Iglésia de Santa María de l'Asunción (Ames)

La iglésia de Santa María de l'Asunción és un temple de cult catòlic ubicat en la plaça de la Pau de la localitat palentina d'Ames (Espanya). Forma part, per tant, del conjunt històric-artístic que conforma el seu caixco històric, títul que ostenta des de 1967, gojant d'una protecció integral.

Es va escomençar a construir a finals de el XII, per lo que respon a un estil de transició del romànic al gòtic, constituint el seu interior un magnífic eixemple de lo que ha vingut a denominar-se com tardorrománico o protogótico de tradició cisterciense.

Es troba baix la advocación de la Asunción de María, la festivitat de la qual se celebra el 15 d'agost. Ha segut la parròquia històrica de la localitat i seguix eixercint com a tal, compartint cult des del 7 de decembre de 2015 en la capella gòtica de l'antic Hospital de Santiago.

Històricament, la diòcesis palentina es trobava dividida en quatre grans arcedianatos (Carrión, Campos, Cerrato i Alcor), pertanyent Ames a este últim, al Alcor. Es va convertir, ademés, en cap d'un dels seus arciprestazgos, format per les localitats de Montealegre de Campos, Villalba dels Alcores, Autilla del Pi, Paradilla del Mont, Valoria del Alcor, Trigueros del Valle, Quintanilla de Trigueros, Santa Cecilia del Alcor, Cubillas de Santa Marta, Corcos del Valle o Palazuelos. En l'actualitat, forma part de la diòcesis de Palència i del arciprestazgo del Cerrato.

L'arquitectura monumental d'esta iglésia i, en especial, la riquea artística que atesora en el seu interior la convertix en un dels conjunts monumentals més importants de la regió, en talles de gran calitat i importància, obra d'artistes com Gregorio Fernández o Diego de Siloé, a on cal destacar el conjunt que constituïx el seu altar major, format per un magnífic retaule major d'estil hispà-flamenc, una original sillería de cor i el panteón dels comtes de Buendía.

Història de la construcció

Archiu:Cabecera de la iglesia de Santa María de la Asunción de Dueñas.jpg

Capçalera de l'iglésia, a on es pot observar la pervivencia d'elements romànics en els àbsits central i septentrional

Es tracta d'una construcció de transició del romànic (àbsits lateral i central) al gòtic (naus laterals en voltes de crucería), estil que ha vingut a denominar-se com tardorrománico o proto-gòtic, podent-se observar paralelismes en la arquitectura cisterciense. Les obres s'inicien a finals de el XII sobre una planta de planificació encara romànica que va a anar adoptant les noves solucions tècniques del gòtic (arcs ogivals i voltes de crucería), que estan penetrant en eixos moments en Castella procedents de França a través del propenc Camí de Santiago, prolongant-se la seua construcció a lo llarc de el XIII.

Sofrix importants reformes sobretot en els sigles XV i XVI i, aixina, a l'obra inicial, varen ser afegint-se intervencions pròpies del gòtic flamígero (pòrtic), del renaixença (en especial la torre, herreriana, que seguix les traces donades per Alonso de Tolosa en 1585, sent eixecutades les obres per Juan de Mazarredonda i Pedro del Riu), del barroc (cimborrio) i del neoclassicisme (sacristia).

cal destacar la seua profunda capçalera que es compon d'una capella central en àbsit poligonal precedit per un tram recte. La gran profunditat d'este espai ve determinada per estar reservada a estajar el cor del cabildo, alguna cosa atípic en Espanya, podent-se establir paralelismes en el famós monasteri de les Folgues Reals de Burgos, o en el propenc monasteri de Santa María de Palazuelos (Corcos de Aguilarejo, Valladolit), construït al mateix temps, puix es va alçar entre 1216 i 1254. És precisament en esta zona, el presbiteri, a on es conserven els vestigis de construcció més antics, romànics, concentrats en els àbsits central i septentrional, que conten en finestrals en arcs de mig punt i volta de forn o de quarto d'esfera.

Problemes estructurals

Archiu:Interior de Sta. María Dueñas (Palencia).jpg

Interior

En tractar-se d'una construcció realisada en una fase molt inicial del gòtic, presenta importants problemes estructurals des d'un primer moment de construcció, tals com la falta d'altura en les naus laterals per a contrarrestar l'espente de les voltes de la nau central, falta de secció en les columnes centrals per a resistir les pressions de les voltes o deficient fonamentació per no haver-se aplegat al ferm en casi la totalitat dels murs. En especial, totes estes deficiències han fet que s'hi haja vist afectada pel gir dels fulls del mur sur cap a l'exterior, podent-se observar actualment el seu inclinament a simple vista. Situació que tradicionalment s'havien atribuït al terremot de Lisboa (1755), pero que en realitat deriva d'eixos problemes estructurals. Per a solucionar-ho, es varen reforçar els sis pilars centrals, octogonales, formats per columnes adossades i capiteles figurats, actualment amagats pel reforç.

Archiu:1916-10-14, La Esfera, De la vieja España.—La torre de la iglesia parroquial de Dueñas (Palencia) (cropped).jpg

Torre de l'iglésia en una fotografia de Luis R. Alonso publicada en la revista L'Esfera (1916)

A pesar de les diferents actuacions, els importants problemes estructurals del mur sur no es varen conseguir solucionar convenientment, per lo que s'ha tingut que intervindre de nou en 2001-2003. En este cas, es va portar a terme un realce de la fonamentació en tota la frontera sur, injectant formigó a pressió a lo llarc del mur en l'objectiu de frenar tant el moviment del mur de separació de naus com l'obertura de la nau central. Aixina mateix, es va aprofitar dita intervenció, en la que el temple va permanéixer tancat, per a restaurar les cobertes de les naus laterals i descobrir la pedra original de les naus laterals i el presbiteri, que havia segut totalment enfoscada d'algeps despuix de l'incendi de 1948.

Incendi

El dia 7 de Decembre de 1948 resplandors sinistres varen allumenar la ciutat d'Ames. El seu magnífic temple parroquial ardia assut de les flames, i el veïnat apenadísimo va acodir a extinguir l'incendi, conseguint focalizarlo poc a poc, fins a la seua extinció (Paraules de l'abad de Sant Isidro, Buenaventura Ramos Cavaller, en el Diari Palentino de 9 d'octubre de 1951).

Va ser somesa a una important intervenció i restauració entre 1948 i 1951 a causa d'un incendi que va tindre lloc la nit del 7 de decembre de 1948, vespra de l'Inmaculada Concepció. En este cas, el temple va estar tancat durant tres anys, fins a octubre de 1951, fent coincidir el seu reinauguración en la celebració del V Centenari del Naiximent d'Isabel la Catòlica. Les obres varen ser dirigides per l'arquitecte diocesà Antonio Font de Bedoya i es varen acometre obres de gran calat en l'objecte de solucionar els problemes estructurals dels que, com ya hem apuntat, adolia la fàbrica de l'iglésia. Segons el propi arquitecte:

En lo sucesivo, deu la ciutat d'Ames reconéixer en major fervor com la seua protectora a La nostra Senyora de l'O, la seua patrona, ya que de no haver donat la circumstància de l'incendi del seu altar que tant va deteriorar la seua iglésia parroquial, no s'hi haguera percatado la ciutat de l'estat de ruïna en que es trobava el seu principal temple (Diari Palentino de 9 d'octubre de 1951).

Aixina mateix, despuix de l'incendi i per les directrius del Concilie Vaticà II (1962-1965), es varen desmontar numerosos altars i retaules que es trobaven distribuïts per les columnes i murs del temple, aixina com els púlpits i la rejería que tancava l'altar major. En la documentació històrica es parla de l'existència d'altars com el de la Resurrecció, “que antigament era del senyor Sant Sebastià”, manat realisar pel bachiller Diego Rodríguez de Vertavillo, preste en l'iglésia i racionero en la catedral de Salamanca; l'altar dedicat a Santa Catalina, manat realisar pel bachiller Alonso Martínez de Sant Isidro o l'altar de Sant Francisco, manat realisar per Juan Pastor. Atres altars mencionats, hui desapareguts, són els de la Pietat, Sant Miguel, Santa Ana, Sant Gregorio, Sant Antonio, Sant Antolín, Sant Bartolomé, Sant Nicolás o la Magdalena. Va haver també un retaule dedicat a Sant Pedro, provinent potser de l'ermita dedicada a este sant, del que solament es conserva hui -en el batisteri- la talla principal del conjunt, de gran envergadura.

Intervencions recents

Despuix de l'important intervenció realisada en 2001-2003, no es varen acometre obres d'important calat fins que es va restaurar per complet el retaule major en 2009-2010, tractant diverses patologies i recuperant la policromía original de el XVI, ya que es trobava amagada per vàries capes de repintes. En 2012, s'ha implantat un sistema electroestático en la torre per a evitar el anidamiento d'aus i cigonyes, aixina com el seu accés a l'interior a través de l'instalació de malles d'polietileno en els finestrals de la mateixa. Per últim, en 2022, s'ha intervingut en la teulada, especialment en la cúpula de la travessia, i en la neteja i aparelle dels paraments exteriors.

Cabildo parroquial

Estructura i funcionament

Archiu:Santa María de la Asunción de Dueñas.jpg

Vista general

Pel pes històric d'Ames, la seua iglésia principal va contar en un important cabildo parroquial format per 12 beneficiats de preste, 4 diáconos, 3 subdiáconos i 8 graderos (és dir, aquells que només havien rebut les órdens menors). Dels dotze presbíteros, només tres d'ells ostentaven el curato, açò és, la cura d'ànimes o cura animarum i, per tant, eren els únics autorisats per a administrar els sants sacraments. L'ostentació de dits curatos sembla ser que es turnaba anualment entre dits presbíteros. Este nutrit cabildo s'encarregava d'oficiar tots els oficis divins i l'sinfín de misses, memòries i aniversaris sufragats pels fidels per a la salvació de les seues ànimes.

L'obtenció d'un benefici o prebenda va quedar regulada per les sinodales de cada diòcesis, segons el dret canònic. En Palència es va establir que l'elecció de les prebendes o beneficis recaiguera en els propis bisbes (o els seus delegats) i s'otorgaven a través d'un concurs-oposició que suponia la realisació d'un examen a on, per lo general, s'havia de demostrar una série de coneiximents, aixina com l'anàlisis d'algun text teològic o canònic. Entre els requisits exigits per a accedir a un benefici eclesiàstic es trobaven posseir la patrimonialidad (és dir, ser natural de la localitat), tindre l'edat mínima necessària (14 per a les órdens menors, 22 per a subdiácono, 23 per a diácono i 25 para preste) i trobar-se lliure de tot impediment canònic.

Relació en la comunitat de Sant Agustín

Archiu:Convento de San Agustín de Dueñas. CAPS 10

Panoràmica de l'antic convent de Sant Agustín

L'història del cabildo parroquial d'Ames va estar marcada pel continu enfrontament en la comunitat eclesiàstica del convent de Sant Agustín, en especial per qüestions com el dret de sepeli dels feligresos i el cobro dels delmes. Posteriorment, se sumarien nous conflictes en relació en la construcció del convent a intramuros de la localitat a finals de el XIV i principis de el XV, puix -fins a la destrucció del convent primitiu durant la guerra civil castellana (1351-1369) entre Pedro I i Enrique II- es trobava situat a extramuros, junt al Camí Real de Valladolit. Tot això va donar lloc a que abdós comunitats firmaren una primera concòrdia o concòrdia antiga el 12 d'abril de 1359. En dita concòrdia, a canvi d'una série de propietats, el cabildo parroquial reconeixia al convent certs drets en relació en els sepelis (quarta funeral) i els delmes.

A pesar d'això, les friccions no varen tardar en tornar a sorgir, lo que va dur al convent a solicitar la intercesión dels tribunals eclesiàstics. En 1407, per bula del papa Benedicto XIII es nomenava com a juge conservador en este cas a l'abad de Sahagún pero, dos anys despuix, en 1409, es va aplegar a dictar una sentència arbitral per part de l'abat de Fusets i el prior del convent de Sant Agustín de Valladolit (confirmada posteriorment tant pel bisbe de Palència com per l'abad de la colegiata de Valladolit). Esta sentència, considerada com una segona concòrdia, reconeixia -entre atres coses- els drets adquirits pel convent en relació a sepelis i delmes, per lo que va ser apelada pel cabildo parroquial davant la Santa Sèu. Davant esta situació, el Papa va otorgar poder a l'auditor de les causes del palau apostólico per a revisar dita sentència, qui la va confirmar, sent ratificada de nou per l'abad de Santa Leocadia (una de les dignidades del cabildo de la catedral de Toledo), despuix d'una nova apelació. Pese a estes sentències favorables a Sant Agustín, el cabildo no va acceptar la resolució papal i el convent va tornar a denunciar que no es complien davant el papa Eugenio IV, qui va expedir una nova bula a favor del monasteri en 1442.

Veem, per tant, que els enfrontaments varen ser constants i es varen estendre a lo llarc de tota la seua història, entaulant-se un nou -i prolongat- pleit entre abdós comunitats a finals de el XV, en 1482. I aixina, per eixemple, el decés del V condestable de Castella al seu pas per la vila en 1585, va produir un nou enfrontament, ya que el cos es va depositar temporalment en el convent, pero el cabildo exigia traslladar-ho a l'iglésia. Encara a finals de el XVIII, a raïl del Breu de Pío VI de 8 de giner de 1796 pel que es derogaven totes les exencions de delmes, va esclatar de nou el conflicte degut a que Sant Agustín, pese a tot, alegava que s'havia de respectar la seua exenció de diezmar en base en aquella antiga concòrdia de 1359, ya que es tractava d'un títul oneroso entre abdós comunitats.

En el transcurs d'estes controvèrsia es va produir, ademés, un interessant debat sobre si l'iglésia parroquial va aplegar a ostentar en l'Edat Mija el ranc colegial, puix és cert que en la documentació dels XIV i XV apareix la figura d'un abad i, en ocasions, li la designa com colegiata. No obstant, és una qüestió que encara està per dilucidar, encara que esta possibilitat mai s'ha contemplat per l'historiografia específica sobre este tema, puix -d'haver existit- es va perdre per complet en el XV.