Iglésia de Crist Obrer i La nostra Senyora de Lourdes
La Iglésia de Crist Obrer i La nostra Senyora de Lourdes és un temple religiós de cult catòlic situat en el departament de Canelones en la localitat d'Estació Atlántida, Uruguay. Es troba ubicada en el quilómetro 164 de la Ruta 11. Erigida en 1960, des de l'any 2021 està catalogada com Patrimoni de la Humanitat de l'Unesco per les seues característiques constructives i arquitectòniques excepcionals.
Història
[editar | editar còdic]Va ser dissenyada per l'ingenier uruguayà Eladio Dieste en 1952 i construïda en 1959.[1][2] Es tracta d'una construcció de parets i sostres ondulats, realisada completament de rajoles a la vista, sense columnes ni voltons, té ademés una torre de 15 metros d'altura en parets calades. En el seu interior existix un Crist tallat en fusta el qual va ser realisat per l'escultor Eduardo Díaz Yepes i un altar de bloc de granit vert en bruto. Esta construcció forma part del patrimoni històric nacional d'Uruguay.[3][4][5]
En 1998 es va inaugurar l'Iglésia de la Sagrada Família, una rèplica a escala de l'Iglésia de Atlántida en la ciutat espanyola de Torrejón d'Ardoz.[6]
En agost de 2016, va ser seleccionada per la Fundació Getty (organisació nortamericana), i va rebre 150.000 dólars per a realisar un estudi exhaustiu i el programa va terminar en juny de 2017.[7]
Proposta i estratègia constructiva
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Ceràmica armada.
Des de les seues pròpies exploracions sobre les voltes, Dieste, va conseguir en un principi construir un sistema de voltes de formigó armat que li varen permetre experimentar posteriorment en la rajola en superfícies laminares, desenrollant en el procés la tecnologia constructiva que ell va denominar com ceràmica armada en un analogia en el formigó armat.
En un intens càlcul matemàtic, este proyecte va utilisar la rajola com a element organisador de la plàstica de l'edifici, intentant alluntar-se dels sistemes internacionals de construcció. Segons Dieste ”una arquitectura sana no pot produir-se sense un us racional i econòmic dels materials de la construcció”
Esta llaugera estructura, en un cost semblat al d'un galpón, és un objecte arquitectònic, en una gran proea estructural, duent al seu màxim esplendor les possibilitats expressives de la rajola.
Context
[editar | editar còdic]No es tracta de l'iglésia per al balneari i la seua població turística de temporada, sino per al poble estable que constituïx la seua economia entorn a la formació de recursos per a l'activitat turística. El poble és, com ho descriu Dieste, “un d'eixos informes agrupamientos que no apleguen a ser un llogaret i que mostren, en la massiça claritat de l'arquitectura, el desorde i l'injustícia de les nostres societats: és un poble d'obrers i llauradors que sortixen el balneari de lletugues, d'albañil i de chicones de servici”.
Arquitectura
[editar | editar còdic]
.jpg){kind=link}
L'iglésia té una nau rectangular de 16 per 30 metros en planta construïda completament de ceràmica reforçada i armadures d'acer. Els seus murs medixen 7 metros d'altura i tenen forma conoidal, ademés la coberta posseïx certa ondulació que acompanya el llenguage del proyecte.
Pel seu disseny d'una nau unitària l'espai interior adquirix la forma ondulante que li entreguen el sostre i les parets ademés d'un treball en les entrades de llum.
En l'entrada es troba el cor ubicat sobre un altillo forjat en ceràmiques. Este espai es tanca a l'exterior a partir d'un mur format per panels de rajoles girades respecte del pla de la paret. L'intenció d'este sotil moviment és donar l'idea d'un frontón que sembla dominar la frontera principal i ademés generar matisos que adquirix de la llum natural generant contrasts i degradats en l'interior.
Gràcies al seu ampli espai interior l'edifici planteja una organisació en a on tots els usuaris puguen sentir-se partícips de la llitúrgia, com una iglésia unitària. A uns 8 metros d'un dels murs laterals i una miqueta més arrere de la frontera, s'alça el campanar. Es tracta d'una torre circular d'uns 3 metros de diàmetro i en murs de 30 cm. També construïda en ceràmica, la seua geometria és cilíndrica i la seua secció és constant des de la base fins a la part superior.
Construcció de murs
[editar | editar còdic]
Tot l'edifici està construït de rajola a la vista. Es va utilisar el morter i acer com a elements que reforcen la paret de rajola lo que permet que estructuralment siga actiu. El proyecte posseïx murs tipo membrana orgànica de doble curvatura creant l'estabilitat necessària per a soportar l'edifici. Les fundacions es varen realisar en pilotes de 15 cm diàmetro i 5 metros de profunditat. Els murs serpenteantes es varen realisar en un principi en una llínea en el sol i a mida que s'anava construint es amoldaban les paràboles cap a dins i cap a fòra. En la part superior es dibuixe una llínea com a llímit en bastides per a determinar les curvatura de les paràboles. Entre la base i la part superior de l'estructura interna, s'ubicaven llínees generatrices que guiaven i formaven el mur exterior que permetrà realisar el mur de 30 cm de gruixa. Constructivamente el mur consistix en un doble full de rajoles en una cámara entre mig en es va reblir en morter i armadura aram de 3 mm de diàmetro.
Construcció de coberta
[editar | editar còdic]Per a la coberta es va utilisar el mateix material dels murs creant una vinculació de material i una uniformitat en tot el proyecte. En un método semblat a la construcció dels murs, es varen utilisar bastides i encofrats per a la disposició de les làmines de formigó armat en mòles reutilisables que permeten el seu us més d'una volta generant aforro a l'obra i una construcció més parella. L'utilisació de la rajola va reduir molt la cantitat de material forjat en l'obra, fent que el temps de secat es reduïra a unes quantes hores. En part baixa de la coberta s'ubiquen tensors per lo que la volta funciona com a volta guasa i una volta terminada es tensen els tensors creant una coberta auto-soportante. Se li dona un acabament d'una capa de morter i ceràmica aïllant.
Valor patrimonial
[editar | editar còdic]La valoració del lloc patrimonial, de la seua innovació tècnic-constructiva i calitat arquitectònica, aixina com de la seua inserció en l'entorn urbà i la realitat, han mereixcut la declaració de l'Iglésia Crist Obrer d'Estació Atlántida com a Patrimoni Mundial davant l'Unesco.[8][9]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Els atres creadors». Brecha.
- ↑ Mes Guindal, AJ i Adell, JM (2005): «Eladio Dieste i la ceràmica estructural en Uruguay». Informes de la Construcció, 56 (496): 13-22. doi:10.3989/ic.2005.v57.i496.459
- ↑ Comissió de Turisme. «Repartit Nº 1052». Archivat des d'el original, el 28 de setembre de 2013. Consultat el 28 d'agost de 2016.
- ↑ Uruguay. «Parròquia de Crist Obrer». Archivat des d'el original, el 27 de setembre de 2013. Consultat el 28 d'agost de 2016.
- ↑ Intendencia de Canelones. «Iglésia Crist Obrer i La nostra Senyora de Lourdes». Archivat des d'el original, el 13 de març de 2016. Consultat el 28 d'agost de 2016.
- ↑ «[1]». Consultat el 2021-07-27 (en és).
- ↑ 180. «a-estudiar-el seu-condicion-edilicia Iglésia de Crist Obrer va rebre fondos de EE.UU per a estudiar la seua condició edilicia». Consultat el 28 d'agost de 2016.
- ↑ Iglésia d'Estació Atlántida, ¿patrimoni de la humanitat?
- ↑ Iglésia del Crist Obrer, patrimoni de la humanitat - Societat d'Arquitectes de l'Uruguay
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- http://www.plataformaarquitectura.cl/cl/02-98249/clasicos-de-arquitectura-iglésia-del-cristo-obrer-eladio-dieste
- http://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/6559/20icc20de39.pdf?sequence=20
Anex:Patrimoni de la Humanitat en Uruguay
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Iglesia de Cristo Obrero y Nuestra Señora de Lourdes» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
- Pàgines en enllaços a archius trencats
- Arquitectura de 1960
- Iglésies catòliques d'Uruguay
- Arquitectura del Departament de Canelones
- Patrimoni de la Humanitat en Uruguay
- Obres de Eladio Dieste
- Arquitectura moderna en Uruguay
- Diòcesis de Canelones
- Edificis religiosos del Departament de Canelones
- Edificis i estructures de rajola
- Patrimoni de l'Humanitat