del FIS.

Despuix del fracàs de les negociacions, es varen celebrar eleccions presidencials en 1995, en les que va véncer el general Liamine Zéroual. Durant la segona mitat de la década de 1990, la violència va alcançar el seu punt màxim, especialment en les massacres comeses pel GIA contra poblacions civils. Algunes investigacions també han senyalat possibles responsabilitats o falta d'intervenció de sectors de les forces de seguritat en determinats episodis, encara que el grau d'implicació seguix sent objecte de debat.

En 1997, coincidint en les eleccions llegislatives guanyades per l'Agrupació Nacional per a la Democràcia (RND), partit propenc a l'aparat militar, el AIS va declarar un alto el fuego unilateral. L'estratègia del GIA va provocar divisions internes i la pèrdua de respal entre part del moviment islamiste. En 1999, despuix de l'elecció d'Abdelaziz Bouteflika, el govern va aprovar la Llei de Concòrdia Civil, que oferia amnistia als combatents que abandonaren la lluita armada. Esta mida va favorir la rendició de numerosos membres dels grups insurgents i va contribuir a reduir significativament la violència.

El GIA va ser debilitat progressivament fins a perdre pràcticament la seua capacitat operativa al començament de la década de 2000. No obstant, una de les seues escissions, el Grup Salafista per a la Predicació i el Combat (GSPC), va continuar la insurgencia i posteriorment es va vincular en Al Qaeda, transformant-se en Al Qaeda del Magreb Islàmic (AQMI) en 2007. L'activitat d'estos grups va constituir la continuació de la insurgencia islamista algerina durant els anys posteriors.

Antecedents

Durant les décades posteriors a l'independència, Argèlia va estar governada pel Front de Lliberació Nacional (FLN), que va mantindre un sistema de partit únic en una forta influència de l'eixèrcit. A finals de la década de 1980, el règim va començar a perdre estabilitat per la corrupció, el clientelisme, la crisis econòmica i la deterioració de les condicions socials.

l'economia algerina depenia en gran mida dels ingressos procedents de l'exportació d'hidrocarburs. La caiguda del preu del petròleu en 1986, quan el barril va passar aproximadament de 30 a 10 dólars, va reduir notablement els ingressos de l'Estat, afectant al model econòmic planificat i provocant escassea, desocupació i malestar social.

En octubre de 1988 es varen produir manifestacions massives contra el govern del president Chadli Bendjedid, principalment en Alger i les seues afores. La resposta de l'eixèrcit, que va obrir fòc contra els manifestants, va causar centenars de morts i va provocar una profunda crisis política. En este context, els moviments islamistes varen començar a guanyar major respal entre sectors de la població descontents en el règim.

Com a resposta a les protestes, el president Bendjedid va impulsar un procés de reformes polítiques. En febrer de 1989 es va aprovar una nova Constitució que va eliminar el sistema de partit únic, va abandonar la referència oficial al socialisme i va reconéixer llibertats d'expressió, associació i reunió. Esta reforma va permetre la creació de nous partits polítics.

Entre les noves organisacions sorgides es trobava el Front Islàmic de Salvació (FIS), fundat en 1989. El partit agrupava a distintes corrents de l'islamisme algerí. El seu president, Abbassi Madani, representava una corrent més conservadora i vinculada simbòlicament a la guerra d'independència, mentres que el seu vicepresident, Ali Belhadj, defenia posicions més radicals d'orientació salafista i rebujava la democràcia lliberal.

Erro al crear miniatura:

Eleccions a l'Assamblea Nacional algerina de 1991

 Majoria del FIS

 50% FIS

 FIS menys de 50%

 No decidit en la primera ronda

 Sense senyes disponibles

El FIS va conseguir la victòria en les zones més habitades del país.

El FIS va conseguir ràpidament una àmplia base de respal, especialment entre jóvens urbans i sectors populars afectats per la crisis econòmica. En les eleccions municipals de juny de 1990 va obtindre el 54 % dels vots, superant àmpliament al FLN i convertint-se en la principal força política del país. La seua gestió en vàries administracions locals li va permetre ampliar la seua popularitat, encara que algunes de les seues polítiques, com la pressió per a impondre normes socials religioses en determinats municipis, varen generar preocupació entre sectors llaics.

La Guerra del Golf de 1991 va favorir també al FIS, per la seua oposició a la participació internacional contra Iraq, posició que contrastava en la postura del govern algerí.

En 1991, el govern va aprovar una nova divisió de les circumscripcions electorals, una mida que el FIS va considerar destinada a reduir la seua representació parlamentària. En maig d'eixe any el partit va convocar una folga general i grans manifestacions en Alger. Encara que la folga va ser finalment suspesa despuix de negociacions, les protestes varen aumentar la tensió entre el govern i el moviment islamiste.

Poc despuix, les autoritats varen detindre a Abbassi Madani, Ali Belhadj i atres dirigents del FIS, encara que el partit va continuar sent llegal baix el liderage d'Abdelkader Hachani. Paralelament, grups islamistes més radicals varen començar a organisar estructures armades clandestines, anticipant la violència que esclataria posteriorment.

El 26 de decembre de 1991 es va celebrar el primer regrés de les eleccions llegislatives. El FIS va obtindre el 48 % dels vots i va conseguir 188 dels 232 escans disputats, quedant prop d'obtindre una majoria parlamentària. La perspectiva d'una victòria islamista va provocar una crisis dins de l'aparat estatal i va desembocar en l'interrupció del procés electoral en giner de 1992, donant inici al conflicte armat.

Cancelació de les eleccions i inici de les guerrilles (1992-1994)

L'eixèrcit va considerar este resultat inacceptable. El FIS havia amenaçat obertament al poder gobernant, acusant-ho d'antipatriótico, profrancés i econòmicament corrupte. Ademés, els líders del FIS discrepaven sobre la deseabilidad de la democràcia. Diferents grups de poder es varen declarar temerosos sobre el de cóm seria el govern del FIS.

L'11 de giner de 1992 l'eixèrcit va cancelar el procés electoral, forçant al president Chadli Bendjedid a dimitir i duent al lluitador per l'independència exiliat Mohammed Boudiaf per a que eixercira de president. També varen ser arrestats molts membres del FIS: 5.000 segons l'eixèrcit, 30.000 segons el FIS, incloent a Abdelkader Hachani; tants que les presons no tenien espai suficient per a albergar-els a tots, aixina que es varen montar camps per als arrestats en el desert del Sàhara. Tal era el clima de sospita que existia el perill de ser arrestat per dur barba. La majoria dels simpatisants del FIS la duya. Es va declarar l'estat d'emergència i es varen suspendre molts drets constitucionals. Totes les manifestacions varen ser extinguides. Algunes organisacions defensores dels drets humans com Amnistía Internacional varen informar de l'us freqüent de la tortura i de la retenció de sospitosos sense càrrecs ni juí. Finalment, el govern va dissoldre el FIS el 4 de març.

Molts dels activistes del FIS que varen quedar en llibertat li'l varen prendre com una declaració de guerra. Tant dits activistes com alguns islamistes massa radicals per al FIS es varen encaminar als tossals en qualsevol arma al seu alcanç i es varen fer guerrillers. Els seus primers atacs a les forces de seguritat, soldats i policies, (sense contar l'incident de Guemmar) varen escomençar poc despuix del colp d'Estat. Com havia ocorregut en les guerres precedents, les guerrilles es varen establir casi exclusivament en el nort d'Argèlia, a on la maleza i els boscs els favorien i en certes àrees de les ciutats. Per una atra part, el Sahara, escassament poblat pero ric en petròleu va permanéixer en pau durant casi tot el conflicte, aixina que la principal font d'ingressos del govern no es va vore afectada.

La situació es va tornar més tensa a causa de la crisis econòmica, que es va agravar més aquell any quan es varen retirar els ya duradors subsidis per a menjar. Molts tenien les seues esperances posades en la incorrupta figura de Boudiaf, esperances que es varen desvanir quan este va caure mort disparat per un dels seus guàrdies de seguritat a finals de juny. Poc despuix Abbassi Madani i Ali Belhadj varen ser condenats a 12 anys de presó.

Per al 20 d'agost era evident que algunes guerrilles estaven escomençant a considerar als civils corrents, aixina com als governants, com a objectius: l'esclat d'una bomba en aeroport d'Alger va acabar en 9 morts i 128 ferits. El FIS va condenar l'atentat junt en el restant de partits majoritaris, pero la seua influència sobre les guerrilles no era tan gran.

Sembla que els combats inicials varen ser liderats pel menut grup extremiste Takfir wal Hijra, associat en antics combatents afgans. No obstant, el primer moviment armat, que va aparéixer immediatament despuix del colp d'Estat, va anar el Moviment Islàmic Armat (MIA). Este moviment estava liderat per l'antic soldat Abdelkader Chebouti, un islamiste de vella data que s'havia mantingut a distància del FIS durant el procés electoral. En febrer de 1992 el exsoldado, excombatiente afgà i ex responsable de seguritat del FIS Said Mekhloufi va fundar el Moviment per un Estat Islàmic (MEI). Els diferents grups es varen reunir vàries voltes per a unir les seues forces, que varen resultar en l'acceptació del liderage Chebouti en teoria. En l'última reunió, que va tindre lloc en Tamesguida l'1 de setembre, Chebouti va expressar preocupació per la falta de disciplina del moviment, i particularment de que l'atac a l'aeroport d'Alger, que ell no havia aprovat, poguera alluntar a partidaris. Takfir wal Hijra i els “afgans” (liderats per Noureddine Seddiki) varen respondre acceptant unir-se al MIA. No obstant, la reunió va ser interrompuda per les forces de seguritat, lo que va provocar sospites que varen impedir la celebració de noves reunions.

El propi FIS va montar una ret clandestina, en periòdics illegals i inclús en una emissora de radi per mig de la que, a partir de 1992, es varen escomençar a emetre declaracions oficials des de l'estranger. No obstant, en esta etapa les opinions dels moviments de la guerrilla sobre el FIS estaven mesclades. Una facció significativa, liderada pels “afgans”, consideraven l'activitat política de partits com inherentemente alluntada de l'islam, i per tant rebujaven les declaracions del FIS.

En giner de 1993, Abdelhak Layada va declarar que el seu grup era independent del de Chebouti. Esta nova facció va rebre el nom de Grup Islàmic Armat (GIA). Els seus partidaris eren més numerosos en Alger, els seus suburbis i en atres entorns urbans. Varen adoptar una llínea dura, oposta tant al govern com al FIS, puix afirmaven que “el pluralisme polític és igual a sedició” i formulant amenaces de mort contra varis líders del FIS i el MIA. Era molt manco selectiu que el MIA, que insistia en l'entrenament ideològic; en conseqüència va sofrir l'infiltració de membres de les forces armades, lo que va redundar en ràpits canvis de liderage a mida que els caps varen ser sent assessinats.

En 1993 es varen ampliar les diferències entre els moviments guerrillers. El MIA i el MEI varen intentar desenrollar una estratègia militar contra l'estat, atacant a les forces de seguritat i sabotejant o usant bombes contra les institucions estatals. No obstant, des del principi, el GIA, fort en les àrees urbanes, va demanar i va portar a terme la mort de qualsevol que recolzara a l'estat, lo que incloïa als funcionaris públics. Varen assessinar a periodistes i intelectuals com Tahar Djaout, baix la justificació de que “els periodistes que lluiten contra l'islam per mig de la ploma periran per l'espasa”. Pronte varen redoblar els seus atacs en marcar-se com a objectiu també als ciutadans que rebujaven viure baix les seues prohibicions, i en 1993 varen escomençar a matar estrangers, actes que varen justificar en declarar que “qualsevol que excedixca el periodo [un determini d'un més en Argèlia] serà el responsable de la seua repentina mort”. Despuix de l'escàndal provocat per les primeres morts casi tots els estrangers varen abandonar el país. Ademés, l'emigració—a sovint illegal—d'algerins es va incrementar substancialment. Al mateix temps, el número de visats concedits a algerins per atres països va disminuir sériament.

Bibliografia

• Luis Martínez (1998). The Algerian Civil War 1990-1998, Londres: Hurst & Co..
• Michael Willis (1996). The Islamist Challenge in Algeria: A Political History, Nova York: NYU Press.
• William B. Quandt (1998). Between Ballots and Bullets: Algeria's Transition from Authoritarianism, Washington DC: Brookings Institution Press.
• Andrea Riccardi (1996). Sant'Egidio Rome et li monde, París: Beauchesne Editeur.
• Marque Impagliazzo, Mario Gire (1997). Algeria in ostaggio, Milano: Guerini i Associati.
• M. Al-Ahnaf, B. Botiveau, F. Fregosi (1991). L'Algerie parell ses islamistes, París: Karthala.
• Roger Kaplan, "The Libel of Moral Equivalence" The Atlantic Monthly Boston: agost de 1998. Vol. 282, Iss. 2; pg. 18, 6 pgs.