Anar al contingut

Hidrur de coure

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Hidrur de coure

El hidrur de coure és un compost inorgànic en la fòrmula química CuHn, a on n 0,95.[1] És un sòlit roig que rara volta es troba com a composició pura i que es descompon en els seus elements.[2] Es produïx principalment com a agent reductor en síntesis orgànica i com a precursor de diversos catalisadors. [3]

Història

[editar | editar còdic]

En 1844, el químic francés Adolphe Wurtz va sintetisar per primera volta l'hidrur de coure, reduint una solució acuosa de sulfat de coure (II) en àcit hipofosforoso (H3PO2).[4] En 2011, Panitat Hasin i Yiying Wu varen ser els primers en sintetisar un hidrur metàlic (hidrur de coure) utilisant la tècnica de sonicación.[5] L'hidrur de coure té la distinció de ser el primer hidrur metàlic descobert. En 2013, Donnerer et al. varen establir que, a lo manco fins a cinquanta gigapascales, l'hidrur de coure no pot sintetisar-se solament per mig de pressió. No obstant, varen conseguir sintetisar vàries aleacions de coure i hidrogen baix pressió.[3]

Propietats químiques

[editar | editar còdic]

Estructura

[editar | editar còdic]
Estructura de la wurtzita

En l'hidrur de coure, els elements adopten l'estructura cristalina de la Wurtzita [6] [7] (polimèrica), estant conectats per enllaços covalente. [8]

El CuH consistix en un núcleu de CuH en una coberta d'aigua que pot substituir-se en gran mida per etanol, lo que permet modificar les propietats del CuH produït per via acuosa.[9]

Encara que tots els métodos de síntesis de CuH donen com resultat el mateix producte a granel, la ruta sintètica elegida engendra propietats superficials diferents. Els diferents comportaments del CuH obtingut per rutes acuosas i no acuosas poden atribuir-se a una combinació de tamany de partícula molt diferent i terminació superficial disímil: hidroxilos enllaçats per a les rutes acuosas i un donant coordinat per a les rutes no acuosas.

[10]

Reaccions químiques

[editar | editar còdic]

El CuH generalment es comporta com una font d'H . Per eixemple, Wurtz va descriure la reacció de doble desplaçament del CuH en àcit clorhídric: [11]

CuH + HCl → CuCl + Plantilla:Fòrmula química

Quan no es gela per baix de Error de Lua: expandTemplate: template "es:formatnum" does not exist., l'hidrur de coure es descompon per a produir gas hidrogen i una mescla que conté coure elemental:

2CuH → xCu•(2-x)CuH + ½x Plantilla:Fòrmula química (0 < x < 2)

L'hidrur de coure sòlit és el producte de la autopolimerización irreversible de la molècula original i no pot aïllar-se en una concentració determinada.


Referències

[editar | editar còdic]
  1. “Coinage Metal Hydrides: Synthesis, Characterization, and Reactivity” . Chemical Reviews 116 (15): 8318–8372. doi:10.1021/acs.chemrev.6b00366. ISSN 0009-2665. PMID 27454444.
  2. “Hydrides of the Main-Group Metals: New Variations on an Old Theme” (2001). Chem. Rev. 101 (11): 3305–3366. doi:10.1021/cr960151d. PMID 11840988.
  3. 3,0 3,1 The Journal of Chemical Physics.138(13)doi:10.1063/1.4798640.Consultat el 20juny2013.
  4. Wurtz, A. (1844) "Sur l'hydrure de cuivre" (On copper hydride), Comptes rendus, 18 : 702–704.
  5. Hasin, Panitat. “Sonochemical synthesis of copper hydride (CuH)”. Chemical Communications 48 (9): 1302–1304. doi:10.1039/C2CC15741A. PMID 22179137.
  6. (1955).Acta Crystallographica.8(2)
    118–119.doi:10.1107/S0365110X55000480.
  7. (1926).Journal of the Chemical Society (Resumed).129
    1669–1673.doi:10.1039/JR9262901669.
  8. Journal of the Chemical Society, Faraday Transactions.91(4)
    713–718.doi:10.1039/FT9959100713.
  9. Bennett, Elliot L (2015). “Structure and spectroscopy of CuH prepared via borohydride reduction”. Acta Crystallographica Section B: Structural Science, Crystal Engineering and Materials 71 (6): 608–612. doi:10.1107/S2052520615015176. PMID 26634717.
  10. (2015).Inorganic Chemistry.54(5)
    2213–2220.doi:10.1021/ic5027009.
  11. Rocke, Alan J. (2001). Nationalizing Science: Adolphe Wurtz and the Battle for French Chemistry, Cambridge, MA: MIT Press, pp. 121–122. ISBN 978-0-262-26429-7.