Hasio
El hasio[1] és un element sintètic de la taula periòdica el símbol de la qual és Hs i la seua número atómico és 108. El seu isòtop més estable és el Hs-269, que té un periodo de semidesintegración de 9,7 segons.
Història
[editar | editar còdic]El hasio va ser sintetisat per primera volta en 1984 pel grup d'investigació alemà Gesellschaft für Schwerionenforschung localisat en Darmstadt. El nom hasio propost pel grup es deu a l'estat alemà d'Hesse en el que es troba el GSI.
Va haver una controvèrsia sobre el nom dels elements 101 a 109. Inicialment l'IUPAC va adoptar el nom unniloctio (de símbol Un) com un nom temporal i sistemàtic per a este element. En 1994 la IUPAC va recomanar el nom hahnio per a l'element 108, pero finalment es va adoptar internacionalment el nom hassio en 1997. En 2017 els organismes de denominació en espanyol varen eliminar la seqüència gràfica —ss—, inclús com a variant, per ser aliena al sistema ortogràfic de l'espanyol.[1]
Descobriment
[editar | editar còdic]Fusió en fret
[editar | editar còdic]Les reaccions nuclears utilisades en la década de 1960 donaven lloc a altes energies d'excitació que requerien l'expulsió de quatre o cinc neutrons; estes reaccions utilisaven blancs fets d'elements en alts número atómico per a maximizar la diferència de tamany entre els dos núcleus en una reacció. Encara que açò aumentava les possibilitats de fusió per la menor repulsió electrostàtica entre el blanc i el proyectil, els núcleus composts formats a sovint es trencaven i no sobrevivien per a formar un nou element. Ademés, els processos de fusió produïxen inevitablement núcleus pobres en neutrons, ya que els elements més pesats requerixen més neutrons per protón per a maximizar l'estabilitat;[4] per lo tant, la necessària eyección de neutrons dona lloc a productes finals que solen tindre temps de vida més curts. Per això, els fas llaugers (de sis a dèu protones) varen permetre la síntesis d'elements només fins al 106.[5]
Per a alvançar cap a elements més pesats, el físic soviètic Yuri Oganessian en l'Institut Conjunt d'Investigació Nuclear (JINR) en Dubna, Óblast de Moscou, SFSR russa, Unió Soviètica, va propondre un mecanisme diferent, en el que el núcleu bombardejat seria el plom-208, que té número mágico de protones i neutrons, o un atre núcleu propenc a ell.[6] Cada protón i neutró té un valor fix d'energia de repòs; els de tots els protones són iguals i també els de tots els neutrons. En un núcleu, part d'esta energia es desvia a l'unió de protones i neutrons; si un núcleu té un número mágico de protones i/o neutrons, llavors es desvia encara més de la seua energia de repòs, lo que dona al nucleido una estabilitat adicional. Esta estabilitat adicional requerix més energia per a que un núcleu extern trenque l'existent i ho penetre.[7]
Més energia desviada a l'unió de nucleones significa menys energia de repòs, que a la seua volta significa menys massa (la massa és proporcional a l'energia de repòs). Número atómico més iguals dels núcleus que reaccionen donen lloc a una major repulsió electrostàtica entre ells, pero el menor excés de massa del núcleu objectiu ho equilibra.[6] Açò deixa menys energia d'excitació per al núcleu compost recent creat, que necessita menys eyecciones de neutrons per a alcançar un estat estable.[7] Per esta diferència energètica, el primer mecanisme es coneix com "fusió calenta" i el segon com "fusió freda".[8]
La fusió freda es va declarar exitosa per primera volta en 1974 en el JINR, quan es va provar per a la síntesis de l'element encara no descobert 106.[7] Es va proyectar que estos nous núcleus decaurien per fissió espontànea. Els físics de el JINR varen concloure que l'element 106 es va produir en l'experiment perque cap núcleu de fissió conegut en eixe moment mostrava paràmetros de fissió similars als observats durant l'experiment i perque el canvi de qualsevol dels dos núcleus en les reaccions anulava els efectes observats. Els físics del Lawrence Berkeley Laboratory (LBL; originalment Radiation Laboratory, RL, i més tart Lawrence Berkeley National Laboratory, LBNL) de l'Universitat de Califòrnia en Berkeley, Estats Units, també varen expressar gran interés en la nova tècnica.[7] Quan se li va preguntar fins a on podria aplegar este nou método i si els objectius de plom eren una Klondike de la física, Oganessian va respondre: "Klondike pot ser una exageració [...] Pero pronte, intentarem conseguir elements 107... 108 en estes reaccions".[7]
Informes
[editar | editar còdic]La síntesis de l'element 108 va ser inicialment intentada en 1978 pel grup d'investigadors liderat per Oganessian en el JINR. El grup va utilisar una reacció que poguera generar l'element 108, específicament, l'isòtop270108,[9] a partir de la fusió del ràdio (específicament, l'isòtop Plantilla:Nucleido) i calcio (Plantilla:Nucleido). Els investigadors tenien dubtes sobre com interpretar les senyes, i el seu informe no va afirmar en forma clara un reclam de que hagueren descobert l'element.[10] Eixe mateix any, un atre grup d'investigadors en JINR varen investigar la possibilitat de sintetisar l'element 108 a partir de reaccions entre plom (Plantilla:Nucleido) i ferro (Plantilla:Nucleido); ells tenien dubtes sobre com interpretar els resultats, indicant que era possible que l'element 108 no haguera segut creat.[11]
En 1983, es varen realisar nous experiments en JINR.[14] Els experiments provablement varen resultar en la síntesis de l'element 108; bismut (Plantilla:Nucleido) va ser bombardejat en manganeso (Plantilla:Nucleido) per a obtindre 263108, plom (Plantilla:Nucleido, Plantilla:Nucleido) va ser bombardejat en ferro (Plantilla:Nucleido) per a obtindre 264108, i californi (Plantilla:Nucleido) va ser bombardejat en neó (Plantilla:Nucleido) per a obtindre 270108. Estos experiments no varen ser anunciats com un descobriment i Oganessian els va anunciar en una conferència en lloc de per mig d'un informe escrit.[14]
En 1984, investigadors de el JINR en Dubna varen realisar experiments en esquemes idèntics als realisats en anterioritat; varen bombardejar blancs de bismut i plom en ions dels elements més llaugers manganeso i ferro, respectivament. Es varen registrar vintiun events de fissió espontànea; els investigadors varen concloure que els mateixos havien segut causats per 264108.[15]
Arbitrage
[editar | editar còdic]En 1985, l'Unió Internacional de Química Pura i Aplicada (IUPAC) i l'Unió Internacional de Física Pura i Aplicada (IUPAP) varen formar el Grup de Treball de Transferències (GTT) per a evaluar el descobriment i establir els noms definitius dels elements en número atómico superiors a 100. El grup va celebrar reunions en delegats dels tres instituts competidors; en 1990, varen establir els criteris per al reconeiximent d'un element i en 1991, varen terminar el treball d'evaluació dels descobriments i es varen dissoldre. Estos resultats es varen publicar en 1993.[16]
Segons l'informe, els treballs de 1984 de el JINR i de el GSI varen establir simultànea i independentment la síntesis de l'element 108. Dels dos treballs de 1984, el de el GSI es considerava suficient com a descobriment per sí mateixa. El treball de el JINR, que va precedir a el de el GSI, mostrava "molt provablement" la síntesis de l'element 108. No obstant, açò es va determinar en retrospectiva donat el treball de Darmstadt; el treball de el JINR es va centrar en identificar químicament a les netes remotes dels isòtops de l'element 108 (lo que no podia excloure la possibilitat de que estos isòtops fills tingueren atres progenitors), mentres que el treball de el GSI va identificar clarament la trayectòria de desintegració d'eixos isòtops de l'element{nbs}}108. L'informe va concloure que el major mèrit devia concedir-se a el GSI.[15] En les respostes escrites a este dictamen, tant el JINR com el GSI varen estar d'acort en les seues conclusions. En la mateixa resposta, GSI va confirmar que ells i el JINR havien pogut resoldre tots els conflictes entre ells.[17]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 «Nomenes i símbols en espanyol acordats per la RAC, la RAE, la RSEQ i la Fundéu». Consultat el 4 d'abril de 2017.
- ↑ Poole-Sawyer, J.. «Alquímia moderna: creació d'elements superpesados». American Chemical Society.
- ↑ «html Desintegració beta». Guide to the Nuclear Wall Chart. Lawrence Berkeley National Laboratory.
- ↑ En general, els núcleus més pesats requerixen més neutrons perque a mida que aumenta el número de protones, també ho fa la repulsió electrostàtica entre ells. Esta repulsió s'equilibra en l'energia d'enllaç generada per l'interacció forta entre els quarks dins dels nucleones; és suficient per a mantindre units els quarks en un nucleón i una part queda per a l'enllaç dels diferents nucleones. Quants més nucleones hi ha en un núcleu, més energia hi ha per a l'unió dels nucleones (note's que una major energia d'unió total no es correspon necessàriament en una major energia d'unió per nucleón).[2] No obstant, tindre massa neutrons per protón, al mateix temps que disminuïx la repulsió electrostàtica per nucleón que anula l'energia d'enllaç, dona lloc a la desintegració beta.[3]
- ↑ «Núcleus en la "illa de l'estabilitat" dels elements superpesados».Journal of Physics: Conference Séries.337(1)
- 012005-1–012005-6.ISSN 1742-6596.doi:10.1088/1742-6596/337/1/012005.
- ↑ 6,0 6,1 «Elements superpesados».Pure and Applied Chemistry.76(9)
- 171718.ISSN 1365-3075.doi:10.1351/pac200476091715.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 "Популярная библиотека химических элементов. Сиборгий (экавольфрам)" [Popular library of chemical elements. Seaborgium (eka-tungsten)]. n-t.ru (in Russian). Retrieved 7 January 2020. Reprinted from "Экавольфрам" [Eka-tungsten]. Популярная библиотека химических элементов. Серебро — Нильсборий и далее [Popular library of chemical elements. Silver through nielsbohrium and beyond] (in Russian). Nauka. 1977.
- ↑ Physics of Atomic Nuclei.63(8)ISSN 1063-7788.doi:10.1134/1.1307456.
- ↑ The superscript number to the left of a chemical symbol refers to the mass of a given nuclide; per eixemple, 48Ca és la notació del calcio-48. En l'àmbit de l'investigació d'elements superpesados, els elements als quals no se'ls ha assignat un nom i un símbol, llaure often referred to by their atomic numbers in lieu of symbols; if a symbol has been assigned and the number is to be displayed, it is written in subscript to the left of the symbol. 270108 seria 270Hs o Plantilla:Nucleido en la nomenclatura moderna (o hasio-270 si li'l proniuncia).
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- ↑ «Timeline—GSI». GSI Helmholtz Centre for Heavy Ion Research.
- ↑ Preuss, P.. Hassium becomes heaviest element to have its chemistry studied, Lawrence Berkeley National Laboratory.
- ↑ 14,0 14,1 Barber et al., 1993, p. 1790.
- ↑ 15,0 15,1 Barber et al., 1993, p. 1791.
- ↑ Barber et al., 1993, p. 1757.
- ↑ Ghiorso, A.; Seaborg, G. T.; Oganessian, Yu. Ts.; et al. (1993). "Responses on the report 'Discovery of the Transfermium elements' followed by reply to the responses by Transfermium Working Group" (PDF). Pure and Applied Chemistry. 65 (8): 1815–1824. doi:10.1351/pac199365081815
- Este artícul conté una traducció derivada de «Hasio» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.