Guerres dels Tres Regnes

Erro al crear miniatura:

Guerres dels Tres Regnes

Les guerres dels Tres Regnes o guerres de les tres nacions varen ser una série de conflictes interconectados que varen tindre lloc en Escòcia, Irlanda i Anglaterra entre 1639 i 1653, una época en que els tres països es trobaven baix unió personal, en Carlos I Estuardo com a monarca. El millor conegut d'estos conflictes és la guerra civil anglesa.

Les guerres varen ser el resultat de la tensió entre el rei i els seus súbdits per assunts religiosos i civils. Les disputes religioses se centraven en si la religió dependria del monarca o de l'elecció del súbdit, que tindria una relació directa en Deu. Els assunts civils consistien en la llimitació del poder del Rei per part el parlament, particularment en la seua capacitat d'aumentar els imposts i llançar els seus eixèrcits a la guerra sense el seu consentiment. Ademés, estes guerres també varen tindre un element de conflicte nacional, com la rebelió irlandesa i escocesa contra la primacia anglesa entre els tres regnes. La victòria del Parlament d'Anglaterra comandado per Oliver Cromwell sobre el rei, els irlandesos i els escocesos, va ajudar a determinar el futur de lo que terminaria conformant-se com el Regne Unit com una monarquia constitucional en el poder concentrat en Londres.

Les guerres dels tres regnes coincidixen en el temps en varis conflictes similars en Europa, com la Fronda en França i la cridada crisis de 1640 de la Monarquia Hispànica Catòlica, en la rebelió de Catalunya, Portugal, Nàpols, Sicília i Andalusia; tot això formant part de la cridada [[crisis del sigle XVII|crisis d'el XVII]] que es caracterisaria, segons l'interpretació d'alguns historiadors, per la rebelió conservadora dels nobles contra la centralisació dels reis que pretenen construir monarquies absolutes.

Les guerres dels tres regnes inclouen la guerra dels Bisbes de 1639 i 1640, la guerra civil escocesa de 1644–5; la rebelió irlandesa de 1641, l'Irlanda confederada de 1642–9 i la conquista d'Irlanda per Cromwell de 1649 (que colectivamente se sol cridar les guerres confederades d'Irlanda); i les guerres civils angleses (Primera 1642–6, Segona 1648–9 i Tercera 1650–51).

La denominació d'estos conflictes com a Guerres dels Tres Regnes prové del propòsit d'historiadorés actuals per donar una visió unificada de tots ells, en lloc de considerar-els solament com el teló de fondo de la guerra civil anglesa. Alguns atres proponen el nom de guerres civils britàniques, pero uns atres consideren que utilisar l'adjectiu britànic pot entendre's com alguna cosa prematur abans del Acta d'Unió de 1800.

Context històric

L'unió personal dels tres regnes baix un sol monarca es va produir en térmens relativament recents per als contemporàneus d'el XVII. Des de 1541, els reis d'Anglaterra havien governat els seus territoris irlandesos com si foren un atre regne (en l'ajuda d'un Parlament Irlandés diferenciat de l'anglés), mentres que Gals havia estat molt més integrat en la Corona d'Anglaterra des del regnat d'Enrique VIII. Escòcia, el tercer regne independent, es va vore unit la mateixa corona quan Jacobo VAIG VORE d'Escòcia va accedir el tro d'Anglaterra en el nom de Jacobo I en 1603. Governar conjuntament els tres Estats es convertiria en una tasca difícil per a Jacobo I i els seus successors, sobretot quan varen tractar d'impondre l'unitat religiosa.

Erro al crear miniatura:

El començ de les gresques de Jenny Geddes contra el llibre d'oracions anglicà (1637).

En cada u dels Tres Regnes imperava una religió diferent; en Anglaterra, despuix de la Reforma Anglesa, Enrique VIII es va convertir en el cap de l'Iglésia anglicana, prohibint el catolicisme en Anglaterra i Gals, i durant el XVI, el anglicanisme es va convertir en una senya d'identitat anglesa. Els anglesos veen el Catolicisme com el gran enemic del seu país, encarnat sobretot en França i Espanya. No obstant, el Catolicisme va persistir com a religió majoritària en Irlanda, i va ser per a molts el símbol de la resistència davant la reconquista de l'illa per la dinastia Tudor. Per últim, en Escòcia, la Reforma Protestant va ser un moviment popular encapçalat per John Knox. El Parlament escocés legisló en favor d'una Iglésia Nacional d'Escòcia de signe presbiteriano, també cridada "Kirk". Despuix d'açò, la reina María d'Escòcia, catòlica, es va vore forçada a abdicar en favor del seu fill Jacobo, que va créixer en mig d'una regència que es disputaven els partits catòlic i protestant. Quan va alcançar el poder, aspirava a ser un "Rei Universal" i va intentar implementar un sistema de gestió de l'iglésia episcopal a semblança de l'anglés, en el que el Rei fora el que nomenara als bisbes. En 1584 va intentar dur-ho a la pràctica pero, davant la vigorosa oposició trobada, es va vore obligat a deixar que l'Assamblea General que havia governat l'iglésia fins al moment continuara fent-ho.

Escòcia i la qüestió religiosa

AP Jacobo VI va continuar sent protestant, tractant de mantindre les seues opcions al tro d'Anglaterra. En 1603 per fi va ser coronat rei en el nom de Jacobo I d'Anglaterra i es va mudar a Londres. Tota la seua diplomàcia i habilitats polítiques les va dedicar des de llavors a bregar en la cort i el Parlament anglés mentres governava Escòcia a través de cartes al Consell Privat d'Escòcia i controlava el Parlament escocés per mig dels Lores de la Congregació. Va suspendre les reunions de l'Assamblea General Escocesa i va incrementar el número de bisbes escocesos, i, en 1618, va celebrar una Assamblea General en la que va impondre els Cinc Artículs de pràctiques Episcopalianas, que varen anar àmpliament boicotejats. A la seua mort, en 1625, va ser succeït pel seu fill Carlos, que va anar molt manco hàbil que el seu pare. Coronat en la catedral de Sant Gil, en Edimburc, va assumir i va tractar d'impondre des del principi els ritos de l'Iglésia Anglicana als seus súbdits escocesos. Els seus enfrontaments en l'Iglésia d'Escòcia varen alcançar el seu punt més àlgit quan va tractar d'impondre l'us del Llibre d'Oració Comuna. Quan en 1639 Carlos va intentar amprar métodos militars per a obligar als escocesos, la situació va esclatar.

D'algun modo, este tumult posava de manifest el resentiment escocés davant el segon pla que Escòcia havia passat a ocupar despuix de l'ascens de Jacobo I al tro d'Anglaterra.^{cita requerida}

Anglaterra

Vore també Guerra civil anglesa

Carlos compartia la creència del seu pare en el caràcter diví de la monarquia i les seues afirmacions al respecte li varen dur a crear una important brecha entre la corona i el Parlament anglés. Mentres que l'Iglésia d'Anglaterra seguira ocupant posicions de poder, una minoria puritana poderosa, representada per un terç dels membres del Parlament, presentava moltes traces en comuna en els presbiterianos escocesos.

El Parlament Inglés es va enfrontar freqüentment al Rei en qüestions com a imposts, despesa militar o el paper del parlament en el govern. Encara que Jacobo I havia mantingut la mateixa opinió que el seu fill sobre les Prerrogatives reals, havia segut lo suficientment inteligent com per a persuadir al Parlament de que acceptara la seua política. Carlos va carir d'esta capacitat, lo que va dur a la crisis de 1639-1642 i a la posterior guerra civil. Quan Carlos va solicitar al Parlament fondos per a una campanya en Escòcia, els membres del Parlament es varen negar, es varen declarar en sessió permanent i varen expondre una llarga llista de reclamacions polítiques i religioses que Carlos va tindre que atendre abans de vore la seua nova llegislació aprovada.^{cita requerida}

Irlanda

Vore també Rebelió irlandesa de 1641

Mentrestant, en el Regne d'Irlanda (proclamat com a tal en 1541, encara que solament va anar totalment conquistat per la corona en 1603), les tensions havia tornat a aumentar. El Lord Diputat, Thomas Wentworth, comte de Strafford tenia freqüents enfrontaments en els natius per la política de confisc de terres i la seua otorgamiento a colon anglesos. Va enfurir als catòlics en implantar nous imposts i retallar els seus drets llegals. Esta situació va explotar en 1639 quan Wentworth va oferir als catòlics les reformes que estos exigien a canvi de la creació d'un eixèrcit irlandés per a sofocar els alçament en Escòcia. Encara que l'eixèrcit estaria dirigit per oficials protestants, l'idea d'un Eixèrcit catòlic irlandés recolzant lo que molts veen com un govern tirànic, va horrorisar a parlamentaris escocesos i anglesos, que varen amenaçar en invadir Irlanda.^{cita requerida}

Esclat de la guerra

Erro al crear miniatura:

Triple retrat de Carlos I, rei d'Anglaterra, Escòcia i Irlanda des de tres ànguls.

Els historiadors moderns han emfatisat el caràcter d'inevitabilitat de les Guerres Civils, senyalant que tots els bandos implicats recorren a la violència en mig d'una situació caracterisada per la desconfiança mútua i la paranoia. L'incapacitat de Carlos I per a concloure la Guerra dels bisbes d'un modo ràpit va fer que atres grups descontents escomençaren a considerar l'us de la violència com un mig per a conseguir els seus objectius.^{cita requerida}

Alienats pel domini Protestant Inglés, i atemorisats davant la retòrica dels Parlaments anglés i escocés, un menut grup de conspiradores irlandesos es va rebelar en 1641, en apoyo d'el rei. L'alçament va dur a assalts generalisats a les comunitats Protestants d'Irlanda, terminant alguns d'ells en massacres. Per Anglaterra i Escòcia es va estendre el rumor de que eixes matances contaven en el beneplàcit real, i que eixe seria el seu destí si l'eixèrcit irlandés del rei desembarcava en l'illa de Gran Bretanya. Com a resultat, el Parlament anglés es va negar a finançar un eixèrcit real per a sofocar la rebelió irlandesa, i va decidir organisar una força pròpia. Per la seua banda, el Rei va conseguir reunir una força composta per aquells que creïen que la llealtat al Rei Llegítim era més important que atres principis polítics.^{cita requerida}

La guerra civil anglesa va esclatar en 1642. Els Covenanters escocesos, com s'autodenominaven els Presbiterianos, aliats en el Parlament anglés, es varen unir a la guerra en 1643 i varen jugar un paper determinant en la victòria dels Parlamentaristas. Les forces del rei es varen vore superats pel nou eixèrcit parlamentari -respalat i finançat per la city londinenca. Finalment, Carlos I es va rendir en 1646 i va ser encarcerat. No obstant, en 1648 va conseguir escapar de presó i unir-se als catòlics escocesos, iniciant la segona guerra civil anglesa. Novament capturat, va ser decapitat en giner de 1649. En Irlanda, els Catòlics Irlandesos varen formar el seu propi govern -Irlanda confederada- en l'intenció d'ajudar als Realistes a canvi de tolerància religiosa i autonomia política. Forces angleses i escoceses varen lluitar en Irlanda, mentres que els Confederados Irlandesos varen organisar una expedició a Escòcia en 1644, iniciant la guerra civil escocesa. Per la seua banda, els realistes escocesos varen obtindre una série de victòries entre 1644 i 1645, pero varen anar finalment derrotats al final de la guerra civil anglesa en la tornada dels eixèrcits protestants a Escòcia.^{cita requerida}

Despuix del final de la segona guerra civil anglesa en giner de 1649, les forces parlamentàries, ara comandades per Oliver Cromwell, varen invadir Irlanda i varen derrotar a la coalició formada per Realistes i Confederados Irlandesos. L'aliança del Parlament anglés en els Covenanters s'hi havia trencat, i els escocesos havien proclamat rei a Carlos II, iniciant les hostilitats contra Anglaterra. Cromwell va mamprendre la conquista d'Escòcia en 1650-1651 i, el 3 de setembre, va derrotar a Carlos II en la batalla de Worcester, que encapçalava un eixèrcit escocés en l'esperança de que un alçament realiste en Anglaterra li ajudara a recuperar el seu tro.

Despuix de la conclusió de les guerres, els Tres Regnes varen emergir com un estat únic, conegut com Mancomunidad d'Anglaterra; formalment, estava governat com una república, encara que en la pràctica funcionara com una dictadura.

Bibliografia

Illes britàniques

• Bennett, Martyn (1997). The Civil Wars in Britain and Ireland, 1638-1651, Oxford: Blackwell. ISBN 0-631-19154-2.
• Bennett, Martyn (2000). The Civil Wars Experienced: Britain and Ireland, 1638-1661, Oxford: Routledge. ISBN 0-415-15901-6.
• Carlton, Charres (1992). Going to the Wars: The Experience of the British Civil Wars, 1638-1651, London: Routledge. ISBN 0-415-03282-2.
• Kenyon, John (1998). The Civil Wars: A Military History of England, Scotland, and Ireland, 1638-1660, Oxford: Oxford University Press. ISBN 0-19-866222-X.
• Royle, Trevor (2004). The Civil War: The Wars of the Three Kingdoms, 1638-1660, London: Little, Brown. ISBN 0-316-86125-1.
• Russell (1991). The Fall of the British Monarchies, 1637-1642, Oxford: Clarendon Press. ISBN 0-19-822754-X.
• Stevenson, David (1981). Scottish Covenanters and Irish Confederates: Scottish-Irish Relations in the Mid-Seventeenth Century, Belfast: Ulster Historical Foundation. ISBN 0-901905-24-0.
• Young (1997). Celtic Dimensions of the British Civil Wars, Edinburgh: John Donald. ISBN 0-85976-452-4.

Anglaterra

• Aylmer (1986). Rebellion or Revolution?: England, 1640-1660, Oxford: Oxford University Press. ISBN 0-19-219179-9.
• Hill (1972). The World Turned Upside Down: Radical Idees During the English Revolution, London: Temple Smith. ISBN 0-85117-025-0.
• Morrill, John (ed.) (1991). The Impact of the English Civil War, London: Collins & Brown. ISBN 1-85585-042-7.
• Woolrych, Austin (2000). Battles of the English Civil War, London: Phoenix Press. ISBN 1-84212-175-8.
• J. C. Beckett, 'The Making of Modern Ireland 1603-1923'

Irlanda

• Lenihan, Pádraig (2000). Confederate Catholics at War, 1641-1649, Cork: Cork University Press. ISBN 1-85918-244-5.
• O hAnnracháin, Tadhg (2002). Catholic Reformation in Ireland: The Mission of Rinuccini, 1645-1649, Oxford: Oxford University Press. ISBN 0-19-820891-X.
• O Siochrú, Micheál (1999). Confederate Ireland, 1642-1649: A Constitutional and Political Analysis, Dublin: Four Courts Press. ISBN 1-85182-400-6.
• O Siochrú, Micheál (ed.) (2001). Kingdoms in Crisis: Ireland in the 1640s, Dublin: Four Courts Press. ISBN 1-85182-535-5.
• Perceval-Maxwell (1994). The Outbreak of the Irish Rebellion of 1641, Dublin: Gill & Macmillan. ISBN 0-7171-2173-9.
• Wheeler, James Scott (1999). Cromwell in Ireland, Dublin: Gill & Macmillan. ISBN 0-7171-2884-9.

Escòcia

• Stevenson, David (1973). The Scottish Revolution, 1637-1644: The Triumph of the Covenanters, Newton Abbot: David & Charres. ISBN 0-7153-6302-6.
• Stevenson, David (1980). Alasdair MacColla and the Highland Problem in the Seventeenth Century, Edinburgh: John Donald. ISBN 0-85976-055-3.