Guerra dels Bisbes

Erro al crear miniatura:

Guerra dels Bisbes

Erro al crear miniatura:

Rebelió en Escòcia front a l'utilisació del llibre d'oracions anglicà en 1637, un dels antecedents de les conegudes com a Guerres dels Bisbes.

L'expressió Guerra dels Bisbes (en llatí Bellum Episcopale) fa referència a dos trobades armades entre Carlos I d'Anglaterra i els Covenanters escocesos en 1639 i 1640, i que varen ser el precedent de la guerra civil anglesa i de les posteriors guerres dels Tres Regnes.

Rebelió dels bisbes

La Reforma Escocesa de 1560 tenia l'intenció de resoldre l'assunt de la religió de l'Estat en Escòcia, pero en els anys següents les controvèrsia varen persistir. Durant un temps considerable l'estructura i govern de la nova iglésia escocesa va permanéixer confusa, encara que en 1580 varen aparéixer dos bandos distints, els presbiterianos (a favor del govern de l'iglésia per mig de consells eclesiàstics) i els episcopalistas (a favor del govern per mig de bisbes). Encara que les llínees de confrontació no es poden traçar en absoluta claritat, la primera posició va tendir a favor de ministres radicals en l'iglésia en hòmens com Andrew Melville, mentres que l'atra era favorida per la corona. El rei Jacobo I d'Anglaterra havia declarat: « si no hi ha bisbes, no hi ha rei » : la funció episcopal és una ajuda essencial de la Corona. A principis d'el XVII, Jacobo I introduïx un grup de bisbes en l'iglésia escocesa. D'esta manera, al final del regnat de Jacobo I, en 1625, l'iglésia escocesa pot ser que anara calvinista en doctrina, pero s'assemblava prou a com havia segut abans de la reforma.

L'ascens dels bisbes va poder haver causat preocupació als presbiterianos, pero encara va causar major preocupació a la noblea escocesa, preocupada per la seua pèrdua de poder i influència. Molts havien sofrit un fort descens en situació i prestigi des de que el rei es va traslladar a Londres despuix de l'unió de les corones en 1603, sempre en la disminució d'alvanços i oficis en Escòcia. Cap a 1630, en començar Carlos I a nomenar bisbes al seu Consell Privat escocés, orgue eixecutiu, les oportunitats de la noblea varen disminuir encara molt més. En 1635, John Spottiswood, arquebisbe de Saint Andrews, va ser nomenat canceller, el càrrec polític més alt del país. A molts nobles se'ls va deixar fòra del Consell en impotent frustració, incloent a James Graham, primer marqués de Montrose.

Encara que la situació distava de ser satisfactòria, les coses varen continuar més o menys igual, fins a una extraordinària crisis que es va desencadenar en 1637 quan Carlos I va decidir presentar un nou llibre d'oracions d'estil anglicà que devia ser predicat en l'iglésia escocesa, sense cap tipo de consulta prèvia i en contra de l'opinió dels principals bisbes. En la crisis que va seguir, la còlera dels presbiterianos va trobar causa comuna en el resentiment de la noblea, i en febrer de 1638 s'adopta un manifest conjunt, el cridat Covenant o Convenció Nacional. Encara que el document no diu res sobre l'ofici del bisbe com a tal, rebujava totes les innovacions eclesiàstiques de Carlos I. Els oponents al rei tenien ara un nou nom: els Covenanters. En novembre del mateix any la Assamblea General de l'iglésia reunida en Glasgow, a la qual varen assistir tant nobles com presbíteros, va expulsar als bisbes un per un. Escòcia es va convertir en eixe moment oficialment en presbiteriana. Carlos I va exigir l'anulació de les decisions de l'assamblea, pero els covenanters es varen negar. La guerra li va semblar al rei l'única manera de resoldre la situació.

Primera guerra dels bisbes (1639)

per a Carlos I la guerra en els escocesos era una estratègia arriscada. En Anglaterra havia governat sense parlament durant onze anys i, simplement, no contava en els recursos suficients per a sostindre una campanya militar. Convocar un nou parlament era potencialment perillós per anteriors oposicions i per l'hostilitat a la seua política oficial. En el seu lloc, el rei va intentar formar una coalició de forces contra els covenanters en els recursos existents que tenia en Anglaterra i l'oposició interna escocesa als covenanters. Esta coalició es va concentrar en les Terres Altes i en el territori dels Gordons d'Huntley en Aberdeen, incloent també tropes procedents d'Irlanda. Escòcia anava a vore's envolta en atacs des de dins i des de fòra.

L'estratègia de Carlos I va consistir en alvançar en l'eixèrcit real fins a les fronteres de Berwickshire, mentres que James Hamilton, comte d'Arran, va introduir una tropa amfíbia pel fiort de Forth, i Randal Macdonnell, comte d'Antrim, va alvançar contra Archibald Campbell, comte d'Argyll, i líder dels Covenanters. A Hamilton se li va encarregar l'objectiu suplementari de socórrer al marqués d'Huntly.

Pero el montage es va vindre avall en estar els eixèrcits confrontats en els problemes llogístics usuals: hòmens mal entrenats i equipats; problemes en els transports; poques bases segures i almagasens insuficients; i absència d'un pla detallat de campanya. Thomas Wentworth, comte de Strafford i Lord Diputat d'Irlanda, va refusar proporcionar el respal necessari per a l'invasió que s'havia planejat per a Escòcia. Els Covenanters, encara que alguna cosa millor preparats que el rei, a lo manco contaven en la ventaja de tindre la moral més alta per defendre una causa que creïen justa. La resistència interna als Covenanters va ser aniquilada en juny de 1639 quan els Gordons varen ser derrotats per Montrose en la batalla pel pont sobre el riu Dee, l'únic enfrontament sério en tota la guerra.

Carlos I d'Anglaterra va aplegar a Berwick a finals de maig, acampant en el restant del seu eixèrcit a pocs quilómetros a l'oest d'un lloc cridat Birks, en la vora anglesa del riu Tweed. La situació estava llunt de ser bona: la majoria dels soldats estaven mal preparats, el menjar era escàs i s'estenien les malalties. Tot lo món estava atormentat pels polls, batejat en l'humor negre dels campaments "covenantes". Quan el temps empijorava, molt pocs trobaven refugi i no hi havia arbres per a construir barraques en les afores. La pigota era un perill constant i les desercions eren freqüents.

En l'atre costat del riu, l'eixèrcit escocés al mando d'Alexander Leslie soportava condicions a penes millors que els seus rivals anglesos. Segons conte Archibald Johnston Warriston, Leslie tenia escassea de diners, de cavalls i de recaptes. Esta situació no podia continuar indefinidament, i els escocesos no semblaven voler creuar la frontera. Inclús si venceren al rei, la seua posició no estaria fòra de perill, ya que podria despertar passions en els anglesos. Com cap de les parts no podia ni alvançar ni retrocedir, l'única solució possible era negociar.

Vore també

• [[Religió escocesa en el sigle XVII|Religió escocesa en el XVII]]