Crisis de 1640

Retrat de Felipe IV d'Espanya per Velázquez (1644)

La Crisis de 1640 va ser una de les crisis polítiques més greus que va viure la Monarquia Hispànica dels Austrias, puix durant este periodo, la sobirania de la mateixa casa per poc desapareix. Durant esta etapa es va produir el procés bèlic de secessió del Regne de Portugal. Va tindre lloc durant el regnat de Felipe IV d'Espanya i entre les seues causes principals es troba el proyecte d'Unió d'Armes propost pel valgut Comte-Duc d'Olivares. Tot això dins del context de la guerra dels Trenta Anys i del recomençament de la guerra dels Huitanta Anys contra els rebels de les Províncies Unides d'Holanda i Zelanda.

Esta crisis s'emmarca en la que es coneix com [[crisis del sigle XVII|crisis de el XVII]], que va afectar particularment al sur i centre d'Europa. La Monarquia Catòlica de Felipe IV, com unes atres monarquies compostes europees, va tindre que fer front a importants desafius interns i externs que qüestionaven la seua estructura política i social. La monarquia francesa era la que estava en millor posició per a evolucionar, no sense dificultats, al absolutisme, mentres que l'anglesa, en moments no menys terribles (guerra civil anglesa), va terminar trobant una solució més alvançada: la monarquia llimitada.

Antecedents

Artícul principal → Unió d'Armes.

En 1580 la Monarquia Hispànica, naixcuda en els Reis Catòlics en 1479, havia incorporat al regne de Portugal, en lo que tota Espanya —en el sentit geogràfic que tenia este terme llavors— va quedar baix la sobirania d'un únic monarca, Felipe II. Com va advertir Francisco de Quevedo en Espanya defesa, obra publicada en 1609, «pròpiament Espanya es compon de tres corones: de Castella, Aragó i Portugal». Sobre la seua estructura interna la Monarquia Hispànica era una monarquia composta en la que els «Regnes, Estats i Señoríos» que l'integraven estaven units segons la fòrmula aeque principaliter, baix la qual els regnes constituents continuaven despuix de la seua unió sent tractats com a entitats distintes, de modo que conservaven les seues pròpies lleis, furs i privilegis, lo que implicava que el rei catòlic no tenia els mateixos poders en els seus Estats. Aixina, mentres en la Corona de Castella gojava d'una àmplia llibertat d'acció, en els estats de la Corona d'Aragó i en Portugal la seua autoritat estava considerablement llimitada per les lleis i institucions de cada u d'ells. Açò explica que Castella soportara la major càrrega de les despeses de la Monarquia, pero que també gojara del benefici de constituir el núcleu central de la mateixa —per eixemple, l'immensa majoria dels càrrecs eren ocupats per la noblea castellana i per juristes castellans— i que quedara adscrita a la seua Corona l'Imperi de les Índies.

La «decadència» de Castella, les necessitats de la guerra i les dificultats de la Facenda real

A principis de el XVII, la situació de Castella —d'a on fins a llavors havien eixit els hòmens i els imposts que varen necessitar Carlos I i Felipe II per a la seua política hegemònica en Europa— ya no era la mateixa que la del sigle anterior. Com ha senyalat Joseph Pérez, Castella «es trobava exhausta, arruïnada, agobiada despuix d'un sigle de guerres casi contínues. La seua població havia mermat en proporció alarmant; la seua economia es venia avall; les flotes d'Índies que duyen l'argent a Espanya aplegaven moltes voltes tart, quan aplegaven, i les remeses tampoc eren les d'abans. En comparació a Castella, les corones d'Aragó i Portugal havien conservat la seua autonomia interna, protegida pels seus furs i lleis, que llimitaven el poder del rei».

La difícil situació de Castella i la caiguda de les remeses de metals preciosos de les Índies va tindre una repercussió immediata en els ingressos de la Facenda real, la crisis del qual es va vore agravada en 1618 quan va començar la que seria cridada guerra dels Trenta Anys i quan en 1621 va expirar la Treua dels Dotze Anys en les Províncies Unides —reanundándose aixina la guerra dels Huitanta Anys—. Eixa complexa situació és la que varen tindre que afrontar el nou rei Felipe IV i el seu valgut el comte-duc d'Olivares.

Durant la guerra dels Trenta Anys (1618-1648) la monarquia de Felipe IV va tindre que realisar campanyes militars en tota Europa per a mantindre unit un conjunt territorial dispers i poc cohesionado, de valor estratègic molt dispar (península ibèrica, sur de Flandes, mija Itàlia, enclavaments entre França i Alemània), sense descuidar l'imperi ultramarino, al mateix temps que se seguia una política de prestigi o de «reputació», en defensa de la religió catòlica i de la branca austríaca dels Habsburgo, lo que explica que no es renovara la Treua dels Dotze Anys en Holanda i que s'intervinguera en la guerra europea en contra de les potencies protestants i la França de Richelieu. Tot això calia fer-ho en mig de l'aïllament internacional que no es conseguia trencar a pesar dels intents de conseguir una aliança en Anglaterra. Tampoc el papa exhibia cap simpatia a la Monarquia Catòlica. Aixina i tot s'havien conseguit èxits notables, com mantindre accessible la ruta dels Terços o «camí espanyol» entre Itàlia i Flandes (lluites per l'enclavament estratègic de la Valtellina, 1620-1639).

Pero l'esforç bèlic que requeria la guerra era impossible de mantindre per a una facenda sense recursos:

• els ingressos americans (extracció de metals preciosos estancada o en decliu des de finals de el XVI, i dependents del sistema de la flota d'Índies, somés a l'encert de les tempestats i la pressió de piratas i corsarios de les potències navals emergents Anglaterra i Holanda;
• els imposts de la Corona de Castella (també disminuint per la conjuntura de crisis i despoblació i dependents d'unes Corts que encara que mai es varen negar a concedir fondos, complicaven la seua concessió i forma de cobro),i que es queixaven de que els demés territoris de la monarquia no contribuïen significativament;
• la venda de jurisdiccions (señoríos), que disminuïa el realengo i provocava la refeudalizaació i la disminució efectiva del poder real;
• la política monetària (devaluación de la moneda de vellón);
• la deute públic (juros), creixent i molt problemàtica, que varen conduir a les successives fallida de Felipe IV.

El proyecte d'Olivares: el memorial secret de 1624 i l'Unió d'Armes

Artícul principal → Memorial secret del Comte-Duc d'Olivares.

El Comte Duc d'Olivares, per Velázquez, 1632. Apareix un valgut de gest decidit en el cim del seu poder i del de la Monarquia Hispànica, en el bastó de mando militar, en un quadro que és pendant en un de composició simètrica del propi rei, abdós en el Museu del Prat.

El proyecte d'Olivares, resumit en el seu aforisme Multa regna, sigau una lex, «Molts regnes, pero una llei», que era sense dubte la llei de Castella, a on el poder del rei era més efectiu que en qualsevol «província» que mantinguera les seues tradicionals «llibertats», implicava modificar el model polític de monarquia composta dels Austrias en el sentit de uniformizar les lleis i institucions dels seus regnes. Esta política va ser plasmada en el famós memorial secret preparat per Olivares per a Felipe IV, datat el 25 de decembre de 1624, el paràgraf clau del qual dia:

Tinga La vostra Majestad pel negoci més important de la seua Monarquia, el fer-se Rei d'Espanya: vullc dir, Senyor, que no s'acontente La vostra Majestad en ser Rei de Portugal, d'Aragó, de Valéncia, Comte de Barcelona, sino que treballe i pense, en consell mudat i secret, per reduir estos regnes de que es compon Espanya a l'estil i lleis de Castella, sense cap diferència, que si Vostra Majestad ho alcança serà el Príncip més poderós del món.

Com este proyecte requeria temps i les necessitats de la Facenda eren apressants, el Comte-Duc va presentar oficialment en 1626 un proyecte menys ambiciós pero igualment innovador, la Unió d'Armes, segons el qual tots els «Regnes, Estats i Señoríos» de la Monarquia Hispànica contribuirien en hòmens i en diners al seu defensa, en proporció a la seua població i a la seua riquea. Aixina la Corona de Castella i la seua Imperi de les Índies aportarien 44.000 soldats; el Principat de Catalunya, el Regne de Portugal i el Regne de Nàpols, 16.000 cada u; els Països Baixos del sur, 12.000; el Regne d'Aragó, 10.000; el Ducado de Milà, 8.000; i el Regne de Valéncia i el Regne de Sicília, 6.000 cada u, fins a totalisar un eixèrcit de 140.000 hòmens. El Comte-Duc pretenia fer front aixina a les obligacions militars que la Monarquia de la Casa d'Àustria havia contret. No obstant, el comte-duc era conscient de la dificultat del proyecte ya que tindria que conseguir l'acceptació del mateix per les institucions pròpies de cada Estat —singularment dels seus Corts—, i estes eren molt celoses de les seues furs i privilegis.

En l'Unió d'Armes Olivares reprenia les idees dels arbitristas castellans que des de principis de el XVII, quan es va fer evident la «decadència» de Castella, havien propost que les càrregues de la Monarquia anaren compartides pel restant dels regnes no castellans, encara que res varen dir de compartir també els beneficis. Unes idees que quan va escomençar la guerra dels Trenta Anys varen ser també assumides pel Consell de Facenda i el Consell de Castella. Este últim en una «consulta» de l'1 de febrer de 1619 va afirmar que les atres «províncies», «fòra just que s'oferiren, i encara se'ls demanara ajudaren en algun recobre, i que no caiguera tot el pes i càrrega sobre un subjecte tan flac i tan desuntanciado», en referència a la Corona de Castella. No obstant, l'opinió que tenien els arbitristas i els consells castellans sobre l'escassa contribució dels estats de la Corona d'Aragó a les despeses de la Monarquia no s'ajustava completament a la realitat, ademés de que els castellans sobrestimaban la població i la riquea dels regnes i estats no castellans, una idea que també compartia el Comte-Duc d'Olivares.

L'oposició dels regnes i estats no castellans a l'Unió d'Armes

Mentres en la cort de Madrit l'Unió d'Armes va ser rebuda en grans elogis —«únic mig per a la sustentació i restauració de la monarquia»—, en els estats no castellans va ocórrer exactament lo contrari, conscients de que si s'aprovava tindrien que contribuir regularment en tropes i diners, i de que supondria una violació dels seus furs, ya que en tots ells, com ha senyalat Elliott, «regles molt estrictes disponien el reclutament i l'utilisació de les tropes».

Segons Joseph Pérez, l'oposició dels estats no castellans a l'Unió d'Armes es va deure, en primer lloc, a que el canvi que es proponia «era massa fort com per a ser acceptat sense resistència» per uns «regnes i señoríos que havien gojat des de sigle i mig d'una autonomia casi total»; i, en segon lloc, perque «el propòsit de crear una nació unida i solidària venia massa vesprada: es proponia a les províncies no castellanes participar en una política que estava afonant a Castella quan no se li havia donat part ni en els profit ni en el prestigi que aquella política va reportar als castellans, si els va haver».

Per a l'aprovació de l'Unió d'Armes el rei Felipe IV va convocar per a principis de 1626 Corts del Regne d'Aragó, que se celebrarien en Barbastro; Corts del Regne de Valéncia, a celebrar en Monsó, i Corts catalanes, que es reunirien en Barcelona. En les del Regne de Valéncia Olivares va tindre que canviar els seus plans i acceptar un subsidi, que les Corts varen concedir de mala gana, d'un milló de ducados que serviria per a mantindre a 1000 soldats —llunt, puix, dels 6000 prevists— que es pagaria en quinze determinis anuals —72 000 ducados cada any—. De les Corts del regne d'Aragó va obtindre dos mil voluntaris durant quinze anys, o els 144.000 ducados anuals en els que es pagaria eixa cantitat de hòmens —molt llunt també de la sifra de 10.000 soldats prevista per Olivares per al regne d'Aragó—. I sobre les del Principat de Catalunya no es va conseguir véncer l'oposició dels tres braços i com les sessions s'allargaven sense que s'aplegara a tractar l'Unió d'Armes, el rei Felipe IV va abandonar precipitadament Barcelona el 4 de maig de 1626 sense clausurar-les.

En 1632 Olivares va tornar a intentar que les corts catalanes aprovaren l'Unió d'Armes o un «servici» en diners equivalents i es varen reunir de nou. Pero estes encara varen durar menys que les de 1626 ya que qüestions de protocol —com la reivindicació dels representants de Barcelona del privilegi d'anar coberts en capell en presència del rei— i els interminables greuges varen agotar la paciència del rei i de nou es va marchar sense clausurar-les. Com ha senyalat Xavier Torres, el fracàs d'estes noves corts va sancionar «de fet, el divorç entre el monarca —o el seu valgut— i les institucions del Principat».

La crisis de 1640

En 1636 la declaració de guerra de Luis XIII de França a Felipe IV va dur la guerra a Catalunya donada la seua situació fronteriça, per lo que, com afirma Xavier Torres, «els catalans es varen trobar, com aquell que diu, en l'Unió d'Armes en casa».

El Comte-Duc d'Olivares es va propondre concentrar en Catalunya un eixèrcit de 40.000 hòmens per a atacar França pel sur i al que el Principat tindria que aportar 6.000 hòmens. Pronte sorgixen els conflictes entre l'eixèrcit real —compost per mercenaris de diverses regions inclosos els castellans— en la població local a propòsit de l'estage i manutenció de les tropes. S'estenen les queixes sobre el seu comportament —se'ls acusa de cometre robos, exacció i tot tipo d'abusos—, culminant en el saqueig de Palafrugell per l'eixèrcit estacionat allí, lo que desencadena les protestes de la Diputació del General i del Consell de Cent de Barcelona davant Olivares.

El Comte-Duc d'Olivares, necessitat de diners i de hòmens, confessa estar fart dels catalans: «Si les Constitucions embarassen, que duga el diable les Constitucions». Aixina a lo llarc de 1640 el nou virrey de Catalunya, comte de Santa Coloma, seguint les instruccions d'Olivares, adopta mides cada volta més dures contra els que neguen l'estage a les tropes o es queixen dels seus abusos. Inclús pren represàlies contra els pobles a on les tropes no han segut ben rebudes i alguns són saquejats i incendiats. El diputat Tamarit és detingut. Els enfrontaments entre llauradors i soldats menudean fins que es produïx una insurrecció general en la regió de Girona que pronte s'estén a la major part del Principat. El 7 de juny de 1640, festa del Corpus, rebels mesclats en segadores que havien acodit a la ciutat per a ser contractats per a la collita, entren en Barcelona i esclata la rebelió. «Els insurrectos es ensañan contra els funcionaris reals i els castellans; el propi virrey procura salvar la vida fugint, pero ya és vesprada. Mor assessinat. Els rebels són amos de Barcelona». Va ser el Corpus de Sanc que va donar inici a la sublevació de Catalunya. En decembre se sublevava el regne de Portugal i en l'estiu de 1641 es descobria la conspiració del duc de Medina Sidonia en Andalusia. Més vesprada varen sorgir noves amenaces en Aragó, Sicília i Nàpols.

La sublevació de Catalunya

Artícul principal → Sublevació de Catalunya (1640).

Erro al crear miniatura:

Retrat de Pau Claris, protagoniste de la Sublevació de Catalunya de 1640 per liderar a la Diputació del General i posar el territori català baix la protecció i sobirania de Luis XIII de França.

L'idea de l'Unió d'Armes proposta pel comte-duc d'Olivares va ser inaplicable per l'oposició de les Corts catalanes. A partir de 1636 la guerra va aplegar a les seues pròpies fronteres, en la que no tindrien més remei que colaborar les classes dirigents catalanes (noblea, clero i patriciado urbà), molt celoses de les seues furs i privilegis i que ya havien sofrit alguns agravis simbòlics pel rei i el seu valgut. Els abusos de l'eixèrcit sobre la població civil, tan habituals en totes les guerres de l'época sense mirar si s'efectuaven sobre la pròpia població o sobre l'enemic, varen despertar en el campesinado una consciència d'opressió que va originar la Guerra dels Segadores despuix del Corpus de Sanc. La Diputació del General va acabar per oferir la seua fidelitat al rei de França.

La secessió de Portugal

Artícul principal → Guerra de Restauració portuguesa.

Archiu:Joao IV.jpg

Retrat del Duc de Bragança (1643), futur Juan IV de Portugal.

La concentració dels escassos esforços de la monarquia en sofocar el tumult català va provocar l'intensificació dels moviments conspirativos que en Portugal pretenien el regrés a una situació d'independència de la que no gojava des de 1580. L'imprudent pero necessària petició de més imposts i de respal a la noblea portuguesa per a sofocar el tumult català (27 d'octubre de 1640) va precipitar els fets i l'1 de decembre els descontents proclamen com a rei Juan IV de Portugal al duc de Bragança, sostingut per Anglaterra. Conseguirà en poc esforç impondre's als pocs respals de Felipe IV, tant en el Portugal peninsular com en les colónies (en poques excepcions, com Ceuta), i consolidar-se en el poder.

La conspiració del Duc de Medina Sidonia en Andalusia

Artícul principal → Conspiració de Medina Sidonia.

En poca diferència de dates, es va detectar i va reprimir en eficàcia la conspiració del Duc de Medina Sidonia en Andalusia (1641), a on el Duc de Medina Sidonia pretenia establir un regne separat, sense pràcticament cap respal interior, i en un respal exterior que, si és que va existir (una possible conexió en Portugal), va ser irrellevant. Medina-Sidonia és encarcerat i Ayamonte eixecutat.

La conspiració del Duc de Híjar en el regne d'Aragó

Artícul principal → Conspiració del Duc de Híjar.

El Duc de Híjar va protagonisar, junt en un personage cridat Carlos Padilla (identificat com francófilo convençut), un intent similar en Aragó, uns anys més vesprada, en 1648. Abdós (la de Medina Sidonia i la de Híjar) han segut caracterisades com una mostra de oportunisme dels aristócrates, similar al de la noblea francesa de l'época (La Fronda).

Rumors de secessió del Regne de Navarra

A raïl d'estos rumors secessionistes en l'estiu de 1648 encarceren en Madrit a Miguel de Iturbide, polític baztanés mort en la presó de Santorcaz per considerar-li el cabecilla d'una conjuración separatista en Navarra.

Traïció de D. Pedro Velaz de Medrano

Artícul principal → D. Pedro Velaz de Medrano.

També en 1648 este marí que havia dirigit l'Armada de Barlovent es passa als francesos i amenaça en una flota corsaria les naus espanyoles en el Carib en els anys següents. L'orige navarrés del seu linaje també va fer circular rumors de que podia pretendre sublevar Navarra.

Els tumults de Nàpols i Sicília

Artícul principal → República Napolitana (1647).

Archiu:Micco Spadaro - L'uccisione di Don Giuseppe Carafa.jpg

L'assessinat de Don Juan Carafa (1647), durant el tumult antiespañola en el Virreinato de Nàpols.

Més greus conseqüències podria haver tingut el tumult anomenat antiespañola de Nàpols (1647), moviment popular en característiques de gresca de subsistència liderat pel peixcador Masaniello. El respal inicial d'alguns sectors de la noblea i patriciado urbà va durar poc en quedar clar que la millor defensa de la seua situació privilegiada era el propi Felipe IV i les tropes espanyoles que, al mando de dò Juan José d'Àustria, fill natural del rei, varen entrar en la ciutat de Nàpols en febrer de 1648. En Sicília, a on havia esclatat un tumult similar, succeirà lo mateix en setembre de 1648.

Bibliografia

• ELLIOT, J. H. (1990). El Comte Duc d'Olivares, Barcelona, Crítica. ISBN 84-397-0248-5.
• ASTON, TREVOR (ed.) (1983). Crisis en Europa (1560-1660), Madrit, Aliança. ISBN 84-206-2359-8.
• Casey (1988). «De regne a província: de la Valéncia foral a l'absolutista (1609-1707)», Manuel Cerdá (dir.) (ed.). Història del poble valencià, Valéncia: Alce. ISBN 84-404-3763-3.

• Elliott, John H. (1982). La rebelió dels catalans. Un estudi sobre la decadència d'Espanya (1598-1640), 2.ª edició, Madrit: Sigle XXI. ISBN 84-323-0269-4.
• Elliott, John H. (2009). «Una Europa de monarquies compostes», Espanya, Europa i el món d'ultramar (1500-1800), Madrit: Taurus. ISBN 978-84-306-0780-8.
• Pérez (1980). «Espanya moderna (1474-1700). Aspectes polítics i socials», Jean-Paul Li Flem; Joseph Pérez; Jean-Marc Perlorson; José Mª López Piñero i Janine Fayard (ed.). La frustració d'un Imperi. Vol. V de l'Història d'Espanya, dirigida per Manuel Tuñón de Lara, Barcelona: Llabor. ISBN 84-335-9425-7.
• (2006) La Guerra dels Segadors (en català), Lleida-Vic: Pagès Editors-Eumo Editorial. ISBN 84-9779-443-5.