Anar al contingut

Hieraaetus moorei

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El àguila de Haast (Hieraaetus moorei) és una espècie extinta d'au accipitriforme de la família Accipitridae i abans classificada com l'únic membre del gènero Harpagornis, oriunda de l'Illa Sur de Nova Zelanda. Va ser l'àguila de major tamany que es coneix. El seu assut principal eren moas, aus jagantes no voladoras i incapaces de defendre's de la força de choc i la velocitat d'estes àguiles, les quals podien alcançar una velocitat de 80 km/h. El gran tamany de l'àguila pot haver segut una resposta evolutiva al tamany dels seus assuts, ya que hauria segut substancialment menor quan va arribar a l'illa, per a després créixer substancialment a lo llarc del temps per la carència de competència (vejau jagantisme insular). L'àguila de Haast es va extinguir cap a l'any 1400 d. C., quan la seua principal font alimentícia, els moas, varen ser caçats fins a l'extinció pels maoríes i la major part del seu hàbitat de boscs densos va ser devastat.

Classificació i etimologia

[editar | editar còdic]
Archiu:Harpagornis claw vs eagle.png
Comparació de les garres de H. moorei en les de Hieraaetus morphnoides.

L'àguila de Haast va ser descrita originalment per Julius von Haast en la década de 1870,[1] a partir de restants descoberts pel taxidermista del Museu Canterbury, Frederick Richardson Fuller,[2] en un antic pantà.[3] Haast va nomenar a l'àguila Harpagornis moorei en honor de George Henry Moore, el propietari de Glenmark Estigues en a on es varen trobar els ossos de l'au.[4] El nom del gènero es deriva del grec "harpax", que significa 'arpeo', i "ornis", que significa 'au'.[5]


Els anàlisis de ADN en 2005 han mostrat que esta rapaz estava cercanamente relacionada en la molt menor aguililla australiana, aixina com l'aguililla calçada (abdós espècies pertanyents al gènero Hieraaetus[6]) i no, com es va pensar en principi, a la relativament gran àguila audaç.[7] Per lo tant, Harpagornis moorei va ser renombrada com Hieraaetus moorei.[5]

H. moorei pot haver divergit d'estes aguilillas en un periodo relativament recent, comprés entre 700 000 a 1.8 millons d'anys. De ser correcta esta estimació, el seu increment de tamany de dèu a quinze voltes en este periodo és el major i més ràpit increment evolutiu de massa de qualsevol vertebrat conegut. Açò va ser possible en part gràcies a la presència de grans preses i a l'absència de competència d'atres grans depredadors.[8] Un estudi posterior d'ADN mitocondrial va determinar que es relacionava més cercanamente en la aguililla australiana que en la aguililla calçada, en una divergència evolutiva de la aguililla australiana estimada en prop de 2.2 millons d'anys.[9]

Descripció

[editar | editar còdic]
Archiu:Giant Haasts eagle attacking New Zealand moa.jpg
Recreació artística de l'àguila atacant a uns moas.

Les àguiles de Haast varen ser les majors rapaces conegudes, lleument majors inclús que els més grans buitres i en un tamany semblat al de l'espècie extinta Amplibuteo woodwardi. Les àguiles femelles són significativament majors que els machos. Moltes estimacions situen a les àguiles de Haast femelles en el ranc de 10 a 15 kg i als mascles en al voltant de 9 a 12 kg.[10] Una comparació en les àguiles actuals de la regió d'Australasia va revelar una massa estimada per als mascles d'àguila de Haast d'11.5 kg i de 14 kg per a les femelles.[10] Una font va estimar que les majors femelles varen poder haver aplegat a pesar més de 16.5 kg de massa.[11] Tenien una envergadura relativament talla per al seu tamany, medint aproximadament 2.6 fins a més de 3 m en alguns casos.[12][13] Esta envergadura és similar a la d'algunes àguiles actuals (l'envergadura reportada per als majors espècimen del àguila audaç, l'àguila real, l'àguila marcial i el pigargo jagant),[14][15] i encara que els buitres del Vell Món no alcançaren la seua massa, sí haurien igualat o superat l'envergadura promig de l'àguila. No obstant, inclús les majors àguiles vives són prop d'un 40 ̥quaranta per cent menors en tamany corporal comparades en l'àguila de Haast.[14][16]

Les ales curtes li poden haver ajudat a les àguiles de Haast a caçar en mig dels densos xaraés i boscs de Nova Zelanda. L'àguila de Haast ha segut a voltes retratada de manera incorrecta com si haguera evolucionat cap a una condició no voladora, pero açò no és aixina; més be representa un divergència del tipo de vole per planege de les seues ancestros, desenrollant una major càrrega alar i ales més amples.[17] Dos de les majors àguiles actuals, l'àguila harpía i l'àguila monera filipina també han reduït la llongitut de les seues ales per a adaptar-se a viure en els boscs.[18]


Una mandíbula inferior de l'àguila de Haast media 11,4 centímetros de llarc i el tarso en varis fòssils ha segut medit entre 22,7 a 24,9 centímetros.[19] En comparació, les àguiles en majors picos en l'actualitat (l'àguila de les Filipines i el pigargo jagant) alcancen una miqueta més de 7 centímetros i la seua major mida del tarso (de l'àguila filipina i del àguila harpía de Nova Guinea) se situen en un màxim de 14 centímetros.[16][20][21] Les garres de l'àguila de Haast eren similars en llongitut a les de l'àguila harpía, en una llongitut frontal-esquerra de 4,9 a 6,15 centímetros i una garra del hallux de possiblement més d'11 centímetros.[18] Les fortes pates i els enormes músculs de vol d'estes àguiles li varen poder haver permés desapegar en un bot inicial des del sol, a pesar del seu gran pes. La coa era segurament molt llarga, de més de 50 centímetros en els espècimen femella, i molt ampla. Esta característica va poder haver compensat la reducció en l'àrea de les ales en proporcionar sustentació adicional.[10] S'estima la llongitut corporal total en més d'1,4 metros en la femelles, en una altura en posició empinada d'aproximadament 90 centímetros o potser lleument major.[18]

Les àguiles de Haast depredaban a les grans espècies d'aus no voladoras, incloent a les moas, les quals aplegaven a sobrepesar per més de quinze voltes el pes de la rapaz.[10] S'estima que atacava a velocitats de més de 80 quilómetros per hora,[22] en freqüència aferrant-se a la pelvis de l'assut en les garras d'un peu i matant-la en un colp al cap o el coll en l'atre peu. El seu tamany i pes indiquen que eixercia una força corporal de colp equivalent al d'un bloc de ciment que cau des de lo alt d'un edifici de huit pisos.[23] El seu gran pico també va poder haver segut usat per a esgarrar els òrguens interns del seu assut, causant-li la mort per pèrdua de sanc. Donada l'absència d'atres grans depredadors o carroñeros, un àguila de Haast fàcilment va poder haver monopolisat el producte de la matança d'un assut gran per varis dies.[24]


Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada maori legend
  2. ↑ Holdaway, Richard. “Terror Of The Forest”. Notornis (4). New Zealand Geographic.
  3. ↑ Tudge, Colin. The Secret Life of Birds: Who they llaure and what they do, Penguin Books Limited, p. 117. ISBN 978-0-14-196210-8.
  4. ↑ Haast, Julius (1872). «Notes on Harpagornis Moorei, an Extinct Gigantic Bird of Prey, containing Discussion of Femur, Ungual Phalanges and Rib», Transactions and Proceedings of the New Zealand Institute (vol. 4), New Zealand Institute., pp. 193–196.
  5. ↑ 5,0 5,1 “Return of the Lost Birds” (En) . New Zealand Geographic (154). ISSN 0113-9967.
  6. ↑ (2005).Molecular Phylogenetics and Evolution.37(2)
    327–346.doi:10.1016/j.ympev.2005.04.010.Consultat el 18 d'abril de 2013.
  7. ↑ (2005).PLoS Biology.3(1)
    i9.doi:10.1371/journal.pbio.0030009.
  8. ↑ PLoS Biology.3(1)doi:10.1371/journal.pbio.0030020.Consultat el 1 de decembre de 2015.
  9. ↑ “Mitogenomic evidence of close relationships between New Zealand's extinct giant raptors and small-sized Australian sister-taxa” (en) . Molecular Phylogenetics and Evolution 134: 122–128. doi:10.1016/j.ympev.2019.01.026. PMID 30753886.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 “Notes on the weight, flying ability, habitat, and prey of Haast's Eagle (Harpagornis moorei)” . Notornis 39 (4): 239–247. “Ornithology of the Southern Pacific”
  11. ↑ Worthy, T. & Holdaway, R., The Lost World of the Moa: Prehistoric Life of New Zealand. Indiana University Press (2003), ISBN 978-0253340344
  12. ↑ Maas, P.. «Recently Extinct Animals - Species Info - Haast's Eagle». The Sixth Extinction. Archivat des d'el original, el 20 de giner de 2013. Consultat el 19 d'abril de 2013.
  13. ↑ «Haast's Eagle». Paleobiology and Biodiversity Research Group. Archivat des d'el original, el 5 de maig de 2014. Consultat el 19 d'abril de 2013.
  14. ↑ 14,0 14,1 Wood, Gerald (1983). The Guinness Book of Animal Facts and Feats. ISBN 978-0-85112-235-9.
  15. ↑ Eagles, Hawks and Falcons of the World by Leslie Brown & Dean Amadon. The Wellfleet Press (1986), ISBN 978-1555214722.
  16. ↑ 16,0 16,1 Ferguson-Lliges, J.; Christie, D. (2001). Raptors of the World, London: Christopher Helm. ISBN 0-7136-8026-1.
  17. ↑ Haast’s eagle, New Zealand giant eagle, BBC. Retrieved 27 October 2010.
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada Worthy and Holdaway
  19. ↑ Hamilton, A. 1888. On Avian Remains in Southland. Transactions, The New Zealand Institute.
  20. ↑ Ladyguin, Alexander (2000). The morphology of the bill apparatus in the Steller’s Siga Eagle. First Symposium on Steller’s and White-tailed Siga Eagles in East Àsia pp. 1–10; Ueta, M. & McGrady, M.J. (eds.) Wild Bird Society of Japan
  21. ↑ Blas R. Tabaranza Jr.. «Haribon – Ha ring mga Ibon, King of Birds». Haring Ibon’s Flight…. Consultat el 2013.
  22. ↑ Paul Rodgers. Maori legend of man-eating bird is true, Independent.ie, 14 September 2009. Retrieved 27 October 2010.
  23. ↑ Kennedy Warne. Hotspot: New Zealand, National Geographic Magazine, October 2002. Retrieved 27 October 2010.
  24. ↑ Giant eagle (Aquila moorei), Haast’s eagle, or Pouakai. Museum of New Zealand: Et Papa Tongarewa. Retrieved 27 October 2010.
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Hieraaetus_moorei&oldid=692328»