Guerra del Cenepa

Guerra del Cenepa

La guerra del Cenepa, segons la historiografia del Equador, o conflicte del Cenepa, segons la historiografia del Perú (també cridada campanya militar de l'Alt Cenepa i operacions militars de l'Alt Cenepa pel Estat peruà), va anar un conflicte militar ocorregut en la frontera peruà-equatoriana durant els mesos de giner i febrer de 1995 entre Perú i Equador. Es va produir en el costat oriental de la cordillera del Còndor sobre la conca del riu Cenepa en territori nacional del Perú (prèviament disputat per abdós països fins al protocol de Riu de Janeiro), que va ser ocupat pel Eixèrcit de l'Equador des de 1994. El conflicte va enfrontar a les forces armades del Perú i Equador. Mai va haver declaració formal de guerra entre abdós països ni va aplegar a generalisar-se per tota la frontera comuna. Les operacions militars varen succeir en territori delimitat pero sense demarcar (zona de selva alta de complicat accés) a on els factors climàtics i llogístics varen dificultar els desplaçaments militars.

A nivell militar, el conflicte es va caracterisar per l'ocupació de tecnologia moderna per a la regió, especialment en un entorn de guerra en selva, que va obligar a aplicar tàctiques de guerra irregular en terreny extrem. Durant els combats es varen utilisar missils antiaèreus portàtils com el 9K38 Igla i el Blowpipe, els quals varen eixercitar un paper rellevant en el derribe d'aeronaus a baixa altura. Aixina mateix, abdós països varen desplegar avions de combat com el Dassault Mirage F1, l'IAI Kfir, el SEPECAT Jaguar, el Dassault Mirage 2000 i el Sukhoi El seu-22, ademés d'helicòpters de transport i respal com el Mil El meu-17, fonamentals per a la movilisació de tropes i abastiment en la densa selva amazónica. L'us combinat d'estos sistemes, junt en artilleria llaugera i equips de comunicació tàctica, va evidenciar un nivell de modernisació militar superior al de conflictes previs en la regió.

El conflicte es va resoldre en l'intervenció d'Argentina, Chile, Brasil i Estats Units —països garants del Protocol de Pau, Amistat i Llímits de Riu de Janeiro del 29 de giner de 1942—, conseguint-se terminar el procés de demarcació de la frontera en els dos trams pendents: entre les fites Cunhime Sur i 20 de Novembre, i entre els de Cusumaza–Bumbuiza i Yaupi–Santiago. Esta demarcació va ser feta de conformitat en lo establit en el Protocol de Riu de Janeiro i el fallo arbitral de Braz Dias de Aguiar.

En l'Acta de Brasília, tant Perú com Equador varen acceptar la culminació del procés de demarcació fronteriça, en el tram de 78 quilómetros que estava pendent, d'acort en la proposta dels països garants del Protocol de Riu de Janeiro formulada dins del marc llegal del Protocol, del fallo arbitral de Braz Dias de Aguiar, dels seus instruments complementaris i dels parecer tècnics-jurídics entregats el 8 de maig de 1998. Esta proposta va ser acceptada pels governs de Perú i Equador i ratificada després pels congressos d'abdós països.

Aixina, es va terminar el procés de demarcació de la frontera sobre els cims de la cordillera del Còndor, ratificant la possessió del Perú de la zona del Cenepa incloent Tiwinza, al mateix temps que el Perú otorgava a Equador, en condició de propietat privada i sense perjuí de la sobirania peruana, un quilómetro quadrat en la zona de Tiwinza, a on estan sepultats 14 soldats equatorians. També es varen firmar acorts de Comerç i Navegació, d'Integració Fronteriça i d'instalació d'una comissió binacional sobre Mides de Confiança Mútua i Seguritat.El desminado es va completar en 2024. A partir de 2025, és el conflicte militar més recent en Amèrica entre països que disputen la sobirania sobre un territori.

Antecedents

Artícul principal → Conflicte limítrof entre el Perú i l'Equador.

Disputes entre el Perú i la Gran Colòmbia

La reclamació per part d'Equador d'un accés en sobirania a la conca del ric Amazones es remonta a 1827, quan Simón Bolívar, que era gobernant de la Gran Colòmbia —entitat geopolítica antecessora d'Equador—, va reclamar com a territoris que li corresponien al seu país a Tombes, Jaén (Cajamarca) i Maynas, entenent-se per Maynas el territori conformat pels actuals departaments peruans de Loreto i Amazones.

Ademés de dit reclam territorial, Bolívar va exigir a Perú el pagament del deute de la campanya emancipadora i les «tongades», és dir, el cost de repondre en nous efectius les baixes sofrides en les tropes de respal a la guerra independentista peruana. La historiagrafía peruana considera, que la raó de l'ira de Bolívar cap a Perú es devia a que havia perdut la seua influència en este país, a on es va instalar un govern lliberal i antibolivariano, que va ajudar a Bolívia a lliurar-se de la dominació grancolombiana.

Perú va rebujar les exigències territorials de Bolívar, puix Tombes, Jaén i Maynas havien jurat l'independència del Perú i tenien els seus representants en el Congrés peruà, aduint el principi de la lliure determinació dels pobles.

En resposta als preparatius guerrers de Bolívar, el 17 de maig de 1828 el Congrés de la República del Perú va autorisar al president peruà José de la Mar a prendre les mides militarés del cas. Poc despuix, Bolívar va declarar la guerra al Perú el 3 de juliol de 1828.

Les forces peruanes es varen movilisar cap al sur de la Gran Colòmbia (actual territori equatorià). La marina peruana va bloquejar i va capturar el port de Guayaquil, mentres que l'eixèrcit peruà va ocupar la província de Loja. En resposta, les forces grancolombianas, al mando del mariscal Antonio José de Sucre, varen alvançar des de Quito i varen derrotar a la vanguarda de l'eixèrcit peruà en la batalla del Portete de Tarqui (27 de febrer de 1829). Després d'esta batalla de mutu acort es va celebrar un conveni per a acordar la pau. El Perú es comprometia a desocupar Guayaquil i Loja, i la Gran Colòmbia deixava implícitament de fer reclams sobre Tombes, Jaén i Maynas. No obstant, el president La Mar va acusar a Sucre de cometre injúries i falsetats en el part de batalla i en un decret que va donar sobre la construcció d'una columna commemorativa en Tarqui, aixina com d'excessos contra els presoners peruans, per lo que va anunciar la seua intenció de continuar la guerra.

Pero llavors va ocórrer el colp d'Estat del general Agustín Gamarra, que va produir la caiguda de la Mar i subsegüent firma de la pau entre Perú i Colòmbia, per mig del Tractat Larrea-Gual, el 22 de setembre de 1829. Este tractat, també conegut com a Tractat de Guayaquil, va anar un tractat de “pau i amistat”, mes no de llímits; no obstant, va deixar establit que es mantindria el llímit que havia existit entre els virreinatos de Nova Granada i el del Perú, com a referència per a un futur acort limítrof entre la Gran Colòmbia i el Perú, establint-se al mateix temps el procediment per a realisar la demarcació definitiva —que estaria a mans d'una comissió demarcatoria de llímits integrada per membres d'abdós països—. En definitiva, no va haver canvis territorials, en mantindre's la situació prèvia al conflicte (statu quo davant bellum).

No obstant, la demarcació de llímits no va aplegar a realisar-se, pese als intents que abdós cancelleries varen fer per a aplegar a un enteniment. Després, la dissolució de la Gran Colòmbia en maig de 1830 va posar fi a les negociacions. Equador ha senyalat l'existència del Protocol Pedemonte-Mosquera, supostament firmat l'11 d'agost de 1830 entre el Perú i la Gran Colòmbia, el qual seria una continuació del Tractat Larrea-Gual, a on es reconeixia al riu Marañón (i l'Amazones) com a llímit entre abdós nacions. El Perú, basant-se en una rigorosa investigació historiográfica, ha rebujat l'existència d'este tractat, puix, entre atres raons, jamai es va trobar el document original, aixina com al fet de que, per a eixa data, ya la Gran Colòmbia s'havia desintegrat.

Disputes entre el Perú i Equador

Quan el 13 de maig de 1830 es va constituir la República de l'Equador, el flamant governe equatorià no va fer reclams al Perú sobre Tombes, Jaén i Maynas i més be va considerar la necessitat de firmar acorts i tractats en el Perú. Abdós països donaven puix, per sobreentendido, que el Tractat Larrea-Gual havia caducat en la dissolució de la Gran Colòmbia.

El primer tractat celebrat entre el Perú i Equador va ser el Tractat Pando-Noboa, subscrit el 12 de juliol de 1832 pel ministre de govern i relacions exteriors del Perú, José María Pando, i el ministre plenipotenciario d'Equador, Diego Noboa (futur president d'Equador). En ell es reconeixien i respectaven els llímits vigents entre abdós nacions, mentres se celebrara un conveni d'apany de llímits definitiu.

La realisació de dit conveni de llímits es va ser postergant irresponsablement a través dels anys. Va ser entre 1841 i 1842 quan Equador va iniciar públicament el seu reclam al Perú dels territoris de Jaén i Maynas, incitat pel derrocat governant peruà-bolivià Andrés de Santa Creu refugiat en Guayaquil despuix del fi de la Confederació Perú-Boliviana. Per a sustentar el seu reclam, l'Equador va fer una interpretació de diversos artículs del Tractat de 1829, la vigència del qual va reclamar des de llavors. El Perú va respondre que dites províncies eren peruanes per la Real Cèdula de 1802 (per la qual, Maynas havia tornat al Virreinato del Perú); i per la possessió contínua que havia eixercit sobre dits territoris (totes eixes províncies havien jurat l'independència del Perú en 1821 i des de llavors varen ser territori de la república peruana, ininterrompudament).

Durant 1859 i 1860, abdós països varen lliurar un conflicte originat per la decisió d'Equador de pagar als seus acreedors anglesos en territoris peruans en la Amazonía. El president peruà Ramón Castella va ordenar el bloqueig de la costa equatoriana i ell mateixa, en persona, va dirigir l'expedició que va desembarcar en Guayaquil el 25 de novembre de 1859. Les negociacions de pau es varen complicar en desnugar-se en l'Equador una guerra civil que va impedir les relacions diplomàtiques en el restant d'Hispanoamèrica, incloent el Perú, ya que no existia un govern equatorià reconegut en el qual tractar. Castella va decidir finalment tractar en el general Guillermo Franco Herrera, caudillo de Guayaquil, en qui va firmar el Tractat de Mapasingue (25 de giner de 1860). No obstant, en ser derrotat Franco pel govern de Gabriel García Moreno instaurat en Quito, dit tractat va ser desaprovat (1861). Lo mateix va fer en 1863 el Congrés peruà.

Entre 1879 i 1883 el Perú va participar en la Guerra del Pacífic contra Chile i no va poder atendre atres assunts diplomàtics.

En 1887, un acort subscrit per abdós nacions va establir que la regente del Rei d'Espanya actuaria com a àrbit en el litigi limítrof. Pero en 1889, una atra negociació va acordar el cridat Tractat García-Herrera pel qual el Perú conservava Tombes i Jaén, pero cedia una gran part de Maynas a l'Equador. El govern peruà de llavors (el d'Andrés A. Càceres), volia d'eixa manera resoldre definitivament el litigi en Equador, a fi d'enfrontar tranquilament la qüestió de Tacna i Arica en Chile. El Congrés equatorià es va afanyar a aprovar dit tractat, pero el Congrés de la República del Perú va senyalar que ho ratificaria solament en acabant de que s'introduïren algunes modificacions en lo concerniente a la llínea de frontera, por cuanto ho considerava poc favorable per al seu país. Equador va rebujar les modificacions peruanes i en protesta va declarar insubsistente el Tractat. La situació va tornar llavors a fojas zero.

En iniciar-se el XX es varen produir incidents armats en la frontera peruà-equatoriana, com els combats d'Angoteros (1903) i Torres Causana (1904), en les zones del riu Napo i riu Aguarico. Les forces peruanes varen rebujar en abdós ocasions l'alvanç dels equatorians sobre territori peruà. La diplomàcia d'abdós països es va movilisar llavors i es va acordar continuar el juí arbitral davant el Rei d'Espanya.

Pese a que Equador havia acceptat voluntàriament sometre's a l'arbitrage del Rei d'Espanya, en 1910 es va rebelar contra el laudo que este monarca estava a punt de donar, perque, per una infidencia, es va enterar de que aniria contra els seus interessos. Açò va ocasionar una greu tensió en el Perú que casi desemboca en un conflicte armat. Gràcies a la mediació de l'Argentina, Brasil i els Estats Units, es va evitar la guerra, pero el rei espanyol (en eixe llavors Alfonso XIII) es va inhibir de pronunciar la seua sentència, fracassant aixina la fòrmula de l'arbitrage. En els anys següents, l'assunt va permanéixer estancat, per les diferències insalvables entre abdós parts: el Perú insistia en l'arbitrage internacional, mentres que Equador volia les negociacions directes.

En 1922 va haver una atra disputa referida a la firma del Tractat Salomón Lozano entre Perú i Colòmbia, que va resultar favorable a esta última nació. Este tractat va causar malestar tant en Perú (a on se senyala que el president Augusto B. Leguía ho va subscriure baix pressió dels Estats Units), com en Equador, que es vea, d'eixa forma, llimitant en Perú per l'est.

En 1924, el Perú i l'Equador varen firmar el Protocol Castro Oyanguren-Ponce, que establia una fòrmula mixta al litigi de llímits: combinar l'arbitrage internacional en la negociació directa paralela. Varen resoldre que abdós governs enviaren a Washington D. C. les seues respectives delegacions per a discutir allí el litigi i, lo que no conseguiren acordar, seria somés a l'arbitrage del President dels Estats Units. Esta fòrmula de negociació solament va escomençar a implementar-se en 1936, en les anomenades Conferències de Washington, a on abdós parts varen fixar una llínea de statu quo en calitat de frontera provisional, prenent com a base els territoris que de facto posseïa cada país. Pero una volta més les conversacions varen fracassar per les aspiracions equatorianes d'aplegar al Marañón i l'Amazones, lo que implicava afectar la sobirania peruana sobre extensos territoris. Poc despuix, els equatorians varen realisar accions violatorias del statu quo de 1936, incursionando en territori peruà, lo que va obligar al Perú a establir una nutrida llínea de llocs fronteriços, en el consegüent desenroll de contactes i escaramuzas entre patrulles militars. La situació es va agravar en 1941, desembocant en una guerra.

Guerra de 1941

Artícul principal → Guerra peruà-equatoriana.

Archiu:Status quo 1936(PERU-ECUADOR).jpg

Status-Quo fronteriç en 1936, previ a la guerra de 1941.

L'11 de giner de 1941, alegant que els equatorians havien realisat incursions i inclús ocupat territori peruà en la província de Zarumilla, el president del Perú, Manuel Prat Ugarteche, va ordenar la formació del Agrupamiento Nort, que era una Gran Unitat de Combat que tindria a càrrec el Teatre d'operacions del Nort.

La posició peruana va afirmar que Equador, en 1941, va desconéixer eixa llínea provisional per lo que va movilisar la seua eixèrcit, ingressant a territori equatorià per Tombes (localitat d'Aigües Verdes limítrofa en Huaquillas). El Perú va amprar els seus recursos militars reivindicant el territori, ocupat per Equador, país que va iniciar la bestreta de les seues guarnicions després del fracàs de les Conferències de Washington en 1937, en els dies 5, 23 i 24 de juliol.

El Cos Aeronàutic del Perú (CAP) va bombardejar la població equatoriana de Santa Rosa, en la província fronteriça equatoriana de L'Or, i va amenaçar en fer lo mateix en la ciutat de Guayaquil. Tropes peruanes varen invadir regions del sur de l'Equador, i varen pressionar fins a la firma del protocol de Riu de Janeiro el 29 de giner de 1942, la llegitimitat del qual va ser garantisada per Argentina, Brasil, Chile i Estats Units d'Amèrica. La firma del protocol de Riu de Janeiro va confirmar la llínea del statu quo de 1936, firmada en Washington per Perú i Equador, menys la pèrdua per part d'Equador de 5392 milles quadrades.

Problema demarcatorio en la Cordillera del Còndor

La demarcació de la llínea fronteriça establida en el protocol, per mig de l'alçament de fites, es va iniciar en 1947. No obstant, esta no va ser culminada en la zona de la Cordillera del Còndor, degut a que, per mig d'un alçament aerofotogramétrico, es va descobrir la presència del riu Cenepa, entre el riu Zamora i el riu Santiago. Això supostament implicava que lo establit en el protocol no corresponia en la geografia real de la zona. El riu Cenepa és un accident geogràfic conegut des de molts anys abans, tal com ho reconeix en un ensaig l'expresident peruà Fernando Belaúnde Terry. La suspensió es va deure a que la posició equatoriana argüía la suposta inexistència d'un divortium aquarum (divisòria d'aigües) entre el riu Zamora i el riu Santiago, tal com senyala el Protocol de Riu de Janeiro. En efecte, l'àrbit brasiler Braz Dias de Aguiar solament menciona els rius necessaris per a efectes de demarcació sent estos el Zamora i el Santiago. Segons el punt de vista equatorià, este tema, afegit a atres "inconsistencias" en el text del protocol, varen ser la causa de que la demarcació se suspenguera unilateralment. Com a conclusió, Equador va mantindre durant anys la tesis de que el protocol era inejecutable.

En el pla diplomàtic els representants peruans i equatorians no varen aplegar a posar-se d'acort. La colocació de fites fronterices, convinguda en el protocol de 1942, imprescindible en una zona tan agresta, no es va concloure, puix es va detindre en 1951, quedant sense demarcar un espai de 78 quilómetros llineals.

El president equatorià José María Velasco Ibarra, en 1960, va pretendre declarar la nulitat del Protocol de Riu de Janeiro, arguyendo que "va ser firmat baix la força i en amenaces", quan les forces peruanes "ocupaven" territori equatorià. Estes declaracions del mandatari equatorià varen mostrar les intencions d'Equador de buscar una eixida a la conca del ric Amazones prescindint de lo senyalat pel Protocol de Riu de Janeiro.

Conflicte del Fals Paquisha

Artícul principal → Conflicte del Fals Paquisha.

El 22 de giner de 1981, el govern peruà va denunciar un atac a una de les seues aeronaus quan realisava una missió d'abastiment a llocs de vigilància en el riu Comaina (territori peruà). El llavors president del Perú, Fernando Belaúnde Terry, va ordenar l'inspecció del riu Comaina fins als seus naixents en el costat oriental de la Cordillera del Còndor, comprovant-se l'existència, dins de territori peruà, de tres destacaments militars equatorians en les seues respectives instalacions. Esta troballa va causar accions de força, conseguint les forces peruanes desestajar dits destacaments equatorians.

La posició equatoriana senyalava que eixos destacaments corresponien a la base de "Paquisha", establida en territori equatorià. Pero, despuix de la medició de les coordenades, es va comprovar que no corresponien a la mencionada Paquisha sino, com ho va calificar el president Belaúnde, a un "fals Paquisha". Despuix de les escaramuzas, que varen motivar l'intervenció de l'Organisació d'Estats Americans (OEA), l'acta Sorrosa-Du Bois va fixar les coordenades d'ubicació permeses per a les tropes fronterices, ratificant la condició de la mencionada cordillera com a llímit natural entre abdós països.

El 24 d'agost de 1991, el canceller peruà Carlos Torres i Torres Lara va aplegar a un acort oral de caràcter provisional en l'equatorià Diego Cordovez, cridat Pacte de Cavallers pel canceller peruà i Acort de Distensió pel canceller equatorià, en el qual es comprometien a buscar solucions pacífiques a les diferències. No obstant, en decembre de 1994 varen escomençar a notar-se movilisacions del eixèrcit de l'Equador, que des de 1981 havia estat preparant-se per a afrontar un conflicte generalisat, desplegant els seus sistemes de defensa en l'àrea de la Cordillera del Còndor.

Posicions

Cada u dels països té un pensament diferent. A continuació es descriu la de cada u d'ells:

Posició equatoriana

L'argumentació equatoriana senyala, per la seua banda:

• El Protocol de Riu de Janeiro és un tractat el compliment del qual no pot ser exigit a l'Equador por cuanto va anar un text impost, i la seua subscripció es va realisar estant ocupada una gran part del seu territori.
• El Protocol de Riu de Janeiro senyala el divisor d'aigües Zamora-Santiago per a distribuir equitativamente entre els dos països l'espai geogràfic entre els rius Zamora i Santiago. No obstant, en la realitat geogràfica no existix dita divisòria d'aigües pel fet de que el riu Cenepa, que abans es pensava que era un afluent insignificant del riu Marañón-Amazones, va resultar ser un sistema hidrogràfic independent i molt més extens, interpost entre el Zamora i el Santiago. Al no existir la divisòria d'aigües Zamora-Santiago és inaplicable el traçat de la frontera en este sector enunciat en l'artícul VIII. B.1.
• Davant eixa inejecutabilidad parcial del Protocol, resulta indispensable establir una llínea de frontera que distribuïxca equitativamente entre els dos països l'espai geogràfic comprés entre els rius Zamora i Santiago.
• Eixa distribució, no obstant, solament pot fer-se atenent als drets de les parts i reconeixent al Equador l'accés que demanda al Marañón-Amazones, en deguda atenció als seus històrics drets amazónicos i als requeriments del seu desenroll com a país condómino en la Conca del Gran Riu. D'eixa forma s'obriran àmplies possibilitats per a la cooperació de les dos parts en proyectes d'interés comú en l'Amazònia, i per a una útil i fàcil comunicació dels ports marítims de l'Equador tant en els accessos equatorians a l'Amazones i els seus afluents com en els pols de desenroll binacional i multinacional en la regió.

Posició peruana

L'argumentació peruana senyala lo següent sobre este tema:

• El Perú no té territoris pendents de «devolució» en cap dels seus veïns;
• Mentres Tombes i Piura són invariablement peruanes, Jaén va pertànyer a la Real Audiència de Quito solament entre 1563 i 1567 i entre 1819 i 1821, havent-se pronunciat multitudinariamente per la seua pertinença al Perú en abdós oportunitats, decisió ratificada pel virrey Francisco de Toledo (1569-1581, durant el regnat de Felipe II d'Espanya, 1556-1598, de la Casa d'Àustria) i pel govern del Perú en 1821;
• Maynas (açò és, Amazones i Loreto) va nàixer com província peruana i va ser adscrita al Virreinato de Santa Fe de Bogotà recent en 1772, pero va passar a ser una governació directament depenent del Virrey del Perú o Virreinato del Perú per cèdula real del 15 de juliol de 1802.
• El Protocol de Riu de Janeiro és un tractat internacional perfectament eixecutable i el seu compliment no admet revisió alguna.